Identitats
E. Hooper: Matí a ciutat
E. Hooper: Matí a ciutat
Etiquetes de comentaris: poesia

Etiquetes de comentaris: satíriques



Etiquetes de comentaris: Política catalana
Etiquetes de comentaris: poesia



C.A.
"L'olor de l'absència" és el poemari de Valentí Bigordà, editat a la Col.lecció LLuerna d'Abadia Editors.
Amb el Valentí, que va morir de càncer el maig de 2007, vam ser covilatans i amics de primera joventut, i copartícips d'algunes cuites.
Etiquetes de comentaris: poesia
el seu 75è aniversari, "Convidats d'honor" ). Contrast entre forma i expressió que descobreixo, només entrant, en els capitells que per a mi són com els pòrtics de les dues exposicions, la perfecció de les fullles d’acant d’un capitell omeia, andalusí, de finals del S. X, sobre un fons de “nius de vespa” harmoniosament treballlat, i el cap del monstre amenaçant que apareix per entre les penques vegetals en el capitell del desaparegut portal
de Sant Pere de Rodes, del Mestre de Cabestany (S.XII). L’equilibri de les formes en té prou amb les fulles d’acant, però l’afany comunicatiu ha d’anar més enllà, ha de buscar els rostres que s’amaguen a l’interior
de la natura. L’art de la forma pura s’acosta a la perfecció amb la geometria de la cal.ligrafia cúfica, mauritana, otomana, safàvida o mogola que s’apropen amb un profund respecte a l’Alcorà, com si de la bellesa només se’n pogués abastar la línia d’una ombra, el traç d’una claror, el relleu d’una petjada, mentre que a l’art expressiu li cal trobar la cara, les mans i els braços de la Majestat de Beget , les ales i el vestit de l’àngel, i la mirada líquida de la Verge a l’Anunciació de Bernat Marto
rell, perquè sense aquestes concrecions les formes no són res.
illol, a les expressions nerviüdes de Rodin. De l’atalaia estàtica de “mediterrània”, al gest introspectiu i torturat del “pensador”. Hi ha una línia ideal, ahistòrica, a les escultures de Maillol, una bellesa esvaïda i impossible, de formes sinuoses, però sense sexe, un volum tou de cuixes, torsos, pits i braços somorts, que són com el reflex d’una idea permanent i inalterable. Cada tors produït a la ment de Maillol és la repetició de l’anterior. Mentre que en Rodin cada cara, cada plec, cada mà, escruta un espai diferent, proposa un interrogant, un dubte, inicia un moviment vers alguna cosa que s’escapa i que s’ha
de continuar perseguint. Forma i expressió, dues dimensions complementàries de la mateixa realitat, de la mateixa bellesa. El llenguatge de l’art, polimorf com el de l’experiència a la qual segueix, es mou necessàriament entre el concepte i el desig, el buit i el color, la matèria i la creença, la distància i la proximitat, el respecte i la irreverència, el que roman i el que passa, la immutabilitat i la història, la forma i l'expressió.
Fra Angélico: La VisitacióEtiquetes de comentaris: poesia
Frida Kahlo
Quan entres a la Medina de Marràqueix, un divendres al migdia, i a través del parabrisa del taxi veus la voladissa de chilabes, de nens i grans, envaint els carrers estrets dirigint-se a la pregària ritual, ja t’adones que el que et quedarà de la curta visita de quatre dies serà una percepció visual totalment diferent del que estàs acostumat a veure a les ciutats europees. Et deixaràs envair, tu també, pels colors càlids de la tarda mentre la vista se te’n va sense parar entre el rosa esvaït de les parets de terracota dels
carrerons i el gavadal de quincalleria estesa als costats, un amuntegament inacabable de coloraines penjades a les estores, als aparadors portàtils dels localets farcits de bijuteria, de terrissa, de cuirs, de mocadors, de ferramentes de tota mena. El passeig tranquil i embadocat es veurà, però, sotmès a la perillosa habilitat d’equilibrista dels conductors de ciclomotors, bicicletes i carros que passen incessantment pel teu costat, donant-te a entendre que no s’hi val a badar i que hi ha un punt d’urgència entre tanta indolència i tanta mercaderia exposada a la vista. Vulguis o no, et veuràs obligat a entrar en el mercadeig del que compris, a negociar la rebaixa d’unes desenes de dirhams per una capsa de fusta, un cistell, un gorro, una grapat d’espècies, un penjoll, una estora, unes babutxes.
questa plaça és la síntesi de la Medina dispersa, una olla en constant ebullició que pugna per treure’s de sobre la tapa de la pobresa, de la deixadesa, de l’oblit, de la fatiga i la vergonya infinita que se t’ha dibuixat a la cara quan una nena se t’ha acostat a la parada de menjar per vendre’t un paquet de mocadors de paper i t’ha demanat el tall de peix que no t’havies acabat. I et vindrà a la memòria l’espai d’aquest món de contrastos magistralment descrit per Juan Goytisolo parlant de la plaça, patrimoni oral de la humanitat: “posibilidad de contar, mentir, fabular, verter lo que se guarda en el cerebro y el vientre, hablar y hablar a borbollones, durante horas y horas, vomitar sueños, palabras, hasta quedarse vacío, literatura al alcance de analfabetos, mujeres, simples, chiflados, de cuantos se han visto tradicionalmente privados de expresar fantasías y cuitas, condenados a callar, obedecer, ocultarse, comunicar por murmullos y signos”.
un taxi amb la porta que no tanca i que somica de suspensió a cada cantonada, com dolorida per la conducció embogida dins un tràfic caòtic, les últimes clarors del dia, al fons del passeig, et faran veure la figura esvelta i equilibrada del minaret de la Kutubia, la mesquita reina de Marràqueix, i et lamentaràs de la prohibició absurda que t’impedeix d’entrar al seu interior (com tantes vegades vas fer a les mesquites d’Istanbul) per compartir visualment la pregària musulmana, la que et recorda la veu del muetzí cada matinada.
francès de frases escapçades, que no van mai a Marràqueix perquè està molt lluny, tot i que algun d’aquests joves t’explica satisfet que hi va fer el servei militar fa molt de temps, mentre passen ases amb carrets, dormen les mules en un estable a l’aire lliure i a les vores del riu un grup de dones també joves renten la roba ajudant-se de cubells d’aigua escalfada, i l’estenen al sol, formant un atractiu cercle de colors sobre les pedres, un ignorat poema visual, anònim, sense destinatari ni glosador. I a Mulay Brahim, sorprès per la claror tènue del paisatge de la tarda, que embolcalla l’extensió terrosa dels camps completament secs amb el tel blavós que es mou com un mar eixut al fons de l’altiplà, se’t farà agradolça la insistència de la canalla que et ve a demanar diners parant la mà, i que et fa senyals perquè almenys li canviïs les monedes d’euros que algú altre li va donar per l’equivalent en dirhams.
Si ens hem de creure les portades d’alguns diaris estatals interessats en anticipar el resultat de la Sentència del T. Constitucional sobre l’Estatut, donant a conèixer impunement les deliberacions dels magistrats (que per imperatiu legal haurien de ser secretes!), sembla que el nus gordià de la resolució ha passat a ser la definició de Catalunya com a nació, així com la definició dels seus símbols nacionals (la bandera, la festa i l’himne). Si això és el que està passant realment al si del desacreditat Tribunal, potser caldria fer-los veure (i en aquest sentit l’Editorial conjunt dels diaris catalans constitueix un advertiment seriós) que és molt perillós jugar amb els sentiments arrelats a les majories quan s’ha procurat arribar a un mínim denominador comú respectuós tant amb el reconeixement de la Constitució de Catalunya com a nacionalitat, al títol preliminar de l’Estatut, com amb la constatació de la definició del Parlament de Catalunya com a nació al preàmbul del mateix Estatut. Voler veure continguts excloents en el que constitueix un esforç definitori d’inclusió recíproca és portar malèvolament a un atzucac les bases del pacte de l’Estatut, presentar-lo pel cantó jurídicament més restrictiu i contradictori, políticament més disgregador i socialment i emocionalment més explosiu.Etiquetes de comentaris: poesia

C.A.
Etiquetes de comentaris: satíriques

Una primera novel.la d’un autor novell i desconegut (Francisco Pérez Gandul) dóna lloc a una esplèndida pel.lícula: Celda 211. No he llegit la novel.la, però la pel.lícula és de traca i mocador, fins i tot d’Òscar, si es valorés no només la tècnica i l’estil narratiu sinó sobretot la capacitat de crear una atmosfera densa de relacions humanes al límit, d’atrapar l’espectador amb una història que es fa més i més versemblant a mida que avança, i que acaba convertint-se en una tragèdia de la que ningú en surt indemne, llevat, potser, els aprofitats de sempre, els que no s’exposen, els que fan de les relacions un escut autoprotector.
Densa i cruent s’estén l’ombra assassina
com un immens tendal sobre el mercat.
Ja no hi ha ulls, ni mans, ni vela prima,
sota aquest cel d’hivern que s’ha esquinçat.
Queda l’aire obscurit al ras del dia,
pel suau tacte dels dits vessa el cabal
de llum i de colors que es fa ferida
sorpresa per l’esclat d’aquest instant.
Ja no hi ha veus ni olors a les parades,
l’empremta de les coses s’ha esvanit
dins la claror sinistra de la cendra.
Queda només l’esglai, l’esqueix del crit
clavat al tremolor de les mirades,
un remolí de mort i de sang tendra.
C.A.
Etiquetes de comentaris: poesia


Etiquetes de comentaris: Política catalana

H.Matisse: La dansa de MerionEtiquetes de comentaris: poesia
Tot el que es mou entorn del cas Palau està adquirint un contorn d’espectacle, i fins de morbositat, que està renyit amb les conseqüències profitoses que el cas ens hauria de reportar: revisió dels mecanismes de control de la Fundació, el Consorci i l’Associació; recuperació del prestigi, renovació i consolidació artístiques de les programacions del Palau; i ,sobretot, autocrítica sobre una determinada forma d’entendre les relacions de suposat mecenatge entre institucions, fundacions, associacions, personalitats i partits polítics que donen una imatge de país tancat dins uns horitzons molt petits, provincians, aptes perquè uns quants priviligiats trobin el seu propi prestigi i benefici, en perjudici de l’interès de la majoria social que es mira el cas entre sorpresa i emprenyada, amb un sentiment d’indignació moral i de pessimisme polític.
Etiquetes de comentaris: poesia
Quan sento comentaris que donen per suposada la legalitat de les entregues de diner que ara es coneixen a rel de l’afer Millet, de la fundació Palau-Orfeó Català a la fundació Trias Fargas, de Convergència, per un import global de 630.000 € entre el 1998 i el 2009, em quedo perplex davant la lleugeresa amb què es qualifica el fet, i em pregunto si certes instàncies d’aquest país, per segons quines coses relacionades amb la cultura i la política, no s’han posat una bena als ulls que els priva de veure la realitat amb els mateixos ulls amb què la veu la gent del carrer des del sentit comú més elemental.Etiquetes de comentaris: Política catalana
C.A.
Etiquetes de comentaris: satíriques

C.A.
Etiquetes de comentaris: poesia


Etiquetes de comentaris: política espanyola

C.A.
Etiquetes de comentaris: poesia