Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2009

Contradiccions

Imatge
Una lenta i pesada digestió de contradiccions és el que de moment s’imposa, fruit de l’allau informatiu i de comentaris mediàtics de tots colors que, vulguem o no, ens hem d’anar empassant a compte del cas Pretòria, sumat al no més digerible cas Palau. Per un cantó, i segons els indicis que coneixem, sembla que els fets no haurien de resultar tan extraordinaris, sense restar res a la seva probable gravetat, si es té en compte que el boom immobiliari ha propiciat comportaments abusius, i obertament delictius, de persones relacionades amb l’administració i l’empresa. Si estem comprovant que és així en altres latituds afectades pel mateix fenomen, no veig que ens hàgim d’estranyar ni d'escandalitzar massa al verificar-ho a casa nostra. A més, la investigació d’aquest cas porta més de dos anys de recorregut, el que en principi semblaria conferir als tràmits judicials una presumpció de fonament. Però, per altra banda, el constatar que la instrucció procedeix del jutge estrella Garzón …

D'aquells que amb el món no en tenen prou

Imatge
"D’aquells que amb el món no en tenen prou: els sants, els conqueridors, els poetes i tots els aficionats als llibres". Si Joubert hagués conegut els usuaris dels blocs, del facebook i de tota la rècula d’altres modalitats de comunicació tecnològiques, també ens hauria afegit a la llista d’aquells que amb el món no en tenim prou i mirem de donar-li la volta deixant constància del que pensem, del que critiquem, del que volem , del que esperem, en definitiva de tot el que ens passa i veiem al nostre costat perquè aquest món no ens acaba d’agradar. Però aquest deixar constància i donar-li la volta al món es produeix sempre des d’un angle molt reduït i simplificador, des d’una perspectiva subjectiva i molt limitada . I és que sense simplificar el que veiem i el que ens passa no ens podem comunicar. El mateix fet d’escriure consisteix en deixar constància d’alguna cosa que no pots eludir i al mateix temps sentir nostàlgia del que es perd mentre ho escrius. Justament per conno…

Cançó guardada

Imatge
H.Matisse:La dansa de Merion
Amor de rosa i espina,
de brasa encesa al caliu,
de goig nou i saba antiga
que no saps si plora o riu.
Si li dius que el sol declina,
fica l’ombra dins el niu
per guardar la llum del dia.

Amor de platja i de riba,
de mar oberta i de riu,
d’aigua closa a la petxina
que somia cels d’estiu.
Si li dius que el jorn ja fina,
es capbussa al fons soliu
per jugar amb la nit tranquil.la.

Per tu, amor, guardo aquest dia
i somio cels d’estiu,
jugaré amb la nit tranquil.la
vora l’ombra del teu niu.
Farem junts la melodia
i veurem com el temps viu
sota el sol que ja declina.

Amor de plany i de vida,
de mot sofert i festiu,
de veu càlida i amiga
que deslliura el so captiu.
Si li dius que el cant fatiga,
t’amanyaga i mig somriu
per fer junts la melodia.

Amor d’escolta i de crida,
de parla apresa al foc viu,
de cor fort i ment fornida
que endolceix tot el que diu.
Si li dius que el temps et fibla,
besa amb tu l’instant nociu
per curar-te la ferida.

Per tu, amor, guardo aquest dia
i somio cels d’estiu,
jugaré a…

Espectacle

Imatge
Tot el que es mou entorn del cas Palau està adquirint un contorn d’espectacle, i fins de morbositat, que està renyit amb les conseqüències profitoses que el cas ens hauria de reportar: revisió dels mecanismes de control de la Fundació, el Consorci i l’Associació; recuperació del prestigi, renovació i consolidació artístiques de les programacions del Palau; i ,sobretot, autocrítica sobre una determinada forma d’entendre les relacions de suposat mecenatge entre institucions, fundacions, associacions, personalitats i partits polítics que donen una imatge de país tancat dins uns horitzons molt petits, provincians, aptes perquè uns quants priviligiats trobin el seu propi prestigi i benefici, en perjudici de l’interès de la majoria social que es mira el cas entre sorpresa i emprenyada, amb un sentiment d’indignació moral i de pessimisme polític.

Quan finalment s’ha produït la declaració dels imputats davant del jutge d’instrucció, resulta particularment indignant la manera com es busquen…

Laportisme

Imatge
En tant que corrent nuvolós de pensament, que no es limita a portar torxes, participant alhora de connotacions filosòfiques, esportives, econòmiques, polítiques i socials, que tenen el seu origen en l’especificitat d’un personatge que vol estar al loro i al xollo al mateix temps, el laportisme només es pot definir d’una manera metafòrica i hiperbòlica. És el pas de la pilota a la política, l’aprofitament descarat d’un càrrec per introduir-se, sense cap més mèrit, en el camp dels autoelegits per dirigir la cosa pública. És el pas de la gespa a la menjadora, de la tribuna a la presidència del tribunal. És aprofitar-se del balcó del barcelonisme per sortir a la plaça i predicar que ell és el veritable Messi-es (i el més trist és que molta gent a la plaça s’ho creu i l’aplaudeix, i entra en trànsit com si hagués rematat un gol en planxa). És reduir la riquesa del cromatisme culé a un sol color. La reducció del camp de joc a les dimensions d’un pati d’escola.

Amb la torxa a la mà, predica l…

El quadern gris

Imatge
Si el Pla madur va crear la millor prosa en llengua catalana reelaborant les seves experiències, gustos, sensacions i paisatges a partir d’un quadern de joventut, em sembla que ell mateix estaria molt d’acord amb larecreació que d’questa prosa meravellosa n’ha fet Joan Ollé, a partir de l’adaptació teatral de l’obra del mateix nom, “El quadern gris”. Els textos triats d’aquell quadern, dits amb naturalitat i transparència pel Pla jove (Ivan Benet ) i el Pla madur (Joan Anguera), amb el contrapunt de la figura i la veu càlides de Montserrat Carulla, s’ajusten a l’escenari i arriben a l’espectador amb les mateixes sensacions de curiositat, de benestar, de tendresa, de murrieria i de sorpresa que devia experimentar el Josep Pla dels 68 anys al revisar i ampliar les notes preses una mica improvisadament quan en tenia només vint-i-un o vint-i-dos. Pel finestral del fons de l’escenari es filtren, i a vegades només es suggereixen, els contorns dels paisatges de joventut, del Mas Pla, del rec…

Aniversari

Imatge
Joan Miró:Terra llaurada Un nen assegut al banc de l’escola,
un noi temorenc que enyora el seu poble,
un jove escindit a ciutat romana
i un enamorat a mitjan setanta.
Un pare feliç amb feina pagada,
un germà dolgut que torna a la calma,
un fill agraït a la terra pobra
i un adult gaudint del pas de les hores.

No trobaria el traç del que he viscut,
ni em sentiria viu al cap dels anys,
sense dir els noms que són i que sóc ara,
si no creixés amb ells a cada instant
per guanyar-me el present del que ha sigut
com un regal del temps que no s’acaba. C.A.

Fundacions, donacions i país

Imatge
Quan sento comentaris que donen per suposada la legalitat de les entregues de diner que ara es coneixen a rel de l’afer Millet, de la fundació Palau-Orfeó Català a la fundació Trias Fargas, de Convergència, per un import global de 630.000 € entre el 1998 i el 2009, em quedo perplex davant la lleugeresa amb què es qualifica el fet, i em pregunto si certes instàncies d’aquest país, per segons quines coses relacionades amb la cultura i la política, no s’han posat una bena als ulls que els priva de veure la realitat amb els mateixos ulls amb què la veu la gent del carrer des del sentit comú més elemental.

Anem per passos: que existeixin convenis amb aparença de legalitat entre les dues fundacions només vol dir que a les dues parts els interessava tenir documentada la seva relació (i molt bé ho ha aprofitat el Sr Puig), però de cap manera significa que aquestes importants entregues de diner (en bona part procedents de subvencions públiques !) s’ajustessin a la funció de la fundació Palau se…

El colom de Millet

Imatge
(Escena primera: un colom es posa a la finestra dels Millet) Pom, pom ! - Qui truca ? - Sóc jo, el colom
- Què busca ?
- Se m’han acabat les veces,
tinc mig esbrancat el pi
i sé que vós sou mecenes
per no deixar-me morir.
- I què vols ?
- Només uns quants calerets
dels que feu córrer per ‘qui,
d’aquests que es guanya a pleret
amb piano i violí.
- I què en trec si et dono res ?
- Haurà ajudat el país
a ser més independent,
a veure el món des del pi
on tot és molt més plaent.
- I què els hi dic als patrons ?
- Que no ens toquin els collons…,
que m’heu comprat partitures,
que venc flautes i trombons
i canto les obertures !
- M’has convençut, colomet,
com que sóc un bon millet
aquí tens els dotze i mig
i me’n firmes vint-i-cinc
- I els altres ?
- Ja ho trobarem !, no cal patir !
Ja saps que hi ha un segon acte
en què podrem decidir
treure més suc d’aquest tracte…

A palau, durant la nit,
tot escoltant Stravinsky,
Millet se sent redimit,
segur i pròdig mentre visqui.
A les branques del seu pi,
per assegurar-ne els guanys,
siguin…