Eclipsi de lluna

Mai no havia anat tan lluny la meva ombra
ni se m’havia fos el cos tan d’imprevist,
tot jo filtrat per una llum que no veig
al meu darrere.
Amb mi, a través dels meus braços estesos,
pugen per les parets de la nit totes les mans
palpejant amb desfici la penombra.
Per uns instants, Selene, t’omplen de carícies,
et despullen de l’aura que desprèn
la teva cara enrojolada,
sorpresa en la seva solitud.

No és l’ombra vacil-lant sobre les pedres,
és una ombra infinita
que ha perdut la vergonya,
que t’encercla sencera.
És la besada nocturna
excitada per un desig llunyà
que em vetlla les espatlles.
C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu