Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2008

Narrar el que mai s'ha esdevingut

Imatge
En el discurs d’ingrésa la Real Academia Española l’escriptor Javier Maríasretorna al tema de la relació realitat-ficció en la creació literària. Javier Marías és un novel.lista obsedit per la potència i la limitació del llenguatge, admirat pel fet que algú pugui explicar alguna vegada alguna cosa, i que sigui real o es pugui prendre com a tal ("No debería uno contar nunca nada, ni dar datos ni aportar historias ni hacer que la gente recuerde a seres que jamás han existido ni pisado la tierra o cruzado el mundo, o que sí pasaron pero estaban ya medio a salvo en el tuerto e inseguro olvido" - de "Tu rostro mañana",vol Primer, "Fiebre ylanza",Alfaguara 2.002). Per això l’estil de les seves obres és com un exercici constant d’esgrima, d’aproximació a la virtualitat infinita, creadora i contradictòria, de les paraules. Constata Marías en el seu dicurs el caràcter necessàriament metafòric i irònic del llenguatge, la incapacitat permanent de la narració per rep…

Llegir i escriure

Imatge
"Esas palabras nuevas, ¿no son acaso una victoria contra los límites del lenguaje? ¿Acaso el aire no nos sigue hablando? ¿Y el mar, la lluvia, no tienen muchas voces? ¿Cuántas palabras aún desconocidas guardan en sus silencios? Hay millones de espacios sin nombrar y la poesía trabaja y nombra lo que no tiene nombre todavía"
(Juan Gelman, del discurs de recepció del Premi Cervantes)


El menos pensado

El día que el corazón aprenda a leer y a escribir se verán cosas grandes: a Dios barriendo la vereda, lágrimas arrojadas al espacio que nunca volverán, los que sufren pasarán sonriendo y las intenciones de la atención harán que florezcan jazmines y otras ilusiones de la naturaleza. Será un gran día, encontrarán la palabra que se perdió hace millones de dolores. Véase lo que pasa: el día que vino y se fue será un gran día.
("El menos pensado", a Juan Gelman,"País que fue será",Col. Visor de poesía,2.004)

La salut avui

Imatge
Carles Forns i Rosa Vila van presentar el seu llibre “La salut avui: ciencia o negoci? Converses amb un metge” (Ed Viena, març 2008) a la Llibreria Robafaves de Mataró el passat dimecres dia 16. No hi vaig poder anar, però me l’he llegit, i he disfrutat fent-ho. Les reflexions de Carles Forns, avalades per llargs anys d’experiència com a cirurgià de reconegut prestigi, són del tot pertinents. En recomanaria vivament la lectura als estudiants de medicina, i també als especialistes de qualsevol branca: és molt d’agrair que un especialista com ell s’atreveixi a posar en solfa, de manera desinhibida i alhora molt reflexiva i mesurada, el balanç dels seus anys d’exercici per posar el dit a la ferida dels disfuncionaments de l’atenció sanitària al nostre país, tant l’ambulatòria com l’assistencial hospitalària i quirúrgica.

No cal estar d’acord amb tots els seus plantejaments. Però la línia medul.lar de les reflexions són veritats com punys. Carles Forns se situa de ple en la tradició humani…

Sextina del campanar

Imatge
El campanar del meu poble (Ullastrell) compleix aquest mes el seu primer centenari



Hem après les veritats del campanar,
del llantió cremant prop del sagrari,
de l’ofici solemne i l’ordinari,
de sotanes voleiant amb breviari
mentre busquen un racó al confessionari
per dormir amb els misteris del rosari.

Les àvies passen comptes de rosari,
ignorants del que toca el campanar
i del que es cou dins el confessionari,
ullpreses com llumetes del sagrari
abans que el mossèn tanqui el breviari
i comenci a tossir com d’ordinari.

Un tuf de resclosit, gens ordinari,
s’escampa amb el xiu-xiu del sant rosari,
travessa tots els fulls del breviari
i puja a dalt de tot del campanar
on proclama la glòria del sagrari
malgrat la ferum de confessionari.

Algú va, cap cot, al confessionari
i explica els seus pecats més ordinaris:
el que diu no ho escolta ni el sagrari
ni les àvies que passen el rosari.
Els pecats se’ls empassa el campanar
saltejats amb perfum de breviari.

Continua el rés, lent, del breviari,
s’han perdut les veus al c…

Cercle poètic

Imatge
He trobat en el recull de poemes de Jaume Subirana,“Rapala” (Ed. 62, tardor 2007), una síntesi plena de les dues accions que construeixen el cercle poètic: el dir i el veure. No el dir que explica simplement el que es veu, sinó el dir com una experiència fermentada amb la paraula, de manera que no se sap si és abans el que se sent o la paraula que expressa el sentiment : “l’enigma és donar forma / a l’aigua, a la paraula”(“Art poètica”); “I si escrivim per recordar / allò que encara no sabíem ?”(“Escrivim”). I el veure com un saber veure el que de sempre està aquí, com una epifania evident per ella mateixa, pendent només d’il.luminar-nos: “Hi ha la vista i el gest i, al fons del llac / l’ombra de l’hora nostra, reservada”(Cercles”);“ i la boca del bosc ara vessa amunt mentre el peix gira / punteja l’ham i s’envola cap al fons del cel / color d’arròs morè, tot aigua il.luminada” (“Rice lake”).

Vida i destí de Vasili Grossman (i 2). "¿Potser la vida és el mal?"

Imatge
En unes pàgines de “Vida i Destí” condensa Grossmn la seva concepció del fonament de la vida ; són les pàgines estremidores (685 a 708 de "Vida y Destino",Galaxia Gutenberg) en què es descriu la progressió conscient de la presonera Sofia Osipovna seguint la lenta marxa de la fila de presoners fins a l’interior de la cambra de gas, fins al moment precís de consumar-se l’extermini. Sofia, acompanyada del menor David que va acaronant a la butxaca una crisàlide mentre avancen al so de la música que toquen una desena de persones damunt d’un entarimat de fusta (“Ningú no sent la música com els qui han conegut la presó i el camp, com els qui marxen cap a la mort. La música que frega el moribund no ressuscita en la seva ànima ni l’esperança ni la raó, sinó el miracle agut i esglaidor de la vida”), experimenta el sentiment de la seva vida passada, particular, intransferible, que no es pot compartir amb ningú, “el miracle de l’indiviu particular en quina consciència i inconsciència s’…

Vida i destí de Vasili Grossman (1). "L'estepa parla a l´home de la llibertat"

Imatge
Vasili Grossman, el químic d’origen jueu transformat en escriptor, corresponsal durant la segona guerra mundial a Moscú, Estalingrad, Ucraïna i Polònia, va arribar a la percepció del valor de la llibertat de l’individu després d’un llarg i dolorós conflicte amb el règim estalinista, passant per l’experiència personal d’haver de convertir-se en delator de familiars pròxims (una neboda i un oncle que l’havia acollit quan era un estudiant adolescent), i d’haver hagut de signar després de la guerra, de manera vergonyant, un manifest que justificava l’extermini de dissidents relacionats amb el “complot de les bates blanques” fabricat pel mateix règim. T.Todorov(“Sobre Vida y Destino”,Galaxia Gutenberg, 2008) subratlla el trauma d’aquests fets, així com la censura implacable de les seves obres i la persecució dels jueus per l’estalinisme, com determinants de la gènesi de l’extraordinària novel-la Vida i Destí(“Vida y Destino”,Galaxia Gutenberg, 2007, de la que sembla que aviat tindrem tradu…

Palmells

Imatge
"Cova de les mans". Río Pinturas, Santa Cruz, Argentina. 7.350 adC “En el clos de la mà recull la clara llàgrima, (…)
i se la fica al cor, molt lluny dels ulls del sol”.
(Baudelaire, “Tristeses de la lluna”, inclòs en el Llibre “Spleen i ideal” de “Les Flors del Mal”.Versió de Jordi llovet.En el revers humil d’ambdues mans,
dins el present ocult a la mirada,
feinegen els palmells com dos imants
fremint sobre la pell enamorada:
clos lluminós del tacte i l’abraçada,
són ulls bocaterrosos, palpejants,
que et guien per la fosca desplegada
a redós del que tens només davant.

Et cal tan sols girar les mans enlaire,
i encloure entre els teus dits temps i propostes,
per fondre’t amb la força que t’enlaira,
aquest hàlit que copses però no veus,
que et puja del corrent d’antigues deus
per inundar-te el cor amb aigües noves.C.A.

La política imperfecta

Imatge
Josep Maria Vallés ens proposa una lectura, des de la distància cortesa i des de la proximitat crítica, del seu pas per la política “professional” com integrant i cofundador de Ciutadans pel Canvi, primer en la gestió i desenvolupament d’aquest projecte polític, després com a parlamentari a l’oposició durant l’últim Govern Pujol, i finalment com a titular de la Conselleria de Justícia en el primer Govern tripartit, fins a finals de 2.006. Des de la distància, perquè Vallès és un ex-cèntric de la política, un acadèmic de relleu que reconeix sense embuts les limitacions de la seva experiència abans de tornar lliurement a l’activitat professional que li és pròpia; i des de la proximitat, perquè aquestes limitacions no li han significat una rèmora per dedicar-se a l’agenda política amb els cinc sentits, per bé que era conscient des del principi de la seva provisionalitat. De la combinació d’aquests dos elements resulta que el seu llibre “Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte d…