Espectacle

Tot el que es mou entorn del cas Palau està adquirint un contorn d’espectacle, i fins de morbositat, que està renyit amb les conseqüències profitoses que el cas ens hauria de reportar: revisió dels mecanismes de control de la Fundació, el Consorci i l’Associació; recuperació del prestigi, renovació i consolidació artístiques de les programacions del Palau; i ,sobretot, autocrítica sobre una determinada forma d’entendre les relacions de suposat mecenatge entre institucions, fundacions, associacions, personalitats i partits polítics que donen una imatge de país tancat dins uns horitzons molt petits, provincians, aptes perquè uns quants priviligiats trobin el seu propi prestigi i benefici, en perjudici de l’interès de la majoria social que es mira el cas entre sorpresa i emprenyada, amb un sentiment d’indignació moral i de pessimisme polític.

Quan finalment s’ha produït la declaració dels imputats davant del jutge d’instrucció, resulta particularment indignant la manera com es busquen (en una mena de bucle que només fa que estirar més i més la sensació d’espectacle, i, de retruc, de banalització dels fets) els mitjans de comunicació i els advocats de la defensa. L’advocat Molins no para de proclamar que està molt satisfet de les declaracions del seus clients i que l’assumpte està ben encarrilat, com si des dels mitjans es volgués transmetre a l’opinió pública el convenciment que hem d’estar agraïts al Sr Millet pel seu capteniment, i a la defensa en particular per la correcció dels seus plantejaments. El món a l’inrevés. Malaguanyat país aquest, que una vegada més sublima els seus defectes i limitacions per convertir-los en virtuts i signes d’identitat d’una determinada idiosincràsia. El Sr Mas no s’està de proclamar que la Fundació de Convergència (beneficiària d’una sortida important de diners del Palau que almenys s’hauria de qualificar d’absolutament irregular) ho ha fet tot correctament, amb una escrupolositat que, segons ell, li hauríem d’envejar, i en tot cas imitar, de manera que a veure qué més volem. Com sempre, el perjudici econòmic, moral i social per al país, és el de menys; el que importa a aquests personatges és quedar bé, treure el cap per sobre la merda i fer veure que encara conserven el pentinat i la clenxa al seu lloc. I els mitjans hi contibueixen descaradament. ¿Com és possible tanta ingenuïtat...? Si de veritat es tracta d’ingenuïtat, i no de consignes més o menys tàcites que com un ressort natural, un tic adquirit amb molts anys de pràctiques domèstiques al plató de casa, porta a convertir en espectacle les pròpies mancances i en singularitat identitària una peculiar manera de fer país que senyala sempre les responsabilitats cap una altra banda. Potser es pensen que quan s’acabi l’espectacle encara els haurem d’aplaudir...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9