Israel, Palestina i el coratge de David Grossman

 

  L’escriptor David Grossma encapçala de fa anys una llista de més de seixanta personalitats, escriptors, acadèmics, líders del pensament i activistes progressistes assentats a Israel i compromesos amb la pau, la igualtat, la justícia i els drets humans. D’aquesta llista foren especialment rellevants els noms d’Amos Oz  i  A.B. Yehoshua, morts respectivament el 2018 i el 2022, els quals  juntament amb Grossman van formar una mena de tríada de referència en els cercles de debat i diàleg sobre la convivència i la pau. A finals dels anys vuitanta i sobretot durant els noranta, Grossman, Oz i Yehoshua es van convertir en el que a la premsa internacional sovint s’anomenava “la consciència liberal d’Israel”. Van col·laborar en fòrums, articles conjunts i trobades públiques, defensant la necessitat urgent d’un acord polític amb els palestins basat en els dos Estats. Eren veus literàries i intel·lectuals de gran prestigi que influïen en el debat públic israelià i que apareixien sovint junts en debats i conferències, tant a Israel com a l’estranger. Encara que no eren fundadors del moviment Peace Now (Shalom Achshav) van ser intel·lectuals de suport actiu d’aquest moviment ciutadà israelià que pressionava els governs per avançar cap a acords amb els palestins. En els seus discursos i escrits sempre subratllaven que no hi havia solució militar al conflicte, només política.

  David Grossman ha anat deixant l’empremta del seu pensament en una sèrie d’articles als diaris, sobretot a El País a Espanya  (aquí en vaig recollir una mostra fa encara no dos anys). El seu Discurs el 2006 (després de la guerra del Líban, en un míting de pau a Tel Aviv, pocs dies després de perdre el seu fill a l’exèrcit) va exposar clarament els objectius compartits: posar fi a l’ocupació, establir un estat palestí viable i aconseguir una pau basada en la justícia i la dignitat per a tots dos pobles. Aquest discurs va ser àmpliament considerat com una síntesi del pensament comú del trio. Deia en aquell discurs: “Hem de defensar-nos, sens dubte, però en els dos sentits: defensar les nostres vides, i també obligar-nos a protegir la nostra ànima, a protegir-la de la temptació de la força i de les idees simplistes, de la distorsió del cinisme, de la contaminació del cor i del menyspreu de l’individu que constitueixen l’autèntica i gran maledicció dels qui vivim en una zona de tragèdia com la nostra”.

   A rel de la traducció al castellà el maig del 2024 de la seva obra original en hebreu,“El precio que pagamos”, en una entrevista a La Vanguàrdia  reconeixia que després  de la guerra originada pels atacs de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 el país seria encara més de dretes, militant i racista, subratllant el que per a ell i el seu grup era evident des de feia anys, que els israelians no tindran una llar fins que els palestins també la tinguin. La majoria dels breus capítols d’aquest llibre contenen les línies mestres del seu pensament sintetitzades abans dels fets d’octubre de 2023. Només l’escrit d’obertura ( “Qui serem”) i els dos que clouen el llibre (“Sempre us recordarem” i “Llar o fortí, el desastre d’una gran negligència”) són de després d’aquells fets. A “Qui serem” defensa que l’horror d’aquells dies el va provocar Hamàs, però denuncia també la irresponsabilitat de l’Estat d’Israel a favor dels interessos particulars d’una política cínica, estreta de mires i demencial. A “Sempre us recordarem “, en memòria de les víctimes del 7 d’octubre, es preguntava quina societat seria possible a partir d’aquell moment en què la solidaritat ciutadana estava reconstruint el que el Govern havia destruït. Finalitzava constatant que potser s’hauria de construir un nou Estat per segona vegada.

   Considero que el darrer escrit del llibre, “Llar o fortí”, de març de 2024, quan ja es tenia una perspectiva clara dels designis del govern de devastar Gaza amb la matança indiscrimnada de civils, inclosos infants, amb l’excusa d’aconseguir l’extinció de Hamàs, constitueix un punt d’inflexió en el pensament de Grossman que, sense perdre de vista que l’inici de l’horror procedeix dels fets d’octubre, es decanta cada vegada més a considerar que el govern d’Israel està cometent un genocidi a Gaza. La paraula genocidi no apareix encara en aquest escrit, com tampoc a l’entrevista esmentada de La Vanguàrdia de dos mesos després. Tot denunciant que les esquerdes s’havien originat a la societat israelita 9 mesos abans de la massacre per l’acció del govern, que la va conduir a una polarització extrema enmig d’un debat públic violent i tòxic, amb la intenció d’eliminar el control judicial, no pot deixar de constatar que ”tota la sang flueix cap a la ferida, tots els temors, la ràbia, el dol, la humiliació i el desig de venjança segueixen fluint cap a la ferida, cap a l’abisme en el que estem caient”. Es pregunta “com aprendrem a gestionar la nostra part de culpa per haver matat milers de nens i destruït tantes famílies”.  

   Acceptant que el desastre dels fets d’octubre va crear en la societat israeliana la sensació majoritària que l'Estat Israel podria deixar d’existir, Grossman es fa en aquest darrer escrit una reflexió en un doble sentit: “Una reflexió m’assalta ara sobre aquests pobles torturats, Israel i Palestina, per als que el trauma de la seva condició de refugiats resulta tan essencial, i malgrat això no es troba en cap dels dos ni la més petita traça d’empatia per la tragèdia de l’altre, per no parlar de l’absoluta manca de compassió. I un altre fenomen vergonyós ha aflorat a rel d’aquesta guerra: Israel és l’únic país del món per al que sembla legítim demanar la seva destrucció”.

  Dues tragèdies enfrontades que han de ser salvades d’elles mateixes mentre la subsistència d’Israel i Palestina sembla dependre de l’extinció de l’altre. “Aquesta guerra, conclou Grossman, no es pot guanyar. No es pot continuar per sempre l’ocupació de Palestina, de Gaza i Cisjordània, cal buscar una solució per als dos Estat. “Israel i Palestina tornen a no ser capaços de salvar-se a si mateixos d’ells mateixos”. Però l’impuls ètic de Grossman el porta a no defallir en el seu propòsit, encara que no es pugui partir en aquest moment de l’esperança sinó de la desesperació i el cansament: “Potser aquest és l’estat d’ànim que porta els enemics a la reconciliació”.

    No ha sigut fins a primers d’agost d’aquest 2025, en una entrevista al diari La Republica, que Grossman ha reconegut, amb un dolor immens, que el govern de Netanyahu està cometent  genocidi a Gaza, després de resistir-se a acceptar el terme durant tot aquest temps des dels fets d’octubre de  2023. El elements que l’han portat a reconèixer aquesta realitat han sigut el bloqueig de subministraments bàsics, els intents de desplaçament massiu, la destrucció sistemàtica d’habitatge i infraestructures, les altíssimes taxes de morts civils, periodistes i menors, el llenguatge oficial que deshumanitza. Per a una figura israeliana coneguda com Grossman, usar “genocidi” contra l’acció del seu propi Estat és una declaració moral molt potent, envoltada de càstig social i gran polèmica, el que indica que la seva percepció del que està passant és extrema i profundament alarmada. Justifica aquest canvi per l’evidència mediàtica, el que ha vist i viscut de primera mà i per una valoració ètica del col·lapse moral que s’ha produït. No eximeix Hamàs però situa la responsabilitat última també en la dinàmica de l’ocupació i en la corrupció que el poder ha generat a Israel. Això fa que el seu ús de «genocidi» formi part d’un diagnòstic ampli, no només per actes puntuals, sinó per un col·lapse moral i una política sistemàtica  amb efectes de devastació massiva.

    Cal remarcar que no hi ha encara cap declaració oficial de l’ONU que digui que Israel està cometent genocidi a Gaza d’acord amb la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi (1948) que exigeix intenció de destruir, total o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós. Però Sí que el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) ha admès que l’acusació de genocidi, formulada inicialment pel govern de Sud-Àfrica, és plausible i ha dictat mesures provisionals molt estrictes, sobretot sobre ajuda humanitària i fam, deixant clar que Israel pot estar en risc de violar la Convenció de Genocidi. A més, el Consell de Drets Humans i relators de l’ONU han denunciat explícitament la situació com a genocidi i l’ús de la fam com a arma per perpetrar-lo. Molt recentment la principal Associació Internacional d’Acadèmics experts sobre genocidi assegura que es compleixen els criteris legals per establir que Israel està cometent genocidi a Gaza.

   En aquesta situació el coratge de persones com David Grossman, pel que tant ell com el seu grup representen a Israel, constitueix un reducte ètic, social i polític fonamental per mirar de reconduir la barbàrie si encara és possible en algun moment. Cal eradicar d’Israel, diu Grossman, les relacions insanes entre la majoria laica, la minoria religiosa ultraortodoxa i els jueus religiosos nacionalistes. El referent laic i humanista del judaisme que encapçala Grossman és imprescindible per guarir aquestes relacions insanes que denuncia i per guanyar progressivament la voluntat social i política de la majoria laica del país.

La tardor de 1944 Theodor W. Adorno, a la seva obra “Minima moralia. Reflexions des de la vida deteriorada” (de la que disposem d’una excel·lent traducció al català a Arcàdia, de novembre 2024), sota l’aforisme “Fora d’abast”, es feia aquesta reflexió: “Davant la pregunta sobre què cal fer de l’Alemanya derrotada, només se  m’acuden dues respostes. Primer: per res del món, sota cap circumstància, voldria ser botxí ni donar llicència al botxí. Tot seguit: no retindria ningú, tampoc amb l’aparell de l’estat, que es volgués venjar pel que ha succeït. Vet aquí una resposta completament insatisfactòria, contradictòria, que desafia tant la generalització com la praxi. Però potser l’error rau en la pregunta i no pas en mi”. Salvant les distàncies històriques i les diferències socials i polítiques, estic convençut que el coratge ètic, social i polític de David Grossman, en la present situació de Gaza i Israel, encarna l’única resposta possible a la contradicció que percebia Adorno en el seu temps. No hi cap la venjança, només la solució política.