Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2006

L'alto el foc permanent, pels aires

Imatge
Costava fer-se a la idea que ETA trencaria l’alto el foc anunciat el passat mes de març, per més que les incerteses del camí seguit fins avui, entre ellles i com a més significatives el retorn de la Kale-borroka i la resolució judicial forçada de l’Audiència Nacional per impedir la sortida al carrer de l’etarra De Juana en aplicació de la legalitat vigent en el moment de cometre els assasssinats pels que va ser jutjat i condemnat, deixaven constància de les enormes dificultats del procés, que en certs moments ha donat la impressió que el PP celebrava per treure’n rendibilitat partidista. Ja veurem si aquest trencament produeix en la societat un decantament cap a les posicions del PP o bé si desvetlla un corrent de major comprensió cap a la posició del Govern després que fa uns minuts per boca del President Zapatero ha confirmat la suspensió de tota iniciativa relacionada amb el procés mentre no es constati de forma inequívoca l’abandó de la violència. Davant el desconcert que el fet pr

Regal

Imatge
Un regal a la sensibilitat és l’últim llibre de l’ Imma Monsó , “Un home de paraula ” ( La Magrana, novembre 2006). Un llibre que trenca els esquemes de gènere literari i que no obstant demostra com la funció literària és capaç de recrear la vida, la pròpia i la de l’absent, donant-li la seva dimensió real més profunda. Molt més que un diari o una crònica sentimental per la mort del company durant setze anys de convivència, i molt més que una simple novel-la farcida de dades autobiogràfiques. L’autora es converteix en personatge, i recorre a la tercera persona per descarregar el narrador del pes del seu protagonisme, i converteix també en personatge el seu company, però tots dos arrelats als fets quotidians, totalment verídics, que es disposen en dues sèries, la dels capítols A (“A d’Afecte, A d’Alegria” ), relacionats amb el coneixement i l’aprofundiment del trajecte vital en comú, i la dels capítols B ( “ B de Bàrbar, B de Brutal, B de Buit, B de Brotar de nou”) , que desgranen l’ex

Impossible Nadal

Imatge
Eugène Carrière :" l'infant malalt" De qui naixeràs, infant, si hem fet befa de l’anunci de l’àngel i ja no és benaurada sinó maltractada la dona que et vetlla, i no hi ha home ni esperit que pugui fendir el si de la verge ? On naixeràs, infant, si ens hem venut el corral i l’establa i hem canviat l’escalfor del bou i la mula per les portes barrades, per l’urc del ciment i mascotes penjades al llindar de les cases ? Com et trobaré, infant, si hem despenjat l’estrella del fosc firmament, hem colgat els camins i esborrat els senyals en els solcs de les aigües, i girem i girem com el mul a la sènia sense nord ni horitzó ? De què et parlaré, infant, si se’ns han esvaït les empremtes gravades sobre el rou emperlat de l’alba primera que ens parlaven de pau, les velles paraules apreses dels homes de bona voluntat ? Què et donaré, infant, si ens cremen les mans de l’or malgastat, flotem embriagats entre núvols d’encens i ens queda tan sols l’agror de la mirra, el pòsit amarg de

La maleta, les mans i la por del pare

Imatge
Fa uns dies el recent Premi Nobel de literatura, Orhan Pamuk , en el discurs d’acceptació davant l’Acadèmia Sueca, parlava del seu pare com un dels orígens de la seva vocació creadora, i es referia a “ la maleta del meu pare” , leit motiv de la intervenció, alhora com un objecte real ple d’escrits que li havia deixat dos anys abans de morir, i sobre quin contingut se li havien despertat dubtes i pors, i com a metàfora de la tradició en el camí de l’escriptura, fet d’obstinació i de paciència, àmbit de companyia de les paraules dels qui ens han precedit, de les històries i els llibres d’altres persones. Aquesta menció de la maleta del pare em recordà el vincle de la tradició paterna (que inclou necessàriament la mare) en altres dues reflexions literàries que m’havien cridat l’atenció feia poc, una relacionada amb la feina dura de cada dia, expressada en les mans com a vehicle de creació i d’unió, i l’altra amb les pors i la bondat d’una persona senzilla: “Las manos de mi padre tienen un

Memòria, justícia i perdó

Imatge
Seguint l’interessant debat del Congrés sobre la Llei de la memòria històrica, que ja veurem quin contingut acabarà tenint d’aquí uns mesos, no m’he pogut sostreure a la relectura d’un llibre que és una joia: “Políticas del perdón” (Frónesis, 2004) , de la francesa Sandrine Lefranc , investigadora en ciències políticas del Centre National de la Recherche Scientifique i redactora de la revista Raisons Politiques. En el debat del Congrés, IU-ICV i ERC plantegen legítimament, i amb tota cruesa, la qüestió de la nulitat radical de totes les resolucions judicials dictades per l’aparell de repressió franquista. Aquesta radicalitat, en pro del principi superior de la realització de la justícia establert a l’article 1 de la Constitució, vindria a ser per a molts la impossible traducció pràctica de l’aforisme “fiat iustitia et pereat mundus” (que es faci justícia i desaparegui el món). Sigui quin sigui el nivell d’acord amb aquesta posició de fons, no es pot negar que posa de relleu els proble

Inseguretat

Imatge
La sensació d'inseguretat genera les pitjors emocions i pot portar a justificar les pitjors reaccions. L'encarregat de segu retat de la joieria Tous, alertat des de la terminal del sistema de vigilància de la presència d'uns assaltants al xalet del propietari, es presenta a la zona i, segons tots els indicis, des del propi cotxe, al carrer, dispara dos trets als ocupants d'un altre cotxe, presumptament preparats per entrar al xalet, ferint mortalment un d'ells. Els presumptes assaltants no anaven armats i els trets es van fer a molt poca distància. L'autor dels trets va ser detingut i després de declarar a les dependències policials i davant el jutge fou ingressat a la presó imputat per un delicte d'homicidi, que ja es veurà si es podrà qualificar d'homicidi imprudent o d'homicidi dolós (directament o indirectament intencionat). Sobre aquests fets, una bona part de l'opinió pública, i de l'opinió que a priori s'hauria de considerar la mé

Deute

Prenc, sol-lícit, el testimoni del meme que em passa el Francesc, agafo el llibre que tinc més a la vora en aquest moment, el primer començant per l'esquerra de la lleixa més baixa situada sobre mateix de l'ordinador ( "Fundamentos del Derecho Civil Patrimonial" , de Luis Díez-Picazo ) , i llegeixo la cinquena frase de la pàgina 123 : "Corresponde al deudor, salvo pacto en contrario, la facultad de imputar unilateralment el pago a una deuda cuando existan varias" . Ves per on, trobo que és un tema d'actualitat, anant tots tan endeutats; almenys ens queda el consol de poder escollir el deute que més ens agradi.

Petjades

Imatge
Adolla en la meva set l’aigua que fuig. I en el fruit que lluu, més enllà de la tanca, s’esclareix l’orbetat de la meva llengua, de la saliva, la dent i la geniva. S’empelta en els meus dits la pell que ara ja és lluny. I arbora en el meu fred el foc que se’m fa escàpol. S’endinsa en l’illa de Mai el meu deler viatger ben arrelat a trenc de platja. S’abrasa el meu desert en el teu sexe. I per la fosca avidesa dels meus ulls veig el paisatge proscrit rere els teus ulls. Abeura en el meu Buit el Tot que es fon. I, inabastable en l’alta solitud, el meu suïcidi es desfà en la teva mar. Sóc en el meu cos l’absència del que visc, petja inacabada d’algú que ha de tornar. Sobre un poema de Maria-Mercè Marçal ( Llengua abolida , Poesia 3i4, Ed. d’abril 2000, p.372) Acabo d’escriure aquesta adaptació del poema de Maria-Mercè Marçal i coincidint amb la invitació de Ramon Bassas veig que el que volia dir ja està dit: “Despulles l’aigua amb les mans, i apareix la set. Despulles la set amb la boc

Eklèktik

Imatge
Gravat de la fàbrica de Can Ricart, 1888 Els okupes probablement no signifiquen cap alternativa però saben trobar alternatives. Van ser desallotjats de La Makabra i ja els tenim a Can Ricart . Aquesta mobilitat i capacitat okupacional forma part de la seva manera de ser. De què ens estranyem? Ara sembla que l’okupació de Can Ricart, un conjunt industrial en procés de reconversió per a diferents usos, sigui un gran problema que posa en qüestió l’ordre públic i la subsistència de la propietat privada. Algú veia que era un perill l’okupació de La Makabra abans que saltés als media la notícia de la desokupació? Per què ho ha de ser ara l’okupació de Can Ricart? Hi havia un acord entre l’advocat dels okupes, Luchetti, i la magistrada del cas per efectuar ordenadament el desallotjament de La Makabra, acord que no es va poder fer efectiu per una falta de coordinació a última hora amb els Mossos que van procedir a desallotjar una vegada van rebre l’ordre judicial. És a dir, tothom ho sabia. I

Un paio, un burro i un ruc, i un marxant mig geperut

Imatge
La cultura del burro, tan difosa últimament, germana de la no menys arrelada cultura del toro, està passant per un moment fratricida. El creador del logotip i els promotors de la campanya del burro català s’enfronten al jutjat pels drets intel-lectuals. Una rucada. Recorda la baralla del lloro,el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico. Però aquesta vegada amb burros, és clar. Un marxant mig geperut al balcó tenia un burro, molt brillant, com de vellut, un burro que val un duro, elegant i molt forçut. Un veí seu, que era paio, del Vendrell, va rebre un ruc. Amarra aquest ruc, el paio, al balcó, quedant el burro a l’altre, però lluny del ruc. Mes tant i tant bramà el burro que un dia s’empipa el ruc i amb rabiós alè de toro l’envesteix. S’amaga el burro, trenca la cadena el ruc, salta a la gàbia del burro, surt el burro,coça al ruc, xiscla el ruc i brama el burro i, amb l’esvalot, surt el paio i el marxant mig geperut. - Per què no tanca el seu burro ? - Per què no amarra el seu ruc

No està sol

Imatge
En el discurs de presa de possessió, en un ambient entre auster i expectant, el nou President de la Generalitat ha citat el Salvador Espriu de "La pell de brau" : “no esperis mai/ deixar record/ car ets tan sols/ el més humil/ dels servidors”. Trencador compromís en un escenari en el que sovint sembla que el que més importa no és potser deixar record però sí deixar constància del lloc que s’ocupa. Servidor del bé públic. M’agrada el repte. Com m’agrada el retorn a Espriu, a Sepharad, a Sinera, la invitació a sortir del laberint i a recuperar les hores perdudes, sota la calma dels xiprers i amb el mar i la barca per companyes. En aquest repte alguns el veuen tan sol que ni tan sols han volgut aplaudir-lo en senyal de benvinguda. Però jo no el veig sol sinó ben acompanyat. Com en els versos de Dant que Espriu cita al començament de “Les Hores”, repetiria : “No sé qui és, però sé que no està sol” .

Cançó del silenci

Imatge
Fores al principi l’amiga del verb, serventa amorosa del so i de la parla, càlida companya de la veu que es perd fonent-se a l’entranya de cada paraula. Balma protectora d’allò que no es veu, espai infinit sense imatges ni història, matriu creadora on habita la deu que m’obre al desig, la raó i la memòria. Sospires i vius amb només dues notes, la remor de l’aire bleixant entre els arbres i el soroll de l’aigua que aculls i bressoles. Hi ha un deix de pau nova suspesa a les branques i una calma fonda que ignora les hores estesa al compàs de les teves besades. C.A.

Oportunitats i rectificació

Imatge
Fa uns dies l'Antoni Basses entrevistava el noi cap de llista de Ciutadans a Catalunya Ràdio, i entre pregunta i pregunta vaig escoltar com l’entrevistador feia a l’entrevistat aquest raonament: “No po dreu discutir que gràcies a la igualtat d’oportunitats que hi ha a Catalunya Montilla pot ser President de la Generalitat… A Estats Units, per exemple, cap negre no ha arribat a ser President…” . No em va relliscar l’argument. Ràpidament se’m van posar en funcionament tots els mecanismes de resposta subjectiva que, de forma potser massa susceptible, tinc sempre a punt. I se m’amuntegaren les objeccions: com és que un comunicador com l 'Antoni Basses ha arribat a assumir acríticament la tesi d’en Mas durant la passada campanya electoral, segons la qual gràcies a la feina d’integració de CiU durant tants anys els immigrants d’altres punts d’Espanya poden gaudir dels mateixos drets que els catalans i ser candidats a presidir la Generalitat ? Què ha passat perquè s’interioritzi am

En un sol dia

Imatge
Tres comiats en un sol dia: el de Joaquim Xicoy , d’UDC, qui fou President del Parlament, el de l’escriptor Jordi Sarsanedas i el del company advocat Bigorra. Pel que els coneixia, de forma fragmentària i indirecta, llevat de l’encara jove company Bigorra a qui, però, només vaig tractar esporàdicament, tots tres han fet la seva feina, demostrant una vegada més, com ha deixat escrit Sarsanedas, que “Viure, ningú no viu de franc”. Un sol dia L’esclat del dia. Res més. Un sol dia rotund i quiet damunt la meva mà i dins la seva glòria. Grill rere grill entre l’índex i el polze, em nodreixo de la seva llum pausada, inacabable, fins a la fi del món. (Jordi Sarsanedas, del poemari “Silenci, respostes, variacions” , 2005) Pintura: Narcís Comadira

Records a la banyera

Imatge
Bonnard: "Nu al bany amb gos" Diuen que una imatge val més que mil paraules, però moltes vegades et trobes que unes quantes paraules sobre una imatge t’ajuden no només a comprendre la seva raó de ser sinó també a connectar-t´hi a partir de la pròpia experiència, i llavors l’obra contemplada apareix amb tot la seva esplendor. Així ho devia pensar John Banville quan posa en relació els records del protagonista de la seva novel-la “El mar” ( edicions Bromera ), Max, entorn de la seva dona malalta, Anna, amb la pintura de Bonnard “Nu al bany amb gos ” en la que reprodueix, com tantes altres vegades ho havia fet, l’escena domèstica de la seva dona Marthe banyant-se: “ En “Nu al bany amb gos”, començat el 1941, un any abans de la mort de Marthe, i no completat fins al 1946, ella jeu allà, rosada i malva i daurada, una deessa del món flotant, atenuada, sense edat, tan morta com viva, i al costat d’ella, sobre les rajoles, el seu gosset marró, l’esperit en forma animal, un dac

Cançó de la llum

Imatge
Ho ets tot : el brotar de la fulla i la flor, l’arrel feta escorça, el fons i la forma, els colors dels núvols brollant a la font, el contorn amable de l’aigua rugosa. Saltes i no pares amb la tarda dolça, et filtres, t’amagues i tornes quan vols, em prens i m’abraces i em beses a l’ombra fent-se’m fonedissa la pell del teu cos. Revers transitable vers totes les coses, del front de l’albada al fons de ponent, mirall i finestra, claror de les hores, gràvida certesa dins la nit caient, quan sobre l’estora de les fulles mortes s’adorm la fageda en somni indolent. C.A.

"Merma !"

Imatge
Mas considera que la formació del Govern d’Entesa significa “una certa merma de l’estructura política democràtica de Catalunya”. “ Una certa merma” , és a dir, un nivell indefinit però suficient per crear un dubte sobre la manca de legitimitat d’aquest Govern. El que em sorprèn, però , és el terme “merma ” que, com sospitava, no trobo en cap dels diccionaris de català que he consultat, un castellanisme pur i dur. En aquesta hora transcendent per a CiU ens trobem amb què el nacionalisme català de dretes expressa els seus dubtes sobre la legitimitat democrática del Govern en castellà. Un acte fallit, com li sol passar a la dreta catalana, més familiaritzada amb el castellà quan es tracta d’assumptes d’economia i de govern. Si hem de parlar, doncs, de “merma” ( i no de “minva”), veiem que hi ha “mermes ” per tothom: CiU ve “mermant” des de les les eleccions del 92, i en aquestes últimes, que havien de significar la recuperació incontestable, ha perdut el 10% dels votants, si bé el PSC i

La plantofada

Imatge
El rei artur rediviu a la taula convergent ha fustigat l’enemic, perseguit el tripartit, ha blasmat, sense rubor, el carmel i el tres per cent, ha reclamat el govern i ha clamat que l’han traït. Després d’apujar el llistó tot exigint drets històrics, s’esmunyí el murri per sota i a madrid anà corrent, on s’havien d’ajuntar, segons deien els retòrics, els destins del zapatero amb els seus de president. Com que li falten escons per completar la jugada, ha trucat a la moncloa demanant sociovergència, suposant que el pesecé, que ha rebut la patacada, se li hauria de rendir sense oposar resistència. Però heus aquí que a l’acostar-se per veure’n el resultat, sent la mà del pep montilla que li venta plantofada i l’artur, ull de vellut, es queda bocabadat mentre algú de dins li etziba: “no tornis altra vegada !”. C.A.

La resposta

Imatge
Acabada la funció i amb l’escrutini finit, entre molta expectació l’oracle ha parlat i ha dit : “Per sortir de l’embolic us proposo tres preguntes, i escolteu ben bé el que us dic: contesteu-les totes juntes, i quan tingueu la resposta que el vostre senderi us mani haureu trobat la proposta perquè tothom us aclami. PRIMERA Si el soroll de l’estatut va anticipar la consulta, amb el govern bonyegut, digueu-me, com gent adulta: podrà el carod governar, amb mà dreta o amb mà esquerra, si segons ell cal cridar contra el text que tot ho esguerra ? SEGONA Si el mas ha anat al notari i ha fet el seu testament per treure de l’escenari als qui no el facin content, podrà el montilla acceptar la til-la de convergència i conformar-se amb vetllar, des de dins o des de fora, la mòmia de presidència ben exposada tothora ? TERCERA Si els electors s’han cansat deixant mig buides les urnes i el lerroux ja treu el cap per fer saltar les espurnes, qui redreçarà el timó per fer creure que a la barca mana al

Oracle

Imatge
Digue'm, oracle, el govern que em poden portar les urnes, quines forces de l'avern pariran les aus nocturnes. Per sobre el mas cavalcant vindrà l'ombra del pujol, genet cregut i rampant, sense brida ni control ? Tindrà el montilla prou nassos per aturar aquest corser que brandint xecs a cabassos promet allò que no té ? O bé serà hipnotitzat i al no poder resistir li consentirà el pecat del dret a poder escollir ? Compartiran llit i taula a la sala de palau i faltant a la paraula em consumaran l'afrau ? Digue'm, oracle, que no, que a la torre del castell no onejarà més penó ni girarà altre penell que el que es mereix aquest tracte: dins quatre parets, tot sol, sense ajuda ni consol, el mas amb el seu contracte. No em portis, no, bon oracle, a la taula tripartida, que no vull més espectacle ni repetir la partida. O almenys no donis la clau a qui sempre va sobrat: obre-li el pas a palau sense cap as amagat. Aquí els tens, no te n'adones ?, t'impetren la bona no

El laberint del faune

Imatge
Els crítics han parlat bé i a bastament de la pel-lícuda del mexicà Guillermo del Toro , “El Laberinto del fauno”, però no puc resistir-me a tornar sobre dos aspectes que em va suggerir aquesta extraordinària creació : la necessitat de recórrer al llenguatge simbòlic per definir el mal, i l’expressió de la seva superació, per la mateixa via simbólica, mitjançant la regeneració del bé. La part de ficció imaginativa ( “és una faula sobre la desobediència de la imaginacio” , ha dit el mateix del Toro) queda perfectament encaixada en el relat hiperrealista que es concreta en un moment històric, el de la persecució dels maquis en la immediata postguerra civil espanyola, en un ambient natural presentat com l’escenari de la confrontació entre el bé (la nena de 13 anys Ofèlia, la seva mare embarassada, la serventa i el metge) i el mal (el capità Vidal). Aquesta situació històrica podia haver estat qualsevol altra amb connotacions semblants, perquè del que es tracta, com també ha senyalat del

Debat polític: entre l'ofici i la seducció

Imatge
Les dues vessants de l’acció política, la de gestió, emparentada amb l’ofici com un fi en ell mateix, en el que hom troba l’autoestima simplement per l’obra ben feta, sense més pretensions, i la dirigida a convèncer, a seduir, la que en diem capacitat de lideratge i de seducció de l’electorat, que busca establir una relació de comparació entre la pròpia proposta i les altres per presentar-se com la millor, es corresponen de fet amb l’experiència de tot individu a l’hora de jutjar les seves capacitats, com va senyalar Rousseaux en el “Discurs sobre l’origen de la desigualtat” : hi ha una estima de si mateix (“amour de soi”) fonamentat en la feina ben feta, que ajuda a mantenir una relació satisfactòria i estable només amb l’objecte de la dedicació personal, vàlid en si mateix, que pot aïllar-nos socialment, i un amor propi (“amour-prope”) dirigit a la persuasió dels altres, a projectar socialment les pròpies virtuts, a buscar-ne el reconeixemet públic, que ens pot convertir en subject

El DVD de Talleyrand-Mas

Imatge
A Talleyrand no se li hauria ocorregut res millor, si hagués pogut, que editar un DVD com el que ha repartit CiU ( “Confidencial.cat” ), just abans de començar la campanya electoral, per denigrar el seu rival Fouché , tractant-lo de conspirador i traïdor. Perquè posat en la tessitura de tractar els seus competidors de conspiradors i intrigants, que van desfer la gran “il-lusió” que s’havia creat amb el resultat de les eleccions del 2003, Mas se situa en el lloc de Talleyrand . És a dir, la manera aristocràtica i visionària de fer política, que seria la pròpia de CiU segons aquest muntatge, versus la manera presentada com intrigant i manipuladora dels seus adversaris. Els dos primers capítols del DVD, així com el titulat significativament “una ombra a la foscor” , cap al final, referint-se a Montilla, són molt reveladors en aquest sentit. El problema està en què la rivalitat a vegades necessita la concurrència de l’adversari per salvar segons quines situacions, com les que van haver

Moure's

Imatge
No sabem en quin moment es troba realment el procés de pacificació definitiva del País Basc. I potser millor que no ho sapiguem fins que hi hagi prous elements per confirmar-lo. De moment, en Zapatero deixa anar opinions i advertències que semblen avisos per a navegants en aquestes aigües fosques : és indispensable que Batasuna renuncïi a la violència; fet això, no es podrà excloure el dret dels seus dirigents a participar plenament de l'acció política amb el nou partit que s'hagi registrat respectant la Constitució i la Llei de Partits . Una cosa és el partit ara il-legalitzat, sobre el que no hi ha possibilitats de componendes (ni de derogar la LLei de Partits en aquest punt), i una altra totalment diferent la creació d'una nova associació que es pot legalitzar amb la mateixa finalitat (la independència) però amb mitjans explícitament democràtics, és a dir, amb renúncia de la violència . Amb aquests elements inclús els actuals dirigents entenc que podrien registrar un nou

Selecció

Imatge
Un ocellet dels que parla amb en Puyal durant la retransmissió dels partits del Barça m’ha fet aquesta pregunta : - Quan tinguem la selecció catalana de futbol com a membre de ple dret de La FIFA i de la UEFA, el Barça podrà tornar a ser, com aquest any, campió de la Lliga espanyola i campió de la Lliga de campions d’Europa? Com que la pregunta té la seva malícia m’ho he pensat una bona estona, i al final li he respost: -Doncs podria ser que en aquell moment el Barça arribés a ser campió de la Lliga catalana, i campió de la copa de campions d’Europa. -I no de la Lliga espanyola ? , m’ha tornat a preguntar. -Probablement no , li he hagut de respondre. - Per què ? , m’ha insistit. I m’he vist obligat a explicar-me: - Doncs perquè ara el Barça forma part de la Lliga espanyola, que és un organisme autònom respecte de la Federació Espanyola i que organitza les seves pròpies competicions, entre elles la de la primera divisió tal com ara la tenim (amb el Corunya ,el Sevilla, el Madrid…), i s

Una certa edat

Imatge
"Se m'ha tornat un corrent silenciós, que no veig, el temps" Joan Vinyoli , Ara que és tard" ("Aquí") Era curt el corriol de la vinya, i llargues, molt llargues, les tardes al carrer amb els amics. Era fresca i dolça la fruita, i amarga, ben amarga, la petjada dels dies boirosos. Però els meus anys ja no em porten records, perquè tots són aquí i em desvetllen, tot m’és present com si passés ara mateix. Li dic al temps que ja no compti amb mi, que passi corrents, si vol, i s’aprofiti, si pot, del gavadal de foteses que he anat escampant mentre vivia, i en faci un manat per la taula de casa. Però, a mi, que em deixi aquí, en el silenci mesurat de la meva edat crescuda. Em trobo al replà que m’han assignat el seu impuls i el meu esforç i pressento, segur, el que m’espera com un vívid ressò del que m’ha fet. I tot és u, perquè al principi ja m’era donat l’incert final. Que em deixi aquí, en silenci, ara que puc tornar a recórrer i reconèixer, lentament, els

Paisatge amb candidats

Imatge
Brueghel : " Paisatge amb la caiguda d'Ícar" En Mas , l’home del xec, ara vol anar al notari per deixar constància fefaent de què els seus compromisos van a missa. Si jo fos notari, li explicaria que les actes notarials no serveixen per al que ell vol. L’acta notarial només dóna fe de la persona que l’atorga, de la data en què es porta a terme i del que s’hi diu, no de la bondat o exactitud del que s’hi exposa, i encara menys del grau de compliment futur. I per això ja en tenim prou amb els media , notaris virtuals de la realitat on corren a signar diàriament tots els candidats amb propostes que recorden les ofertes dels Bancs i Caixes: “obri una llibreta o un compte corrent i li oferim una vaixella a preu de ganga” (“doni’m el vot i li garanteixo un xec al portador o una estada al balneari”) Però els candidats saben que les seves promeses se les emporta el vent, per més que pretenguin crear o fixar la realitat amb mitjans virtuals. La vida quotidiana va per un altre c

Defensar-nos de la contaminació del cor

Imatge
David Grossmann , escriptor israelià que es va mostrar conforme amb la inicial resposta militar del Tsehal enfront de Hezbolà , però que després reaccionà contra la matança de civils i destrucció d’infraestructures al sud del Líban (conjuntament amb Amós Oz i A.B Yehoshua , mitjançant una roda de premsa i un manifest al diari Haaretz ), va perdre el 12 d’agost un fill de 20 anys, Uri , cap de carros de combat, en ser encertat el carro en què aquest es desplaçava per un míssil. En l’escrit de comiat que Grossman dedicà al seu fill em van cridar l’atenció les reflexions entorn de les actituds i comportaments que estan a la base de les situacions de violència, reflexions que ben segur serien compartides per moltes de les persones que pateixen les mateixes circumstàncies, per bé que en bàndols diferents, sigui en les societats israeliana o palestina on sembla que la violència s’hagi instal-lat fatídicament, sigui en qualsevol altra societat on fàcilment predomini el despreci per les op

No hi ha mirada innocent

Imatge
Execució d'un palestí a Yenin. Reuter , El Pais 14/08/06 La mirada fixa una relació de compromís amb la realitat, per més que aquesta ens sembli caòtica, i acaba fent-nos coprotagonistes, i per tant corresponsables, del que passa i del que veiem. En aquesta relació la reproducció fotogràfica de la guerra és incapaç de mostrar la profunditat del mal. Aquesta podria ser la síntesi de la novel-la d’ Arturo Pérez-Reverte , “El pintor de batallas”, la inquietant reflexió d’un fotògraf de guerra sobre la seva obra. "La fotografia menteix" , recorda un dels protagonistes," momés l’artista és veraç" ; i en un altre punt esplaia la seva reflexió : “En un mundo donde el horror se vende como arte, donde el arte nace ya con la pretensión de ser fotografiado, donde convivir con las imágenes del sufrimiento no tiene relación con la conciencia ni la compasión, las fotos de la guerra no sirven para nada. El mundo hace el resto: se las apropia apenas suena el obturador de

L'home del xec

Imatge
En Mas no vol ser l’home del sac (i que l’enviïn a prendre per l’ídem) ni l’home del frac (i que el tinguin per un vulgar recaptador d’impostos). Ha decidit convertir-se en l’home del xec . Xec de 1000 € per cada naixement, xec de guarderia de 100 € al mes, xec de 4000 € a l’any pel tercer fill. I els xecs que vindran durant la campanya. Perquè són xecs sense llevadora, sense escola bressol i sense educadors, i no castiguen el compte corrent. En Duran, una mica preocupat, li crida l’atenció: “Artur, atura’t; en comptes de lliurar tants xecs, accepta de tant en tant alguna lletra de canvi a trenta, seixanta o noranta dies, i així tindrem més temps per veure el que tornem i el que ens quedem”. Però en Mas no s’immuta. Es dedica al xecse amb frenesí. Obsedit per aquesta pràctica, i guiat pel seu kamasutra particular, imagina noves postures i propostes: xec de la sanitat , amb dret a metge en pràctiques; xec de l’aturat , amb acomiadament lliure; xec de la tercera edat , amb dret a ha

Oportunistes

Imatge
La raó principal que bastants comentaristes del nostre entorn fan servir per desautoritzar l’excursus acadèmic del Papa a la universitat de Ratisbona, és la de l’oportunitat. Es ve a reconèixer que en el que diu hi ha gran part de raó, i que la reacció és desproporcionada, però tot seguit s’afegeix que no ha estat diplomàtic i es podia haver estalviat l’enrenou que ha originat. Aquest criteri d’oportunitat, per venir d’on ve, és a dir, dels defensors acèrrims, i legítims, de la llibertat d’expressió, em deixa perplex. Es va denunciar amb la mateixa insistència la manca d’oportunitat dels dibuixants danesos a ran de la publicació de les vinyetes de Mahoma i la subsegüent manipulació que se’n va fer per part dels fonamentalistes de tota mena ? Per mor de no crear dubtes sobre la preeminència de la llibertat d’expressió, com un dels valors més preuats de la nostra civilització, llavors no es va considerar per la majoria de comentaristes que els dibuixants es podien haver estalviat la sev

Verema

Imatge
Ens queda, germà, l'última verema. Et veig dreçat sobre la post del carro, sento el neguit d'aquell darrer intercanvi dies abans que optessis per lliurar, sense retrets, la difícil collita a la llum zenital que t'absorbia. Però ha fermentat la pena amb aquests anys i tornarem al tragí de la vinya, dels semalers alçant les portadores, del raïm fent-se rapa al fons del cup. Ens queda, germà, l'última verema. Espremerem les darreres paraules i gota a gota s'omplirà de most el pou fangós, eixorc, que et va engolir.