divendres, gener 27, 2012

Per què no paguen els jutges?

Daumier, " Les gens de justice"



Entre altres mesures, el flamant ministre de Justícia Ruíz Gallardón proposa introduir el copagament en la segona instància judicial dels procediments civils. És a dir, que per exercir el dret a recurs contra una sentència dictada per un jutjat de Primera Instància, en un assumpte de reclamació de quantitat, posem per cas, l’interessat s’hauria de fer càrrec d’una part de les despeses que aquests fet implica per a l’Administració de Justícia. Ara ja s’han de pagar determinades taxes per a segons quines reclamacions i recursos, però són taxes mínimes que no afecten substancialment el dret de l’administrat a l’exercici del seus drets. El que proposa el ministre ara és d’una altra dimensió, pensa en un copagament, en una càrrega econòmica en forma de càstig per a qui s’atreveixi a posar recurs contra una sentència de Primera Instància. Es tracta de la febre de les retallades en els serveis públics traslladada també a l’àmbit del dret fonamental de l’article 24 de la Constitució, el dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i tribunals sense que en cap cas es pugui produir indefensió. Perquè el dret a la tutela judicial efectiva no s’acompleix ni s’esgota en una primera sentència, sinó que exigeix una segona instància, una revisió amb totes les garanties en cas de desacord, de la mateixa manera que en els procediments penals al condemnat té dret a una segona instància diferent del que l’ha condemnat d’inici.

Diu el ministre que així disminuiran les ganes de litigar, i que en tot cas se li retornaran els diners a qui hagi fet el copagament i després se li hagi donat la raó en la sentència del recurs. Absurd majúscul. El dret a segona instància exclou tota forma de pressió, i singularment la pressió econòmica que és sempre discriminatòria. Posats en la via de l’absurd (o potser no tant…) el ministre podria anar més enllà i proposar que siguin els jutges de primera instància els que paguin les despeses del recurs si la segona sentència és contrària a la que ells han dictat. Així segur que guanyaríem en qualitat jurídica de primera instància, els jutges s’hi mirarien molt més a l’hora de dictar segons què, i per descomptat no hi hauria tants recursos.

Si en una sentència dictada en un recurs de Segona Instància (cas real i recent : Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, Secció 19, Rotlle d’Apel.lació 10/2011 contra una Sentència d’un Jutjat d’Arenys de Mar) es fa una repassada monumental al jutge que ha dictat la sentència que ha donat peu al recurs, i es diu literalment que la culpa exclusiva del demandant no ha quedat acreditada de cap manera, que les conclusions del jutge de primera instància es basen en meres suposicions i eventuals conclusions no provades, que no es poden entendre, que els documents en què es fonamenta la sentència de primera instància no gaudeixen de cap mena de convicció, que no hi ha ha res de sòlid en els tres documents, el policial i les dues resolucions anteriors, que no hi ha cap dada objetiva ni raonada en la Sentència del jutge de Primera Instància, ¿com no arribar a la conclusió que a aquest jutge se li haurien d’imposar les despeses que ha originat a l’Administració de Justícia en la Segona Instància?

diumenge, gener 15, 2012

Control polític des dels mitjans




Dimarts dia 10 de gener, programa El matí de Catalunya Ràdio. El presentador del programa, Manel Fuentes, entrevista Jordi Turull, portaveu de CiU al Parlament de Catalunya. El dia abans, el Sr Jordi Turull, comentant la iniciativa del govern del PP d’introduir el control des del govern central dels pressupostos de les Comunitats Autònomes, havia fet un comentari sobre la qüestió deixant anar que potser se’n podia parlar si la iniciativa es concretava en un control purament tècnic i no polític. Penso que l’opinió del Sr Turull obeïa en part a la necessitat de tot polític de pensar pel seu compte davant una qüestió plantejada d’abast governamental, i en part a la necessitat d’interrogar-se sobre les implicacions i les conseqüències de la qüestió mirant de buscar-hi una sortida o de trobar una fòrmula més o menys pragmàtica per poder negociar. No estic d’acord amb el control dels pressupostos de les Autonomies des del govern central; si fa quatre dies ens obrien expectatives sobre la imminència d’un pacte fiscal que ens havia de reslodre tots els problemes de finançament, ara només faltaria que ens impedissin d’administrar el que ja tenim. Seria, una vegada més, el part frustrat i frustrant de les muntanyes. Però una cosa és que el que pensi jo, el que pugui pensar qualsevol ciutadà, el que pot pensar el Sr Turull com a persontage de rellevància política, i una altra cosa el dret que s’arroga el presentador del programa per exercir des d’un mitjà de comunicació públic una mena de control de mínims ideològics perquè li quedi clar al Sr Turull que, de control tècnic dels pressupostos, ni parlar-ne.

Tot i que l’entrevista mantenia aparentment les formes correctes del diàleg, de les preguntes i respostes habituals, en el fons el que el media posava en evidència era que al Sr Turull se l’entrevistava no perquè expliqués i fonamentés la seva opinió, sinó perquè se’n retractés públicament, ja que era, d’acord amb els paràmetres del responsable del programa, una opinió del tot indefensable des del punt de vista del radicalisme sobiranista en voga. Quan l’entrevistador li etziba a l’entrevistat l’afirmació contundent que “això del control tècnic pinta molt malament”, en realitat li està dient que on s’és vist que un càrrec important de CiU gosi preguntar-se i opinar amb aquests termes de possibilisme claudicant. És a dir, que el polític, si comenta i opina pel seu compte, ha de saber que se’l sotmetrà a l’examen i a la desqualificació implacable des de la tribuna dels media per reconduir-lo a la solidesa ideològica del pensament políticament correcte i invariable que dicten els propis media. Imagino que el Sr Turull va sortir de l’entrevista amb la cua entre cames, amb més sensació d’haver estat sotmès a una cura de rectificació semàntico-ideològica que d’haver tingut l’oportunitat d’explicar-se.

Alguns autors parlen de democràcia colonitzada pels mitjans. Potser no cal anar tan lluny, però una part important del descrèdit de la política i dels polítics es deu a questes formes de control mediàtic de les opinions que tendeixen a separar els projectes polítics de la realitat de la gent del carrer, creant elits de professionals de la política i professionals dels media que es retroalimenten, es tanquen, i en el fons es menyspreen recíprocament encara que aparentin el contrari. D’aquesta promiscuïtat de política i mitjans en parlà amb agudesa l’exconseller de Justícia Josep Mª Vallès en les seves memóries institucionals, després de formar part del projecte de Pasqual Maragall al primer tripartit (“Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi”). Té un deliciós capítol vuitè dedicat al tema, al final de qual, a manera de control enfront la voracitat invasiva dels mitjans, proposa deu regles per fer-se “mediàticament invisible i políticament irrellevant en la política espectacle”. L’última d’questes regles diu així: “Finalment, i per acabar d’assegurar la teva popularitat negativa (o la teva invisibilitat mediàtica), critica alguna vegada la professionalitat deficient i la capacitat de deformació d’alguns mitjans de comunicació”. Els que no ens dediquem a la política, però ens interessa la política per la seva repercussió social, hauríem de ser molt més crítics vers la capacitat de deformació dels mitjans.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, desembre 24, 2011

Nadal

Naixement, de Piero della Francesca


¿Va existir mai
aquell món expectant
dins un pessebre
mentre els àngels cantaven
el futur de l’infant?

¿Va existir mai
el missatge als pastors
i als ignorants,
amb la nit i l’estrella
envoltant-los a tots?

¿Va existir mai
el miracle de llum
dels mags d’orient
que il.luminen la fosca
i ens encenen els ulls?

Fràgil Nadal
d’il.lusions i presències,
bressol del temps
on mai no ens cansaríem
de bressar la innocència.


C.A.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, desembre 18, 2011

El que no sabem és l'únic que sabem




En aquests moments en què el discurs es fa tan contradictori, hi ha tantes coses que no sabem explicar-nos, i tot es mostra i passa com si prescindís de nosaltres, com si no hi fóssim, perquè ja no ens serveixen els esquemes que hem estat utilitzant, potser ens cal retornar al pensament més prim, més elemental, per adonar-nos que després de tot encara som i encara ens podem moure, i és aquesta sensació d’humilitat infinita el que ens queda i ens manté en actitud d’esperar:

L’única saviesa que podem esperar d’obtenir
és la saviesa de la humilitat: la humilitat que no té fi
(…)
Vaig dir a la meva ànima;calma’t, i espera sense esperança
perquè seria una esperança equivocada; espera sense amor
perquè seria un amor equivocat; i malgrat tot hi ha fe
però tant la fe com l’amor i l’esperança es troben tots en l’espera
Espera sense pensar, ja que no estàs preparat per fer-ho:
així la foscor serà llum, i la immobilitat, dansa.
(…)
Per tal d’arribar al que no sabeu
heu d’agafar un camí que és el de la ignorància.
Per tal de posseir el que no teniu
heu d’agafar el camí de la despossessió.
Per tal d’arribar al que no sou
heu de passar pel camí en qué no us trobeu.
I el que no sabeu és l’únic que sabeu
i el que teniu és el que no teniu
i on sou és on no sou.

(...)

Hi ha només la lluita per recobrar el que s'ha perdut

i trobat i tornat a perdre un i altre cop: i ara, sota condicions

que no semblen favorables. Però potser ni guany ni pèrdua.

Per a nosaltres només hi ha l'intent. La resta no és cosa nostra.

(T.S. Eliot, de “East Coker”, a “Quatre Quartets”, traducció d’Alex Susanna)

dissabte, novembre 26, 2011

Montseny

Amb dits de llum
suspesos de les branques,
palpant l’escorça,
la vista em desvesteix
el cos de la fageda.
I és el meu cos
catifa i pedra grisa
arran de terra,
camí sense petjada
fressat amb dits de llum.
Em lliuro a tu
surant en la claror,
Montseny daurat,
per fondre’t el camí
amb l’hàlit dels colors.
Es buida el temps
del pes de la memòria
i és la besada
com una remor ingràvida
sortint dels tons de l’aigua.






C.A.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, novembre 22, 2011

Epigrama electoral


Va el psc a mal borràs:
vint-i-cinc era un prodigi,
perdre’n onze un “estropici”
que no l’arregla un pedaç.
Vingué de Madrid Chacón
amb l’aval del Pepe Luís,
poca txitxa i gens d’encís
d’aquell món en aquest món.

Els èxits de convergència
i l’eufòria del Duran
no se sap on aniran,
si al concert o a la indigència.
Més que concert, desconcert
és el que es pot produir
si ens envien a parir
amb els vots pel cel obert.

Pel pepé el matx no ha estat nul:
avisa que mana allà
i que aquí es farà pregar
per no donar-nos pel c…
Les dretes van ben plegades
sota el cel del desconcert
per fer créixer en el desert
miratges i retallades.

Coscubiela ha fet els deures
com un alumne aplicat,
s’ha batut contra el mercat,
la prima i les seves neures.
S’ha guanyat un lloc decent,
petit per tanta utopia,
demostrant que hi ha una via
si s’ho pensés més la gent.

La República del sí
és d’aquí i no s’ha mogut,
i malgrat el que ha plogut
no ha crescut ni un bocí.
Entre dos móns ideals,
el que estrafan i somien,
es barallen i sobreviuen
sense perdre la moral.


C.A.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, novembre 15, 2011

Per la Umbria i la Toscana (i 2): de Monterriggioni a Florència






Monteriggioni és un clos emmurallat, a les envistes de Siena, rodejat de camps d’oliveres i vinya, que ens apareix en un cercle quasi perfecte puntejat per les catorze torres de defensa. Dant les va associar amb els fantasmes del seu cant de l’infern, però la pulcritud amb què es mostren en aquesta hora del matí és el contrapunt de qualsevol visió dantesca.

Camí de Sant Gimignano, els Colle di Val d’Elsa, el de baix i el de dalt, amb els seus carrers amb voltes, són peccata minuta comparats amb les 72 torres nobles de la ciutat de la competència arquitectònica en forma de pedra vertical, desenvolupada durant el trecento entre güelfs i gibel.lins, reflectida en els contorns de la Piazza della Cisterna i de la Piazza del Doumo, que és Sant Gimignano. La llegenda diu que quan morí Santa Fina, patrona local, per entre les pedres d’aquestes torres van florir pensaments grocs, com per donar un toc d’amabilitat i bonhomia a tanta competència pètria. A la col.legiata del Duomo, l’altar d’aquesta Santa, de Maiano, amb els frescos de Ghirlandaio als laterals, recorda els trets domèstics de la llegenda de la mort de la santa, en contrast amb els frescos dels laterals del mateix duomo en els que destaca l’inextricable sofriment del martiri de Sant Sebastià, de Benozzo Gozzoli.

Pedres a part, a Sant Gimignano descobrim la força narrativa d’aquest Benozzo Gozzoli en les pintures de l’església de Sant Agustí. La profunditat adusta del filòsof i teòleg d’Hipona ve matisada pels caràcters pàl.lids i profundament humanitzats de les escenes de la seva agitada cursa biogràfica, de la presentació a l’escola per la mare inseparable, Santa Mònica, del viatge a París, passant pel baptisme pel seu mestre i amic Ambròs, fins a la representació de la seva mort, rodejat pels seus. Si com deia Sant Agustí el món ha estat creat en el temps i amb el temps, una mostra intemporal de la bellesa del món de l’art fluint de la senzillesa dels dies de cada dia es fa palesa en aquesta seqüència d’imatges afablement atractives de Benozzo Gozzoli.

Treiem el cap a la bellesa incommensurable de Florència des del Piazzale Michelangelo, al que hem arribat quasi sense voler. Des d’aquest turó condensem amb la imaginació els infinits continguts que bateguen sota la cúpula de Brunelleschi i el campanile de Giotto, i que s’estenen a través del riu Arno per entre la geometria de les formes de la Signoria, del seus carrers, palaus, ponts i places. Tot sembla simple i abastable des d’aquest mirador.

Potser per això decidim anar al gra de les visites amb el poc temps de què disposem, concentrant-les en el que més ens pot interessar en aquests moments. A l’interior del duomo les pintures de la cúpula, el Judici Final, obra de Vassari, ens són a penes visibles, però a la Porta del Paradís del Baptisteri ens torna la mirada el rostre desafiant de Lorenzo Ghiberti, calb i malcarat, concentrat encara en el repte de superar els projectes de Brunelleschi, Donatelllo i della Quercia per a la mateixa porta.

A la cúpula del Baptisteri ens desborden els mosaics del duecento figurant el Crist Majestat, el Judici Final i escenes de l’Antic i el Nou Testament. A un costat de la nau, les formes de Donatello en la tomba de l’antipapa Joan XXIII són una premonició de la bellesa i la bondat de l’estimat Joan XXIII del Vaticà II. Donatello li hauria projectat una tomba encara millor si l’hagués conegut.

A la Plaça della Signoria, l’estatuària de Giambologna, en particular el Rapte de les Sabines, desafia el domini polític i econòmic dels Mèdici. Entorn dels Mèdici, ens retrobem amb Benozzo Gozzoli a la capella del seu palau: a la caravana dels Reis Mags es barregen personatges històrics i ficticis, l’esplendor d’orient personificat en l’emperador de Bizanci i el Patriarca de Constantinoble amb el poder dels Mèdici reflectit en les formes juvenils de Llorenç el Magnífic. Enmig del seguici reial, un autoretrat de Benozzo Gozzoli, que té just a sobre la cara de Pius II (el fundador de Pienza), senyala l’autoria de l’obra amb una senzilla inscripció sobre el seu barret: “opus Benotii”.

El ressò de l’art agombolat pel poder del diner ens arriba en l’exposició temporal al Palau Strozzi, justament sobre “Diner i Bellesa”, art i finances irradiades des de Florència al món. Éns alliçonem sobre els orígens del mecenatge com una manera de posar en ordre la consciència culpable dels qui atresoraven riqueses i diner en contradicció amb la doctrina antiusura de l’Església i de les lleis antisuntuàries del seu temps. El mecenatge tranquilitzava les consciències i feia possible la transmissió històrica de la riquesa de l’art. Savonarola, a la fi del quatrocento, va pagar a la foguera de la Signoria el preu d’haver denunciat aquesta contradicció, poc abans, amb una altra foguera simbòlica a la mateixa plaça, la de les vanitats.

Al palau Bargello revisitem les sales d’escultures de Donatello i Miquel Àngel. De Donatello ens pertorba la mirada entre cínica i abstreta del David en bronze, i ens apaivaguen els rostres pacificadors de Joan Baptista adolescent i de Sant Jordi. Per a Miquel Àngel, la mare és una expressió de felicitat infinita dins una medalló de marbre, David adolescent una mà tesa prement el cor de la pedra, dissimulada rere un cos reptador, i Bacus un tentineig còmic que fa burla de qui el mira.

A l’església de la Santa Croce, reposem d’art amb el disseny elegant i equilibrat de Vassari en la tomba de Miquel Àngel. Les faccions ancianes de Miquel Àngel respiren un aire de satisfacció plena, de feina feliçment i bellament acomplerta. És el resum i la síntesi de l’art i de les humanitats, també representades en aquest mateix recinte per la tomba de Galileu, els cenotafis de Dant i Ghiberti, les tombes de Bruni i Rossini i el monument a Maquiavel. A les capelles del transsepte, Giotto ens refresca imatges de la vida de Sant Francesc, Taddeo Gaddi escenes de la vida de la mare de Déu, i Donatello hi té penjat el crucifix que no agradava a Brunelleschi, i en un lateral una anunciació amb rivets daurats. Després de recuperar Brunelleschi a la capella Pazzi, ens recollim i posem punt final sota l’Arbre de la Vida , de Taddeo Gaddi, a la Capella Baroncelli, i som uns convidats més al Sant Sopar que es desplega als peus de l’Arbre. A fora, l’animació de la plaça de la Santa Croce ens recorda que l’art és una de les expressions, potser la més genuïna, de la vida del poble.


Nota: pots clicar sobre les imatges per veure-les engrandides

dimecres, novembre 09, 2011

Per la Umbria i la Toscana (1): d'Orvieto a Arezzo

Quatre dies per la Umbria i la Toscana són un tast de la pedra, de la llum, de la imatge i del paisatge del renaixement. Se’ns repeteixen els noms dels pintors, dels escultors, dels arquitectes, en les limitades distàncies que recorrem, com si aquell grapat d’artistes del trecento al cinquecento s’haguessin conegut tots entre si i s’haguessin posat d’acord per deixar-nos a tocar de cada poble, de cada petita o gran ciutat, el testimoni del seu art imperible.

Comencem a Orvieto, quan la posta il.lumina amb el seu focus roent la façana de la catedral, i prenen relleu els mosaics sobre la pàtina de marbre estilitzat que empeny cap enlaire el conjunt policromat, blanc, vermell, blau i daurat, com una nau fràgil i harmoniosa que s’eleva de la plaça cap al blau del cel. En els baixos rellleus del costat esquerre de la façana, el judici final és un tremolor de cossos i braços inquiets, i a l’interior, a la capella de Sant Brizio, ens miren des d’un racó els rostres de Fra Angèlico i Signorelli, amb mirada múrria i encuriosida, convidant-nos a perdre’ns per entre la munió de cossos de la Prèdica de l’Anticrist, o per les parets de la Resurrecció de la carn, la fecunda i tensa anatomia de Luca Signorelli sota la volta del Crist rodejat d’àngels, creada pels colors del Beat i de Benozzo Gozzoli. A un costat de la sala, la fonda expressió de la Pietat fa més tens el remolí dels cossos ressuscitant al pany de paret de damunt seu.

A l’altre extrem de la ciutat, el pou de Sant Patrici, obra civil de l’arquitecte Sangallo, per encàrrec del papa Mèdici Climent VII, és un llanterna guarnida amb dues rampes esglaonades, una per baixar i una altra per pujar, que arriba a 62 metres de profunditat, amb finestres a banda i banda, per assegurar el subministre d’aigua a la ciutat en temps de setge.

Ja a la Toscana, l’amable paisatge ondulat dels turons llaurats, d’un to marronós, alternant amb grisos i ocres, segmentats per les files de ceps que filtren la claror del migdia a través dels seus pàmpols daurats, vetllats per la presència dels xiprers que donen fe de la bellesa plàcida que s’estén als seus peus, ens recorda la riquesa vinícola de la contrada, i a Montepulciano, petita ciutat emmurallada amb la plaça de signoria encerclada pel palau comunal, el palau Contucci, del mateix Sangallo, i la catedral, la vista se’ns en va camps enllà, entre la boira que es va esfilagarsant per sobre l’església de Sant Biagio, a tocar de la part baixa de la muralla.

Pienza, a la vall d’Orcia, porta el nom de Pius II, el papa humanista que transformà l’antiga ciutat de Corsignano amb un pla d’urbanisme renaixentista, presidit per la catedral i el museu Piccolomini, nom d’aquell papa viatger i diplomàtic del quatrocento. Una passejada de pocs minuts ens porta a l’església romànica de Pieve di Corsignano: la porta és oberta, només hi som nosaltres, i la franja de sol que penetra per la finestra lateral s’enfila pel costat de l’altar, posant una signatura lluminosa al recolliment del lloc i de la tarda.

Cortona conserva les formes renaixentistes prop del Llac Tresimeno. També hem de pujar per accedir a la ciutat antiga. Al seu museu diocesà recuperem les pintures de Luca Signorelli (La Comunió dels apòstols i El Descendiment ), descobrim les de Pietro Lorenzetti (de finals del trecentto), i sobretot ens embadalim amb l’Anunciació de Fra Angèlico.

Arezzo ens espera amb la figura esvelta i ferrenya de la Magdalena, de Piero della Francesca, al duomo, al costat de la tomba de Sant Donato, construïda segons un projecte de Donatello. A l’altre costat, les vidrieres de Guillaume de Marcillat, col.laborador de Rafael i Miquel Àngel a Roma, posen un contrapunt de claror a l’espai fosc de la catedral. A la Piazza Grande, la Loggia de Vassari (pintor, escultor, arquitecte i primer crític de l’art i les vides dels seus contemporanis del renaixement) fa angle amb l’equilibrat palauet de la Fraternitat dels Laics, i, al carrer de sota, l’església romànica de Sta Maria della Pieve, de façana solcada amb arcades sobreposades, ens sorprèn amb el detall de les figures dels mesos de l’any delicadament esculpides dins l’arc de la porta principal. La basílica de Sant Francesc és l’explosió de Piero della Francesca: en els frescos del presbiteri es succeeixen les escenes del cicle de La Vera Creu (l’arbre del Paradís, el somni de Constantí, la recerca de Santa Elena, la premonició de la Reina de Saba…). L’església també romànica de Sant Domènec, abans de travessar la muralla de la ciutat, ens obsequia amb un Sant Crist esplèndid de Cimabue jove.


Nota : pots clicar sobre les fotos per engrandir-les

divendres, octubre 21, 2011

Implicacions morals del final d'ETA



Més enllà del posicionament polític de cadascú, i de les conseqüències jurídiques del final anunciat d’ETA, que sens dubte es produiran i es concretaran en mesures penitenciàries progressives, la reflexió d’aquest moment em porta a les dues consideracions següents:

- Durant massa temps en molts sectors de l’autoanomenat progressisme d’esquerres les accions d’ETA van trobar una empatia moral de fons, quan no un explícit reconeixement dels seus mètodes que es veien justificats per l’apel.lació a una situació de violència prèvia que emanava dels poders de l’Estat. Tots els mitjans per fer front a aquesta situació de violència prèvia eren lícits, també el degoteig d’accions armades que comportaven l’eliminació programada de persones (molts es resistien a qualificar aquestes accions d’assassinats). Els resultats més esfereïdors d’aquest bucle infernal de la violència desfermada, com ara els atemptats de Vic, Hipercor, els assassinats de Yoyes i Ernest Lluch, van anar moderant aquell sentiment d’empatia moral de fons, però no es passava a considerar, en aquells sectors del progressisme esquerrà, i en molts sectors nacionalistes, que una acció combinada de mesures policials i jurídiques eren necessàries per eradicar aquella espiral. Ben al contrari, s’havia instal.lat en la consciència moral de moltes persones el convenciment, no espontani sinó mediatitzat pel pensament polític i mediàtic predominant, que les mesures d’ordre estrictament policial o jurídiques orientades a posar fi a la connivència entre les accions d’ETA i el suport directe i indirecte de determinades organitzacions polítiques i socials atemptaven contra les bases elementals de la democràcia i que a la curta, i a la llarga, eren del tot contraproduents perquè entraven en el joc de l’acció-reacció. Els fets han demostrat justament el contrari, i si ETA anuncia ara el principi de la seva fi és perquè les accions policials i jurídiques l’han arraconat, i per si quedessin dubtes tenim la resolució del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg per recordar-nos que les mesures jurídiques empreses són ajustades a dret. Hem hagut d’arribar al final per reconèixer que la confusió moral que ens portava a mantenir sense gaire miraments que els fins justificaven els mitjans era un error que va ajudar a encobrir durant massa temps l’acció i els resultats de la violència.

- La forma com ETA s’ha vist forçada a preparar el seu final, per la contundència de les accions policials i jurídiques, i per la manca de suport social que s’ha anat fent cada vegada més evident, porta als sectors abertzales, i als simpatitzants de qualsevol ubicació, al País Basc o a Catalunya, a voler-ho dissimular mantenint en el fons que l’ús de la violència és ara un error estratègic que no condueix a res de positiu, i potser en algun moment reconeixeran que va ser un error des del principi. Però en aquesta tesitura es confon la culpa moral amb l’error teòric o estratègic, i amb aquesta confusió és impossible que es pugui arribar a la reconciliació. En aquest món ordenat i blindat contra el reconeixement de la pròpia culpa no es pot produir el perdó de les víctimes. El perdó, recorda Sandrine Lefranc en la seva imprescindible “Polítiques del perdó”, suposa que es va fer mal amb coneixement de causa. I si l’evocació del perdó s’inscriu en la temptativa de respondre a la pregunta de com fer front al mal i com posar fi al conflicte i a la violència, i a les seves conseqüències, sense una disposició decidida a reconèixer la culpa, més enllà del compliment de la pena per sentència, o més enllà de les mesures de gràcia que pugui emprendre l’Estat, serà molt difícil, per no dir impossible, que s’arribin a superar les condicions de profunda divisió social que la violència d’ETA ha generat. Per això són tan positives, i necessàries, les mediacions per posar en contacte els ofensors amb les víctimes, per assumir de manera transparent les conseqüències dels propis actes. Vegi’s algunes experiències que ja s’han iniciat en aquest sentit entre presos i víctimes d’ETA: