Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2007

"Hüzün" a la catalana ?

Imatge
Durero: "Melancolia"

El premi nòbel ORHAN PAMUKen el seu llibre "Estambul, ciutat i records" parla del concepte turc "hüzün", traduït en la versió castelllana (Mondadori 2006, pp 111-129) com amargura, tot i les seves connotacions negatives, com d’un sentiment positiu, distint de la melan-colia ("bilis negra", etimològicament), que impregna tota la ciutat i moltes manifestacions en el món de l’art i de la literatura turques. Aquest sentiment, diu, és una mena de finestra coberta de baf entre el poeta i la vida. Un sentiment acceptat i reafirmat, que pren peu en la sensació de derrota i de pèrdua de la grandesa que va encarnar l’imperi otomà, una reacció que va i ve entre l’aucompassió i la pena i que, però, es viu com un honor i no com un fracàs, tot el contrari del racionalisme i de l’individualisme. Un sentiment, ha confirmat, que pot ser font d’entusiasme, del que participa tota la col-lectivitat, presidit per la idea que no es persegueix l’è…

Ja hi tornem ! (o l'ou com balla)

Imatge
Ara que es feia la calma, ara que res no es movia, torna el Vendrell i ens empalma un xut de sobirania.
A l'Artur promet ventura, abandonant el Montilla, si s'apunta a l'aventura de conquerir la Bastilla.
Ara que el Paisley i el Gerry
estan a partir un pinyó i al Quebec no hi ha qui cregui en la separació,
es fan valents els d'Esquerra amb l'autodeterminació. Ben segur que algú l'esguerra amb tanta tribulació.
Si de cas Madrid la talla (l'empenta de l'Estatut), aquí mirem l'ou com balla sobre un sortidor eixut.
Ara que el nostre aeroport ja feia volar avions, congriant amb molta sort esperances i il-lusions,
tornen tossuts els d'Esquerra a volar pel seu cantó malgrat porti a la desferra i ens pugui costar un colló.
Són com són, els pobrissons, disposats sempre a l'acció, rebecs com els nodrissons quan no se'ls para atenció.
La gent no veu l'ou com balla. Veu que no salten espurnes, s'avorreix i ja badalla abans de tornar a les urnes.
C.A.

Escoltant Llach després de tornar d'urgències

Imatge
Box catorze, box quinze, box setze. A cada capçal la mateixa divisa: buit, aire, oxigen. La mà presonera dins un manyoc de records, arrapada a la pal-lidesa dels ulls i de la llum que ressonen en el degoteig monòton del drenatge. Monitors espurnejant en la foscor total d'alguna estança. Mirades perdudes, clavades al sostre. Si em faig vell en les paraules, per favor tanqueu la porta i deixeu-me en l'enyorança d'una veu que ja s'apaga. Box disset, box divuit, box dinou. Compto les passes i sento que la vida pausadament s'allunya tant com s'apropa.

C.A.

Dins la llum a plom

Imatge
M.C. Escher, "El dia i la nit"


Si les mans poguessin (les teves, les meves) travessar la boira, entrar dins la llum a plom. Si vingués la veu. No una qualsevol: la teva, i dins el matí volés. I cantés d'alegria. Amb les teves mans, i les meves, pogués entrar dins el blau, qualsevol blau: el del mar, el del cel, el de la humil cançó de l'aigua que corre. I amb elles pugés. (L'au, les mans, la veu) I fossin flama. Quasi.
Eugénio de Andrade, "Os sulcos da sede", 2001

Capricis, desastres i disbarats

Imatge
Goya tenia raó:
amagada entre les ombres,
hi ha una Espanya que fa por,que no se’n va de les tombes.

És l’Espanya del Zaplana,
de l’Acebes i el Rajoy,
de l’alcavotai la brama,
de l’Aznar fent-se l’heroi.

Lluint el seu “pico de oro”,
van calents, com ensacats.
Ens diuen “que viene el coco”,
que el càntir ja s’ha trencat.
Hipòcrites que primfilen,enmig d’aquest disbaratpugen i baixeni criden,
i a lapols ens han portat.

D’aquest mal ens moriremsi no hi ha qui ens en deslliuri.
Esplomats, tots juntscaurem
com veritat de cementiri.

Si podem,
marxarem quan surti el sol.“Volaverunt”,cridarà la bona gent,
lliure ja de l’immens dol
d’aquest trist pressentiment.
C.A. Suggerit pels"Caprichos" de Goya: "y aún no se van"," bellos consejos", "linda maestra", "pico de oro", "están calientes", "se quebró el cántaro", " que viene el coco"," hilan delgado y fino"," suben y bajan"," no grites,tonta", "aquellos…

La sonata contra el sistema

Imatge
A la pel-lícula “Das leben der anderen”(“La vida dels altres”) la sonata d’un home bo és la metàfora musical i literària de la caiguda d'un capità de la Stassi en la vida de la bona gent, de l’escriptor, dels seus amics, de la seva companya actriu, emocionalment desequilibrada, de les persones i els infants del carrer, tots vigilats i a mercè del sistema policíac de la DDR. Un sistema tan idealitzat pel vigilant compulsiu i metòdic que és el capità de la Stassi que arriba a subvertir-lo, a transformar-lo en un home normal que acaba repartint cartes a l’Alemanya reunificada, moralment recuperat per la certesa que la sonata s’ha fet per a ell. Un sistema tan instrumentalitzat pels superiors jeràrquics, el coronel i el camarada ministre, que segueixen la traça de la dominació sobre la vida dels altres fins més enllà de la fi dels seus dominis, fins després de la reunificació d'Alemanya. Un sistema que destrueix la vida dels més fràgils, de l’actriu impossible en un món negat per …

Soroll

Imatge
Per fer frontal soroll i a la crispació continuada entorn del tema Chaos, podria tapar-me les orelles i esperar que escampi. Però prefereixo no fer el desentès :
- És sorprenent l’actitud de fons condescendent d’alguns sectors dits catalanistes, i fins nacionalistes, amb l’ofensiva del PP, com si la cosa no anés amb ells, equiparant els mètodes del PP amb els del Govern del PSOE. No són de cap manera equivalents. El PP va emprendre una estratègia de recuperació del poder, després de perdre les últimes eleccions generals, que no dubta a posar en qüestió els fonaments de l’Estat: manipulació del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional; deslegitimació sistemàtica de l’Executiu, recorrent a fórmules indignes d’utilització partidista dels sentiments de les víctimes del terrorisme, acollint els sectors més ultradretans i anticonstitucionals; bloqueig de la major part d’iniciatives del Legislatiu (Estatuts que no li interessen, lleis de caire social i de reconeixement de drets individ…

Eclipsi de lluna

Imatge
Mai no havia anat tan lluny la meva ombra
ni se m’havia fos el cos tan d’imprevist,
tot jo filtrat per una llum que no veig
al meu darrere. Amb mi, a través dels meus braços estesos,
pugen per les parets de la nit totes les mans
palpejant amb desfici la penombra.
Per uns instants, Selene, t’omplen de carícies,
et despullen de l’aura que desprèn
la teva cara enrojolada,
sorpresa en la seva solitud.
No és l’ombra vacil-lant sobre les pedres,
és una ombra infinita
que ha perdut la vergonya,
que t’encercla sencera.
És la besada nocturna
excitada per un desig llunyà
que em vetlla les espatlles. C.A.

Escriure per desaparèixer

Imatge
Micrograma de Robert Walser "Podria dir-se que a l'escriure s'absenta" (Walter Benjamin)

L’escriptor nordamericà Paul Auster, parlant de la darrera novel-la Viatges per l’Scriptorium(Edicions 62), comenta que quan va acabar l’anterior,Brooklyn Follies, tenia dubtes sobre la seva capacitat per escriure’n una altra, i que en aquests moments mostra signes d’esgotament. "Qui sap, diu, potser he arribat al final". A mi no m’ha agradat aquesta última novel-la. Es limita a recrear de manera asèptica el seu món autoreferencial, sense passió ni emoció. El pobre Sr Blank, el protagonista, ha perdut la memòria i la voluntat d’inspirar l’autor. No entenc (o potser sí) el papanatisme d’alguns comentaristes literaris que posen sempre pels núvols tot el que escriu Paul Auster i que parlen en aquest cas d‘una "al-legoria de la creació" (literària). La novel-la no és reeixida, massa pretensiosa, acaba sent un acudit no pas millor que el que explica el protagonist…