Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2013

"La pell de brau", per què no? (1)

Imatge
Per què no ens haurien de servir de referent, encara avui, i potser per les penalitats que passem avui, els cinquanta-quatre poemes que conformen“La pell de brau” de Salvador Espriu? En aquest any del centenari del seu naixement sento dir que aquesta és una obra avui ja depassada, que no ens pot ser útil per encarar el futur de Catalunya en el context actual, perquè parteix d’un posicionament envers Espanya, d’afany de diàleg i de perspectives d’entesa, que la història posterior ha demostrat com totalment inviable. Visió parcial, interessada, que conscientement o inconscientment, i encara que sigui per simple omissió o falta de ganes o de set intel-lectual per apropar-se a les fonts de les que beu Espriu, s’aparta de la voluntat del poeta per enfrontar-se, des de la seva visió de la" Pell de brau" (entesa com el conjunt ibèric en l’aparença que tenia per al geògraf grec Estrabó al S. I aC el contorn de la Península Ibèrica), a problemes que superen en molt, per profundi…

El manifest de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres

Imatge
En un moment en què les expectatives que propicia la crisi econòmica, social, cultural, política i institucional, ens creen una sensació d’opressió, de manca de sortida col.lectiva, és simptomàtica la irrupció de persones com Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, de forma desinhibida, en el terreny de les propostes polítiques que volen ser globals i regeneradores. Val a dir que aquestes expectatives tenen més a veure amb la incertesa de cap a on ens conduirà el desconcert de la situació tan complexa que estem passant que amb les possibilitats que puguin derivar-se d’una activitat col.lectiva i individual positiva i coherent. Les nostres expectatives són més fruit del desconcert (econòmic, institucional, nacional) que d’una efectiva aportació de mitjans per conformar una situació nova i millor. Per això aquestes expectatives generen més pors que il.lusions. Des d’aquest punt de vista, doncs, benvingut sigui el manifest de l’Arcadi Oliveres i de la Teresa Forcades, si contribueix a unir …

Convergència cega

Imatge
Si Maragall tenia compassió de la vaca cega, per què no n’hem de tenir nosaltres de Convergència?

Anant de cul entre una i altra cosa, avançant d’esma pel sobiranisme, va Convergència tota sola.És cega.
D’una convocatòria amb massa presses, Esquerra va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha imposat un pacte: Convergència és cega.
Mira de governar com ans solia, mes no amb el posat ferm d’altres vegades, ni amb l’acord d’Unió, no: va tota sola.
Ses militants, als diaris i tertúlies, pel soroll de la ràdio i tevetrès, fan dringar l’esquellot mentre pasturen al prat independent... Ella ja en dubta.
Topa de morro contra els pressupostos, i voldria aprovar-los... Però no pot, i se’n va a Madrid a demanar ajuda. I torna amb ben poquet. Després aixeca al cel, enorme, la seva protesta amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes arques, i se’n torna orfe de llum sota un deute que crema, vacil.lant sobre el munt de retallades, dubtant profundament de la consulta.
C.A.




L'atzucac jurídic de les pretensions polítiques contra la immersió lingüística

Imatge
La recent Interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’ús del castellà com a llengua vehicular a l’escola catalana és un peça que encaixa malament, i per força, amb l’orientació perversa que va adquirir aquest tema amb la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, d’ara farà tres anys. Com que aquella Sentència tenia, entre d’altres finalitats reduccionistes, el propòsit polític d’instrumentalitzar l’ús de la llengua a l’ensenyament, totes les Interlocutòries del Tribunal Superior pateixen del mateix mal. En tant que deutores d’un plantejament incorrecte, per polititzador, de la llengua, que s’origina amb aquella Sentència contra l’Estatut, s’enfronten a un problema irresoluble jurídicament: el de donar cabuda forçosa, per decret judicial, al castellà com a llengua vehicular en el sistema d’immersió lingüística.
   En quant a l’ús vehicular del català en l’ensenyament, la Sentència contra l’Estatut no podia sinó recordar la doctrina anterior del TC…

Cusachs sobre Espriu: esculpir el poema

Imatge
Cusachs, fragment de "Des del mateix teatre"
   En el simpàtic acte celebrat a Can Palauet de Mataró el passat divendres, en el context del centenari de Salvador Espriu, amb el tema “l’Espriu que vam conèixer”, el fotògraf Ramon Manent, el director de teatre Carles Maicas i l’escultor Manuel Cusachs van tanir l’ocasió d’apropar-nos a aspectes personals del poeta. Ramon Manent subratllà l’expressivitat que Espriu podia assolir en un reportatge fotogràfic, Maicas va reviure l’experiència dels muntatges de Ronda de Mort a Sinera amb Ricard Salvat, profund coneixedor d’Espriu, i Cusachs ens va obsequiar amb algunes confidències mai sabudes que ens fan més proper el poeta i més significativa la sèrie d’escultures sobre “El caminant i el mur”.    Cusachs, tot i senyalar que Salvador Espriu, com altres personatges rellevants de la cultura catalana que va tractar, sempre tenia a punt una cuirassa que el feia pràcticament impenetrable, va lllegir-nos les paraules que recordava d’Espriu…

Coses que la Infanta no havia de fer

Imatge
De la Interlocutòria de 3/04/2013, dictada pel jutge José Castro Aragón, del Jutjat d’Instrucció nº 3 de Palma de Mallorca, en les Diligències Prèvies 2677/08, acordant la citació a declarar com imputada de la Infanta Doña Cristina Federica de Borbón y Grecia, es dedueixen algunes coses que la Infanta no havia d’haver fet: - Acceptar ser nomenada vocal de la Junta Directiva de la Asociación Instituto Nóos de Investigación Aplicada, quan aquest càrrec no era necessari per a la vàlida constitució d’aquella Associació i justament amb la intenció de no utilitzar aquest càrrec. - Acceptar que el càrrec de vocal anés acompanyat de la denominació “S.A.R. La Infanta”, de la mateixa manera que el càrrec de tresorer de l’Associació que ostentava l’assessor personal de la Infanta, el Sr Luis Carlos García Revenga, anava acompanyat, en la redacció dels fulletons de propaganda i publicitat de l’Associació, de la denominació “Asesor de la Casa de S.M. El Rey”. - Si de veritat no tenia activitat concre…

Cent dies

Imatge
Són cent dies del calvari d’un president amb més penes que els dolors del sant rosari, a punt d’obrir-se les venes.
És la història de l’Artur a les mans del rei Junqueras, el que li marca el futur amb consignes i dreceres.
Si dura cent dies més sense deixar-hi l’ossada ja haurà fet un gran progrés abans d’anar-se’n a casa.
Emergència!, crida el Mas, independència!, el Junqueras, i a tots amb un pam de nas ens deixen a les trinxeres.
Com el nen d’aquella història, l’Oriol ha senyalat que l’Artur va despullat i que ha perdut la memòria, i als grans ens costa de veure si era veritat o mentida, si era una història per creure o una faula feta a mida.
C.A.