"La pell de brau", per què no? (1)

  
    Per què no ens haurien de servir de referent, encara avui, i potser per les penalitats que passem avui, els cinquanta-quatre poemes que conformen “La pell de brau de Salvador Espriu? En aquest any del centenari del seu naixement sento dir que aquesta és una obra avui ja depassada, que no ens pot ser útil per encarar el futur de Catalunya en el context actual, perquè parteix d’un posicionament envers Espanya, d’afany de diàleg i de perspectives d’entesa, que la història posterior ha demostrat com totalment inviable. Visió parcial, interessada, que conscientement o inconscientment, i encara que sigui per simple omissió o falta de ganes o de set intel-lectual per apropar-se a les fonts de les que beu Espriu, s’aparta de la voluntat del poeta per enfrontar-se, des de la seva visió de la" Pell de brau" (entesa com el conjunt ibèric en l’aparença que tenia per al geògraf grec Estrabó al S. I aC el contorn de la Península Ibèrica), a problemes que superen en molt, per profunditat i convicció ètica, la particular situació de la Catalunya dels anys cinquanta del segle passat. Hi ha com una mandra intel-lectual per llegir, amb ganes de sentir-los vibrar en la nostra situaciò actual, els poemes de “La Pell de brau”.

   Espriu, gens donat a les simplificacions polítiques, i oposat a ser inclòs en el gènere de la poesia de compromís social (parlava més aviat de poesia cívica), havia afirmat en alguna entrevista que si alguna situació es conformava amb la seva manera de veure el futur de la Península Ibèrica seria la d’una federació o confederació constituïda per les nacions de Castella, Galícia (i Portugal), País Basc i Catalunya. No obstant, no es pot llegir “La pell de brau” dins els limitats i equívocs paràmetres de les propostes polítiques, ni als anys cinquanta ni ara. Espriu pretenia fer una poesia intemporal, per bé que profundament arrelada a uns escenaris i a una història molt concrets, i per això pot continuar sent molt actual.
  El mateix Espriu era conscient que la seva reflexió poètica entorn de Sepharad (nom hebraic habitual per referir-se a la Península Ibèrica a partir de finals del S. VIII), no era compartida per altres visions i concepcions literàries contemporànies, començant per Carles Riba, que morí justament unes setmanes abans de sortir la primera edició de “La pell de brau” (agost de 1.959) i a qui va dedicar-li en homenatge pòstum malgrat estar segur que no li hauria agradat (per a Riba Catalunya era una cosa diferent d’Espanya i com a tal s’havia de contemplar)
   Resseguint els breus pròlegs d’Espriu a les successives edicions de “La pell de brau”, d’acord amb l’excel.lent edició crítica que n’ha fet el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d’Arenys de Mar, s’hi endevina la seva intenció. Espriu vol obrir el llibre a l’esperança de la gent honesta i de la joventut, vol contribuir a l’adopció valenta d’una actitud esperançada. Sap molt bé que els seus poemes entorn de Sepharad han estat durament titllats per Joan Ferraté de “trivials i perfectament prescindibles” (a la revista Serra d’Or, el novembre de 1.969, amb posterior resposta de Joan Fuster en defensa d’Espriu) , però entén que la seva aportació pot continuar ajudant, i sobretot vol demostrar que “enfront d’unes paraules d’Ortega, també els homes de la perifèria peninsular som capaços d’entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar de resoldre la tan difícil, entrebancada i entrebancosa convivència ibèrica”. Aquelles paraules d’Ortega es recollien en un article titulat “¿Por qué hay separatismo?”, inclòs dins l’obra “España invertebrada”, amb les que el filòsof defensava que “España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”.
   Només que fos per intentar desbrossar el propòsit d’Espriu d’apropar-nos al complexíssim conjunt dels problemes ibèrics, ja valdria la pena una lectura pausada i reflexiva de “La pell de brau”. Aquesta lectura pot tenir molts nivells (Espriu ho sabia, i sabia també que el més profund no seria mai assolit per la majoria dels seus possibles lectors), però tots ells estan travessats per una barreja de contemplació i de força lírica, no exempta de girs satírics i fins sarcàstics, indissolublement unida a un posicionament crític i esperançat. I si a aquest intent hi afegim les ganes de constatar que efectivament és possible una reformulació dels problemes ibèrics des de Catalunya (avui com ahir), que ha de ser forçosament diferent de l’atàvica visió castellana (espanyolista), la lectura valdrà doblement la pena. Recordo molt bé el ressó que durant els meus anys d’estudiant va tenir l’obra de Pedro Laín Entralgo “La espera y la esperanza”, rigorós tractat filosòfic emparentat amb el corrent de la filosofia existencialista i personalista  d’aquell temps (citada a l’edició crítica esmentada, en el context social i cultural en què es produeix “La pell de brau”), i la relectura dels poemes d'Espriu amb ulls esperançats em deixa un efecte de recuperació de bagatge i de vibració interior.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat