diumenge, d’abril 23, 2017

El meu llibre és una rosa



La taula és el meu jardí
on floreix cada matí.
El color li posa títol,
cada pètal un capítol
i les tapes la corol.la
que el vesteix i l'acarona.
Cada punxa un punt i a part
per pensar el que m'ha fiblat
i les fulles tots els fulls
que llegeixen els meus ulls.
La tija n´és l'argument
i l'aroma el sentiment
que va de tu cap a mi
quan hi escric el que et vull dir
 
C.A.
Sant Jordi 2017


dijous, d’abril 20, 2017

Al processisme se li acaba el temps



   

  


   Sembla que va ser López Tena l’inventor de la paraula “processime” per definir l’evolució del procés sobiranista cap a posicions cada vegada més laberíntiques dins un bucle que no conté cap sortida raonable, per més racionals que puguin presentar-se les seves motivacions de fons. “Processisme”, doncs, vindria a ser la caiguda a plom del procés en un àmbit de pura tàctica per anar guanyant temps, perdent el poc que en un principi hagués pogut tenir de moviment estratègic per avançar en la millora de l’autogovern.
    El simple tacticisme es va començar a fer evident a partir de l’ensulsiada del plantejament d’Artur Mas a les eleccions de novembre 2012, amb la pèrdua de 12 escons, es va reforçar amb les giragonses per la pregunta del 9N de 2014, va continuar amb les negociacions per la formació de JuntsxSí i va culminar amb les eleccions del 27S de 2015 (en les que es va perdre el plebiscit plantejat), la defenestració del president Mas per la Cup i la insòlita marxa enrere cap al “referèndum o referèndum”. En tot aquest procés la tàctica, o si es vol l’astúcia tal com  la va argumentar el mateix president Mas com a divisa de la seva forma de procedir, ha anat predominant cada vegada més per damunt de la política. 
  Les accions parlamentàries, amb el seguit de declaracions que li han donat suport per part de la majoria independentista, han anat sempre a remolc de la tàctica del guanyar temps per anar endavant sobre la base de presentar l’oportunitat de guanyar la independència com una realitat a tocar, inevitable i imprescindible per damunt de qualsevol altra consideració respecte d’una eventual negociació amb l’Estat. El  Pacte Nacional pel Referèndum, que inclou una calculada ambigüitat entre el que es preveu que és impossible que es pugui obtenir de l’Estat per pactar el referèndum i el que realment importa, és a dir, la voluntat de continuar endavant de forma unilateral, és la penúltima expressió d’aquest tacticisme de compra de temps. L’última serà, si s’arriba a produir, l’aprovació per aclamació de la majoria independenstista de la denominada Llei de Transició, per sorpresa, sense discussió ni esmenes prèvies, pocs dies o poques hores abans d’un hipotètic intent de celebració de referèndum.
   Mentrestant, demà mateix assistirem a l’enèsima ratificació solemne del compromís del Govern per la celebració del referèndum. Però el que s’amaga sota aquest tacticisme reiteratiu no és més que l’evidència que el temps s’acaba, que els mesos corren i que el més calent està a l’aigüera. I juntament amb aquesta evidència ja se n’apunta una altra que anirà guanyant entitat a mida que es precipitin els esdeveniments, la que deixa al descobert que el rei va despullat, que el que realment importa és el posicionament dels partits de cara a les pròximes eleccions. És el que es posa de manifest amb l’última picabaralla Bonvehí-ERC, i que no poden conjurar les proclames del president periodista amb el seu “ni autonomisme, ni peix al cove ni tripartit. Per cert, mirant endavant, en quin tripartit està pensant el president? Tem la imminència d’un altre tripartit com el que va portar CiU a l’oposició i que en definitiva va donar lloc a la configuració del procés com a eina perquè mai més tornés a produir-se?
   Quan arribi setembre i el cabal del tacticisme del que s’ha anat tirant fins ara s’hagi esgotat, caldrà veure en quina situació haurem quedat. Si Catalunya estarà en millor o pitjor situació per reivindicar la millora del seu autogovern. Aquest serà el mirall en el que la majoria independentista del Parlament haurà d’emmirallar-se. Potser s’hi veuran com en el retrat de Dorian Gray, profundament envellits malgrat l’esforç esmerçat en mantenir-se incessantment joves en el finalment esgotat temps del processisme.
   Si alguna cosa positiva pot aportar la consumpció del temps polític en el mer trancurs del tacticisme del procés que ara ja té data de caducitat, potser serà que haurà possibilitat una digestió lenta de la decepció. I en això es demostrarà una vegada més que la percepció del temps i el sentit realista dels ciutadans, que només en un percentatge del 5% segons el darrer sondeig de Gad 3 per La Vanguardia creu que a curt termini el desenllaç immediat del conflicte pugui desembocar en la independència, va molt per davant de les construccions idealistes dels processistes.
   Amb la digestió lenta de la decepció podrem anar constatant el que diu D. Innerarity parlant de les paradoxes de l’autodeterminació democràtica: ”Constitueix una bona notícia la desesperança dels que havien projectat veritables al.lucinacions i tranquil.litza veure els fanàtics desanimats. En general, la maduresa democràtica inclou una certa decepció, especialment la que resulta de l’esfondrament de les il.lusions exagerades”.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, d’abril 19, 2017

Tankes basques







Gaztelugatxe (Bermeo)

Gaztelugatxe,
ermita sobre roca,
ulls de mar brava
i cella acampanada
mirant el matxixako




 

Zumaia (Ruta del “Flysch”)

Flueix la costa
com les pàgines fràgils
d’un llibre obert
que va escrivint el mar
als espadats del temps.

C.A.


Etiquetes de comentaris:

diumenge, d’abril 16, 2017

Emmaús



Caravaggio, "El sopar d'Emmaús"


Rere el divendres sant d’un món que empal.lideix,
la veu del desencís acull el vianant,
a l’únic foraster que ignora el que ha passat
als ulls dels que caminen fugint del seu fracàs:
“et pots quedar amb nosaltres, que el dia s’enfosqueix”.
Entra, doncs, a l’hostal i amb ells s’asseu a taula.
Aturen la conversa, i quan parteix el pa
 en el gest compartit retroben la paraula.

Al caliu del que parlen es crea l'avidesa,
mentre s’obren els ulls, d’entendre el que ha passat,
i a l’ombra del local cremen els cors per dintre.
A fora és nit profunda, perdura la tristesa,
només queden a  taula engrunes del sopar,
les traces del camí vers l’albada possible.


C.A.


Etiquetes de comentaris:

dissabte, d’abril 15, 2017

Pietat



"Pieta" (Oteiza)

Talment com descendires de la creu
no portada i sempre alta del teu Pare,
ara has baixat del Pal, home de pal,
fins a la fosca de les meves cames.
Fa quaranta anys com a quaranta dones
de tenaç lluna i fill tenaç gastades,
que començares el teu part i el meu,
dins l’estrellat i bestial estable.
Has expirat:hem acabat de néixer,
jo, del meu fill; tu, de la teva mare.
T’he expulsat fins a l’hora de morir-te,
perquè, agre fill complert, pugui enterrar-te.

Blai Bonet

(fragment de “Pietat”)

dimarts, d’abril 04, 2017

Un pa com unes hòsties





   Duran Lleida acaba de presentar una selecció de les cartes que dirigia als militants d’UD des de 2012 amb el títol de “Un pa com unes hòsties”, amb una coda interrogativa que es pregunta “Valia la pena trencar-ho tot?”. Duran aprofita per titllar de populistes determinats comportaments d’una i altra part.



Després d’anar a processó
amb sotana i amb roquet
sota el tàlem d’Unió,
Duran Lleida ha descobert
que a la secta convergent
hi domina una heretgia
que li va ofuscant la ment:
l’excés de sobirania.
Ja ho havia sospitat
al recés de l’Hotel Palace
però des que l’han expulsat
li han revingut les ganes
de posar blanc sobre negre
els pecats dels seus companys,
no vol tenir res a veure
amb confrares de tants anys.

Duran era a l’obrador
quan es coïen els pans
però el mestre restaurador
el lligà de peus i mans
i al lloc d’ell fou l’Artur Mas
l’escollit per fer de guia,
el maître i el capatàs
del pa i la rebosteria.
Quan veié que a la fornal
més que pans s’hi feien hòsties
per distreure el personal
amb tota mena d’històries,
ell, democratacartesià,
d’idea clara i distinta,
es cansà de combregar
al tauler independentista.
Però la cuita estava feta,
d’aquell pa com unes hòsties
als convidats a la festa
se’ls omplí el cap de cabòries.


C.A.

Etiquetes de comentaris:

divendres, de març 31, 2017

Dues meitats no fan un poble



   

  Una meitat: Rajoy respon en un moment de l’entrevista del passat diumenge a la Vanguàrdia, responent a la pregunta sobre quin missatge enviaria als catalans en el vertigen que ens toca viure, que “als catalans que sempre s’han sentit espanyols els diria que nosaltres estem amb ells, jo sóc el president del govern de tots els espanyols, també el seu, i defensaré els seus interessos”. Dos dies després concreta aquesta defensa dels interessos de què parla amb una oferta “personal i verificable” d’inversions en infraestructures a Catalunya per 4.200 milions ens el decurs de la legislatura. En aquest oferta no hi ha associat cap compromís en iniciar un diàleg polític per fer front a les reivindicacions del sobiramisme més enllà del tema del referèndum. Ni la més remota indicació entorn de la reforma de la Constitució, ni sobre el reconeixement de la identitat catalana, ni sobre cap via per enfrontar el marc global de Catalunya dins d’Espanya. Rajoy es dirigeix als catalans que sempre s’han sentit espanyols i se sent prou fort amb aquesta meitat o poc més la meitat sumant-hi mentalment els que se se senten espanyols i catalans, per obviar les reivindicacions de l’altra meitat, dels que es senten només catalans, o més catalans que espanyols, dels quals també és president, com si la satisfacció d’un meitat fos suficient per complir amb el compromís de governança de la totalitat dels ciutadans de Catalunya.
    Aquesta altra meitat que Rajoy obvia també té representació al Congrés de l’Estat. No estic gens segur que Rajoy fos capaç de compartir la reflexió de Michael Ignatieff, líder del partit liberal canadenc, sobre la presència dels parlamentaris independentistes del Quebec en la Cambra del Canadà: “S’ha d’apreciar una  democràcia que atorga un espai en el Parlament a aquells que no desitgen formar part del país, que es neguen per principi a parlar qualsevol idioma que no sigui el francès, que es neguen a prestar jurament de fidelitat a la reina i que, no obstant, són parlamentaris exemplars, excel.lents col.legues i bons representants dels seus votants. Estava orgullós, i encara ho estic, d’una Cambra democràtica que dóna espai a un desacord tan radical com aquest, i que així i tot manté la cortesia i el respecte”.
   Una altra meitat: Mentre Rajoy expressava el seu compromís en infraestructures a Catalunya, el president català Carles Puigdemont estava fora del país, a EEUU, explicant als nois d’algunes universitats d’elit que amb el referèndum els catalans estem lluitant pels nostres drets civils bàsics, com un dia ho van fer els activistes pel drets fonamentals americans, i mantenint davant alguns congresistes de la corda de Trump i ultraliberals anticastristes que la democràcia espanyola s’assembla a la de Turquia que envia l’exèrcit a reprimir els seus ciutadans. Puigdemont parla en nom de menys d’una meitat dels catalans, dels que volen separar-se d’Espanya perquè la  consideren una democràcia de segon ordre, obviant que la institució de la Presidència  de la Generalitat inclou la representació de la totalitat dels catalans, també la dels que se senten només espanyols o espanyols i catalans i que manifesten que no són partidaris de la independència. La mateixa reflexió de M. Ignatieff se la podria fer Puigdemont respecte del Parlament català pensant en el bloc de l’oposició contrari a la majoria independendentista.
   Rajoy i Puigdemont es dediquen al cultiu i satisfacció de les respectives meitats que representen, i quan amb la boca petita gosen parlar en nom de la totalitat tots sabem que els interessos que s’hi amaguen són només els d’una part. Els d’una part i els d’una meitat del conjunt de la problemàtica que inclou la qüestió catalana. Rajoy  parla d’inversions però no parla de com possibilitar l’exercici compartit de sobirania i poder efectiu dins d’una sola realitat estatal. Puigdemont parla de sobirania catalana i obvia, per considerar-lo secundari i contradictori amb el plantejament independentista, la possibilitat d’avançar cap a un acord econòmic més radical amb l’Estat que pugui posibilitar també un avenç en el reconeixement d’una sobirania política compartida. Les dues meitats fan conscientment deixadesa de la lleialtat institucional a la que els obliguen la Constitiució i l’Estatut per fer front a les necessitats d’un sol poble.
    Si s’acaba instal.lant com una percepció ciutadana normal la coexistència d’aquestes dues meitats com dues realitats externes incompatibles acabarem patint d’esquizofrènia sense adonar-nos-en. Potser no hi haurà xoc de trens, perquè el càlcul de danys i perjudicis imposarà a l´últim moment una alternativa momentània vergonyant, més o menys transigida, per sortir de la mateixa via, però els trens continuaran circulant indefinidament per vies paral.leles i en sentit contrari, traslladant un passatge esquizofrènic cap a un destí desconegut.  
   El més llastimós és que la suma d’aquestes dues meitats, mentre perdurin, no faran mai un poble. Com en totes les realitats dinàmiques i creadores, la totalitat és sempre qualitativament més gran que la suma de les seves parts. Un sol poble no es fa imposant una meitat a l’altra, ni tampoc sumant les dues meitats mentre aquestes es manifestin incompatibles. La realitat viva de Catalunya passa pel tràngol de veure dividida en dues meitats la seva essència com a poble, menystenint l’experiència recent d’haver sabut mantenir la consciència de cohesió social i de poble que li ha donat durant quasi quaranta anys el catalanisme transversal.
    Deia poèticamen Jacques Prévert:
   De dues coses, una.
L’altra és el sol.
  De dues coses, una. Una que serà sempre contingent, relativa, temporal. L’altra és l’essencial, la definitiva, és el sol. De les dues meitats de Catalunya, perquè puguin dialogar, hem de preservar per damunt de tot la que és essencial, la consciència d’un sol poble. Tota la resta és accidental.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, de març 27, 2017

Turó de Mata




Des d’aquí dalt, Mataró,
del Turó d’Onofre Arnau,
la sènia verda i marró
giravolta amb el cel blau.
Des d’aquí dalt, Mataró,
la mar calma t’és bressol
on ressona la cançó
de la terra al teu redol.
Des d’aquí dalt, Mataró,
ets la ciutat que somrius
entre els solcs i l’horitzó
que et dibuixen tal com vius.
C.A.

Etiquetes de comentaris:

divendres, de març 24, 2017

Les vides contradictòries de la Unió Europea



    

  "Rapte d'Europa", Rubens

Ara fa seixanta anys, el 25 de març de 1957, de l’establiment de la Comunitat Econòmica Europea o Mercat Comú amb la signatura dels Tractats de Roma. A partir de la Cimera de La Haya de 1969, ja sense De Gaulle, la CEE va decidir emprendre el camí de la unió econòmica i monetària, creant-se el 1.975 el Consell d’Europa com instrument de desenvolupament dels projectes de la Unió Europea. El 10 de juny de 1.979 es procedí per primera vegada, després de l’Acta de Brussel.les, a l’eleció del Parlament per sufragi universal directe dels ciutadans que llavors configuraven l’Europa dels Nou, amb un 60% de participació. Espanya i Portugal no en van formar part fins a partir de gener de 1.986.
   L’origen de la CEE  es remunta al treball dels pares fundadors (De Gasperi, Jean Monnet, Adenauer) després de la Segona Guerra, amb l’oferta francesa de Robert Schuman el maig de 1950 a Alemanya i als altres països europeus per posar en comú la producció del carbó i l’acer. Deia Jean Monnet: “Europa no es farà de cop ni en una construcció de conjunt; es farà per mitjà de realitzacions concretes, creant una solidaritat de fet”. La primera realització concreta, fonamental i imprescindible en aquells moments, va ser la  d’allunyar definitivament el perill d’un altre conflicte armat que hauria deixat Europa sense possibilitats de recuperació.
   La primera vida d’aquella Comunitat Econòmica Europea va començar a créixer en el context social, polític i econòmic dels  trenta anys gloriosos (entre els anys quaranta i setanta), en l’àmbit d’un capitalisme que tenia necessitat de legitimar-se per vies democràtiques, i que de fet ho va aconseguir mitjançant un sistema de producció que feia compatible els beneficis de les inversions del capital amb la creació estable de llocs de treball, la negociació de les condicions amb sindicats forts i substancials contraprestacions socials en educació, atenció familiar, sanitat i seguretat social, sempre dins els paràmetres del control democràtic que era consubstancial als projectes de desenvolupament econòmic. Es va anar creant així l’Estat del Benestar al si dels països de la CEE sobre la base de la cohesió social i econòmica.
   Aquell capitalisme democràtic va començar a virar a partir de finals del setanta cap a un capitalisme d’empremta neoliberal en el que les decisions econòmiques es van anar desvinculant del control democràtic. Els Estats, com senyala W.Streeck (“Comprando tiempo.La crisis pospuesta del capitalismo democrático”) van passar successivament d’Estats fiscals a Estats deutors, i finalment a Estats de consolidació del deute fiscal després de la crisi fiscal i financera del 2008. La Unió Europea es convertia per mitjà del triomf dels mercats desregulats en una màquina de liberalització que segons aquest autor hauria tingut el seu punt culminant en la Unió Monetària Europea amb l’euro: “L’única possibilitat d’adaptació que els quedava als països de la Unió Monetària que en matèria econòmica no es podien posar a l’altura dels altres països era la devaluació interna, és a dir, les rebaixes salarials, retalls de prestacions socials compatibles amb altres incentius i flexibilització dels mercats laborals”. La vida de la UE deixava d’inspirar-se defintivament en Keynes i passava a inspirar-se en Hayek segons el qual perquè una federació pugui funcionar a la pràctica és necessari menys govern, menys regulació, i doncs menys democràcia.
   La crisi financera, econòmica, social i política a partir del 2008, que arrossegà fins als límits de fallida els Estats del Sud d’Europa (Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia, principalment), amb el corol.lari del creixement exponencial de la desigualtat social al ritme de la imposició de les polítiques econòmiques d’austeritat, ha confirmat el predomini del neoliberalisme deslligat de tota responsabilitat democràtica, servint-se de les institucions europees per aconseguir el seu objectiu final de separar irremissiblement democràcia i economia. Les polítiques d’austeritat defineixen els límits d’aquesta segona o tercera vida de la UE, contradictòria amb els objectius fundacionals d’ara fa seixanta anys. 
   Com ha senyalat Antoni Castells, aquestes polítiques basades en la consolidació fiscal no només han fracassat empíricament i han abocat a un agreujamemt de la recessió en els països que s’han vist obligats a aplicar-les, sinó que a més han evidenciat “un error de grans dimensions al suposar que les mesures fortament contractives aplicades en un moment de recessió quasi no tindrien un impacte negatiu sobre l’economia, o bé que el podrien tenir inclús positiu”.  La base d’aquest error, diu Castells, rau en el fet que “els models economètrics aplicats pels policy makers no contemplaven la possibilitat que el tamany dels multiplicadors pogués ser diferent en les diferents fases del cicle”, i per això, conclou, cal anar contra el que qualifica  com “austeritat expansiva”.
   A remolc del triomf del neolibaralisme la segona o tercera vida de la UE s’ha anat girant en contra dels seus principis fundacionals en el tractament de la crisi dels immigrants i refugiats. La Carta dels drets Fonamentals de la Unió Europea (2000), proclama el patrimoni espiritual i moral de la Unió, fonamentada sobre els valors  indivisibles i universals de la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat.  El seu article 1 exigeix que la dignitat humana sigui respectada i protegida perquè és inviolable, i l’article 18 garanteix el dret d’asil dins del respecte a les normes de la Convenció de Ginebra, mentre que l’article 19 prohibeix imperativament les expulsions col.lectives. Cap d’aquests principis es respecta amb el Conveni amb Turquia per convertir-se en un Estat-dipòsit a canvi de determinades contraprestacions que res tenen a veure amb les necessitats dels emigrants, com tampoc es compleix la Directiva 2013/33 del Parlament Europeu i del Consell sobre normes per a l’acollida dels sol.licitants de protecció internacional, orientada a una millora de les condicions d’acollida, garantint que els sol.licitants de protecció internacional puguin circular lliurement pel territori de l’Estat membre d’acollida i no siguin internats sinó en casos excepcionals i sota control judicial. Amb el Conveni amb Turquia i amb la decisió d’expulsió massiva d’immigrants no legalitzats tota aquesta normativa queda en paper mullat.
   Aquest cúmul de vides contradictòries ha donat lloc a la reacció dels qui ja no veuen que tinguin res a guanyar amb la pertinença a la UE i senten amenaçada la seva posició oiginària en quant a drets i contraprestacions, convertint-se en el magma propiciatori dels populismes excloents i de la negació de l’altre. El Brexit n’és la millor expressió.
   En una recent conversa de J. Stiglitz i A. Castells sobre com la moneda única amenaça el futur d’Europa, ambdós advocaven per la superació de la fractura democràtica manifestada amb la crisi de 2008, en la que es posa de relleu que “els que elegim no ens manen (els Estats nacionals) i els que ens manen no els elegim (els dirigents de la  Troika)”. Aquesta superació no serà possible si no es progressa cap a una major unitat política, cap a un demos europeu conscient d´una pertinença comuna. L’alternativa a aquest progrés només pot ser la ruptura o el retorn al poder de decisió dels Estats nacionals.
   El problema de fons, el que ha condicionat la pervivència de la UE des de la seva fundació, el que li ha anat confegint diferents rostres i diferents vides,  és la tensa  relació entre capitalisme i democràcia. Si no som capaços de restablir les formes del capitalisme democràtic que va fer possible la seva creació, la UE passarà a ser la memòria d’un instrument que va ser útil per a molts països europeus durant seixanta anys i escaig però que va acabar sucumbint a la voracitat de la vida autònoma dels mercats, deslligada de tota responsabilitat política. Seixanta anys d’esforç per construir Europa no es mereixen aquest final.

dimarts, de març 21, 2017

Transitoris



    

 Al Parlament s’ha creat una ponència conjunta de la que només en formen part JxSí i la Cup per modificar el Reglament i possibilitar que un sol grup parlamentari pugui presentar un projecte de Llei que es votaria en una sola lectura sense debat previ en comissió. L’oposició al complet no en vol formar part, perquè consideren que limita els drets fonamentals de debat i d’esmena dels grups parlamentaris, i denuncien que la reforma es fa perquè en un moment donat, i per donar aparença de legalitat al referèndum unilateral, s’aprovi d’urgència la denominada Llei de Transitorietat (de desconnexió definitiva d’Espanya i de proclamació de la República Catalana) que JxSí i la Cup ja tenen redactada, però que mantenen en secret, sense donar temps a la intervenció del TC que en declararia la inconstitucionalitat. Quasi de forma simultània es donaria l’aprovació d’aquesta Llei pel Parlament i la celebració del referèndum unilateral d’independència.

Fa cinc anys que transitem
donant voltes al procés
però no sabem on anem
ni si caurem del revés.
Més que transitar ens transiten
i ens porten de festa en festa
 si els d’ANC ens necessiten
per passejar la protesta,
sigui davant dels jutjats
o per places i carrers.
Comencem a estar cansats
de caminar per no res,
més que procés processó
és aquesta tirallonga
que va de funció en funció
com si balléssim la conga.

Als baixos del Parlament
diuen que estan en ponència
per superar aquest moment
i arribar a la independència,
a la Icària somiada
que ens prometé el rei Artur
quan ens pujà a la barcassa
per portar-nos al futur.
En un tancar i obrir d’ulls
farem el trànsit final
de l’Espanya dels embulls
al nostre Estat Nacional.
Esperarem al carrer
perquè el nostre Directori
ens llegeixi el nou paper
que conté el gran repertori,
i correrem a les urnes
per votar que sí i que sí,
i alçarem les veus profundes
per cantar el nostre destí.
Tot el món ens mirarà
per dir-nos amb noble enveja
que som allò que no hi ha
entre els pobles del planeta.

Si el Directori ho esguerra
o si la gent no s’ho creu
perquè en té la panxa plena,
seguirem anant a peu
i el procés acabarà
al país dels transitoris,
dels que no saben on van
quan s’han fos tots els desoris.
I llavors el Directori
ens farà una altra ponència
que inclourà una transitòria:
“només hi haurà independència
quan ens jutjarà la història”.
I seguirem a la sènia
donant voltes al procés
com l’ase que amb displicència
pensa que no hi ha res més.

C.A.

Etiquetes de comentaris:

divendres, de març 17, 2017

Francisco Pérez de los Cobos i les “implícites urgències d’Estat”



   

 El president sortint del TC Francisco Pérez de los Cobos s’acomiada del Tribunal dient que és ”inexcusable i urgent” el diàleg polític per resoldre la qüestió catalana, i que els problemes de reivindicació d’una sobirania pròpia, diferent de la del conjunt del poble espanyol, no els pot resoldre el TC que té la funció de vetllar per l’observança estricta de la Constitució.
   Pérez de los Cobos fa pública una molt atinada reflexió, però la fa quan plega i convé preguntar-se per què no la va fer quan presidia el TC i en va tenir una oportunitat immillorable en l’àmbit de la jurisdicció constitucional a rel de la Sentència sobre la Constitucionalitat de la Llei15/2015, de reforma del mateix TC. És rellevant la reflexió política de Perez de los Cobos al moment d’emprendre la porta de sortida, però ho hauria estat molt més, des del punt de vista de la coherència constitucional, si l’hagués feta des de l’interior del propi Tribunal al que no reconeix capacitat ni facultats per resoldre el problema català.
  Oimés quan la incomoditat que expressa ara l’expresident del TC ve a ser la mateixa que expressaven els magistrats del TC  Adela Assua, Fernando Valdés Dal-Re i J.A. Xiol Ríos en els seus vots particulars en aquella Sentència, raonant la seva posició contrària a admetre la constitucionalitat de la Llei 15/2015 que, no cal oblidar-ho, va ser arovada exclusivament pel PP i que té per objecte l’atorgament de facultats executives al TC en el supòsit d’incompliment de les seves resolucions, entre les quals s’inclouen les de suspensió de funcions de les autoritats o empleats públics i la d’execució substitutòria de les resolucions requerint la col.laboració del Govern de l’Estat.
  Els argumemts dels tres magistrats eren de pes, justament contraris a la “jurisdiccionalització de la reació estatal per mitjà del TC” enfront del sobiranisme català. En síntesi, les motivacions de fons es redueixen a les següents, havent-se de subratllar que tot i convergir en les qüestions fonamentals, que donen per reproduïdes en cada raonament, van preferir els vots particulars de cadascun sens dubte per donar encara més importància a la valoració conjunta en un assumpte de tanta transcendència:

-          Contrariant el caràcter propi del TC, amb les funcions exclusives de control de normes, resolució de conflictes de competències i de garantia dels drets fonamentals, la reforma del PP li  atribueix unes facultats executives que no són pròpies del seu elenc de competències, desbordant amb aquesta atribució els límits constitucionals del legislador orgànic. Les funcions correctores són pròpies dels òrgans del Poder Judicial i no del TC, i la suspensió de funcions té un caràcter punitiu, propi de l’àmbit penal, totalment aliè a les mesures cautelars o les simples mesures d’execució (Vot particular de Adela Assua, que va ser la inicial ponent de la Sentència i fou substituïda en no aconseguir la unanimitat de la resta de magistrats).
-          La reforma afecta el model de l’Estat de les Autonomies, configurat sobre l’autonomia política i la separació de poders. L’àmbit subjectiu de l’execució substitutòria queda de fet reduït a les institucions i autoritats de les  Comunitats Autònomes, i més en concret als òrgans de la Generalitat de Catalunya. Es produeix un trasllat encobert de l’article 155 de la CE (relatiu a la facultat del Govern de l’Estat i del Senat per intervenir les competències de les  CCAA)  a les facultats del TC, donant lloc a una duplicitat de funcions i a una irrupció del TC en l’àmbit del control polític dels òrgans de les CCAA que és del tot inadmissibe. Es contradiu així la mateixa jurisprudència del TC que distingeix entre l’objectivació del poder constituent (el que va aprovar la Constitució) i l’actuació dels poders constituïts, como ho seria el Govern del PP o qualsevol altre, que no poden desbordar els límits establerts pel primer (vot particular de Fernando Valdés)
-          En l’anàlisi de la gènesi de la Llei de Reforma del PP queda clar que el context en què es produeix és el del conflicte català , i la seva justificació es mou en el camp del que és penalment il.lícit, del tot aliè a les funcions del T, amb mesures de suspensió de funcions i de substitució que són desprorcionades i innecessàries. Es deixa en una pràctica inaplicació l’article 155 CE, alterant-se el model constitucional de control polític, desplaçant-lo a les noves facultats punitives del TC. S’altera el model dissenyat per la Constitució posant-se legislador orgànic, en tant que poder constituït, de manera improcedent, al mateix nivell del poder constituent, arrogant-se la facultat indeguda de resoldre el conflicte de manera diferent a la prevista per aquell poder constituent. Paradoxalment, les noves  facultats executives de la reforma del Pp posen el TC  en una situació de subordinació al Govern de l’Estat, ja que queda inhabilitat per a un posterior control de constitucionalitat de les mesures d’execució que es puguin emprendre. (vot particular de J.A. Xiol). Aquest perill de subordinació del TC al Govern de l’Estat coincideix significativament amb el el recent advertiment de la Comissió de Venència (òrgan consultiu del Consell d’Europa) sobre el contingut de la reforma.
    Si el llavors president del TC Pérez de los Cobos hagués tingut present aquests raonaments d’una part significativa del mateix Tribunal, i s’hagués pronunciat clarament en una declaració unànime d’inconstitucionalitat de la Llei O. 15/2015, no s’hauria vist obligat ara que deixa el càrrec a haver-se de justificar. Ai, la divisió de poders i l’alteració del disseny del poder constituent que no es va tenir en compte en aquella Sentència! Va acceptar de fer anar coix el TC, i va contribuir en definitiva a desprestigiar-lo, emparant-se en un pronunciament abstracte que deixava per més endavant la resolució pràctica dels problemes d’execució de les mesures relatives al conflicte català a mida que s’anessin presentant. Com van senyalar Adela Assua i J.A. Xiol, en queda “la nota amarga” de no haver captat llavors la importància d’aconseguir una Sentència d’unanimitat contrària a la reforma, havent sucumbit el Tribunal a les “implícites urgències d’Estat”.  A les presses i precipitació del sobiranisme s’hi van sumar les presses i la precipitació del TC. I amb tantes presses pot molt ben ser que arribem tard a trobar cap sortida.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, de març 14, 2017

Després de llegir la Sentència del 9N



    

  Em queda una sensació d’incomoditat i d’incomprensió després de llegir la Sentència del TSJC sobre el 9N, inhabilitant i multant l’expresident Mas i les Conselleres Ortega i Rigau. La causa d’aquesta sensació no és tant per la motivació de la Sentència com pels fets justament posteriors a la celebració del 9N, l’eufòria de l’independentisme per un cantó i la irritació mal controlada del govern Rajoy per un altre, en un joc de desafiaments mutus i de retrets que van tenir com a corol.lari la interposició d’una querella que no s’havia d’haver produït. Un joc que es va allargant i complicant cada vegada més.
   Al TSJC li ha tocat resoldre en dret uns fets que havien d’haver quedat al marge de l’enjudiciament penal, tal i com va entendre de bon principi la junta de fiscals del mateix TSJC. La manca d’efectes jurídics d’aquella celebració, admesa sense pal.liatius per les dues parts,  i la constància d’un nivell de participació que tant donava per una interpretació molt relativa i moderada dels resultats com per una anàlisi en profunditat del malestar ciutadà per l’immobilisme de Rajoy, no va ser suficient per aturar un pas més endavant en la cursa d’un enfrontament absurd que dia a dia va demostrant la voluntat decidida d’uns de provocar-lo i la voluntat abstrusa d’uns altres de no fer res per evitar-lo.
   La Sentència enfoca el delicte de desobediència partint de la tutela del principi de jerarquia en un sentit funcional, com a garantia del funcionament de l’Estat de Dret, que inclou el bé juridic protegit en aquest tipus penal. I a partir d’aquest principi analitza la concurrència dels requisits que exigeix el delicte, subjectius i objectius, i els va confirmant amb l’examen rigorós de les proves practicades. No es deixa al tinter cap de les objeccions plantejades per les defenses. La providència del TC de 4/11/2014, respecte de la qual exclusivament es jutja l’eventualitat del fet desobedient, es considera que té categoria normativa suficient per confirmar-lo en tractar-se d’una resolució executiva que comportava l’ordre imperatiu d’aturar el procés participatiu.
   Com que el delicte de desobediència depèn, segons senyala la Sentència, de la realització de les accions típiques que exigeix i no del que es digui sobre la voluntat de desobeir o no, es recullen amb tot detall les accions realitzades després de la notificació d’aquella providència: el manteniment de la pàgina web de la Generalitat sobre el procés participatiu, el manteniment de la campanya institucional, el repartiment de la correspondència oficial, l’aportació del material de la votació, la instal.lació dels programes informàtics, la contractació d’una pòlissa d’assegurances per als voluntaris, la utilització de centres públics i la instal.lació d’un centre de premsa. Tots aquests mitjans es van fer operatius sota el comandament del Departament de Governació, amb l’aportació rellevant dels voluntaris.
   La Sentència considera que va ser un frau processal l’equívoca sol.licitud d’aclariment de l’abast suspensiu d’aquella providència, en tant que era prou clara per ella mateixa (com després va determinar el mateix TC) i sobretot perquè aquella sol.licitud, a parer del tribunal, era un subterfugi de cara a la continuació del procés participatiu sense posar de manifest en aquell moment que tot es feia mitjançant voluntaris. El tribunal retreu als acusats l’existència d’informes previs del Consell Assessor per la Transició Nacional, creat per la Generalitat, que donaven compte de l’eventualitat d’un delicte de desobediència del què podrien ser acusats si no es feia cas de l’ordre de suspensió del TC.
   Responent al conflicte de deures plantejat, singularment pel president Mas, entre el mandat parlamentari per la celebració del  procés i el fer cas de la providència del TC, el Tribunal constata que el conflicte no és real en el pla de la legalitat constitucional i no estava a les mans del president resoldre’l passant per sobre del TC. Es van pervertir, senyala, els principis democràtics de divisió i equilibri de poders, i es va trencar la regla bàsica que fonamenta una convivència pacífica, la de submissió de tots a l’imperi de la llei.
   Pel que fa al delicte de prevaricació la Sentència és absolutòria perquè considera que no concorre l’element d’arbitrarietat suficient que desbordi la ja inherent al delicte de desobediència, i per tant no es pot condemnar dues vegades per allò mateix (“non bis in idem”). No es pot excloure, es diu, que els acusats haguessin incorregut en una interpretació errònia, però no arbitrària, a l’hora de considerar la legalitat del procés participatiu tenint en compte la legislació catalana que el regula.
   L’absolució del delicte de prevaricació (contra la qual s’ha de veure si el fiscal posa recurs) és prou significativa del joc de miralls deformadors i d’enfrontaments absurds en què estan immersos la majoria del Parlament i el govern Rajoy. Es va donar lloc a la judicialització d’un fet polític, com era el procés participatiu, en base únicament al breu text d’una providència del TC que ordenava aturar-lo, no per cap altra raó.
   Ara l’expresident Mas, i per extensió el PDeCAT, ja tenen la coartada: els tribunals espanyols condemnen per les idees, i el cas Palau està sotmès a la mateixa fatalitat. Si Mas no es presenta de candidat serà perquè l’ha inhabilitat un tribunal espanyol d’una democràcia imperfecta, no perquè abans l’hagin inhabilitat la Cup o l’escàndol de la corrupció.  I el TSJC ja té la seva creu, o la seva llufa, la que li ha penjat el govern Rajoy obligant-lo a intervenir.

Etiquetes de comentaris: