L'himne d'Aguirre

Diu Aguirre:

“La copa, a porta tancada,

i quan s’acabi el partit,

segons qui l’hagi guanyada,

que li diguin bona nit.

El príncep, no cal que hi vagi,

i el rei, a caçar elefants,

no fos cas que amb el contagi

de bascos i catalans

brandint les seves banderes,

ikurrinyes i senyeres,

s’encengués la capital

contra l’himne nacional”.

Doncs què voldries Aguirre?

No t’agrada el joc del Barça

ni el joc de cap Izaguirre

que puguis veure per casa?

No veus que l’himne fa nosa

si ens anul.les tots el gols

abans no rodi la cosa,

si es veu massa que el que vols

és tapar-te les vergonyes

amb la bandera espanyola?

Esperança, esperanceta,

deixa de fer la punyeta.

Quina cara posaràs

quan surtis a la tribuna

i el soroll que sentiràs

serà el de Fuenteovejuna?

Els esgarips del teu himne

arribaran fins a Sol,

proclamant que ets ben estúpida

per sortir amb aquest farol.

Val més un gol a Madrid,

fet per l’Atlethic o el Barça,

que tots els euros que Bankia

s’ha gastat pel teu partit.

C.A.

Poesia

"Le poème, cette hésitation prolongée entre le son et le sens."

Paul Valéry

No sé què tens, poesia, que ens portes a l’abisme

del fràgil equilibri entre el so i el sentit,

al lloc on desemboquen la cadència del ritme

i el flux vertiginós del pensament indòmit.

 

Poden perdre’s els mots en l’urc de cada dia,

podem desfer la parla i omplir-la de verí,

oblidar que som fills i hereus de la paraula,

que tota veu és cant al si d’un nou desig,

però sempre romandrà, planant sobre nosaltres,

la potència del verb creant-nos altres noms,

signes nous arrelats al dubte de l’instint,

tremolors de la ment fecundada pels sons

d’una antiga cançó, la més fonda i preuada,

la que ens canta el poema des del fons dels sentits.

C.A.

XXVIII festival internacional de Poesia de Barcelona

8-17 de maig de 2012

L'elefant

Cau la borsa i cau el pib,
cau el sou de cada dia,
cauen els punts del Madrid.
Cau també la monarquia?

Ara que tot se’ns retalla,
ara que res va endavant
i que el país se’ns encalla,
se’ns apareix l’elefant!
Un elefant de Botsuana
que en el malson econòmic
irromp amb la trompa ufana
desfent el somni borbònic.
Ja el teníem mig trencat
però la trompada al maluc
ens el deixa malparat
i amb un aire malastruc.
Teníem l’afer del gendre
embolicat de milions,
un tema de molt malvendre
a les files dels borbons.
Però ara tenim la cacera
del rei caçat i amb bastons,
la reina a la capçalera
omplint els grecs de petons.

Cau la borsa i cau el pib,
cau la Repsol a Argentina,
cauen els punts del Madrid.
Cau també la monarquia?

C.A.

Vaga

De vegades convé que el martell no repiqui,
que la falç se n’adoni que és el puny qui la guia,
que la ploma no escrigui si no sap per què escriu,
si en els mots que dibuixa hi ha l’engany de qui els dicta.
De vegades convé que les presses s’aturin,
que s’apagui el soroll i s’abaixin les portes
per viure des de dins el que passa per fora.
De vegades convé fer reposar les eines
si t’han tret de les mans el sentit de la feina.
De vegades convé fer-te un amb molts altres
per retrobar la veu que a tots ens dignifica.
De vegades convé.

C.A.

Temps primer

Detall de l'Al-legoria de la Primavera, de S.Botticelli

Retorna el temps de l’estació primera
i tot és com un gest suau i amable,
un cos que t’embolcalla amb colors vius
mentre et pica l’ullet per preguntar-te:
i en el teu gest, on viu la primavera?

Retorna el temps de l’estació primera
i respira la branca al cor de l’aigua
vinclant-se amb el batec de la tendresa
mentre et pren de la mà per preguntar-te:
i en el teu cor, on neix la primavera?

Retorna el temps de l’estació primera
i tot és com un doll de llum novella
brollant sens fi dels ulls de la natura
que s’encaren amb tu per preguntar-te:
i en els teus ulls, on creix la primavera?

C.A.

Incendis

De vegades el teatre pot encendre l’emoció més profunda. Vaig veure Incendis de Wajdi Mouawad, al Romea, i no m’acabava d’explicar com la narració d’uns fets tant violents, com la descarnada itinerància vers l’origen del desastre en el que es descobreix, a través d’una odissea tràgica, que la violència neix i es nodreix de la mateixa sang, podia desembocar no en un sentiment d’impotència absoluta sinó de consol, no en una ràbia dominada per l’odi contra l’odi sinó en una obertura cap a un horitzó de sentit i coherència. La paraula contra l’absurd. La tinta contra la sang. La transparència de la poesia contra l’opacitat de la història. En l’origen, en la pregunta de com comença i s’engendra la violència, es confonen els bàndols, un acte d’amor dóna pas a una història fratricida que pugna per ser combatuda per la mateixa força de l’odi que beu de les mateixes fonts. W. Mouawad, d’origen libanès, ho explicava en una entrevista: “Miro la terra del meu pare i de la meva mare i m’hi veig: jo podria matar i podria ser dels dos bàndols, dels sis bàndols, dels vint bàndols. Podria envair i podria terroritzar. Podria defensar-me, i fins i tot –i aixó és el súmmum- tant si fos d’un com d’un altre bàndol, sabria justificar cadascun dels meus actes i justificar la injustícia que m’habita. Aquesta guerra sóc jo, jo sóc aquesta guerra”. L’odi ens confon i entrelliga amb la seva força impetuosa, i és capaç de trobar justificació en cada moviment cap endavant: “presenta la cara d’un déu afamat que ho devora tot i que reclama cada cop més la seva ració de carn i de sang”. Com reaccionar, com fer-hi front?

El moviment natural, el capteniment de la Història, ens diu W. Mouawad, és sempre el de la reacció violenta, el de l’odi contra l’odi. Però ell en proposa un de diferent en aquests Incendis, i en el camí que assenyala als seus personatges simbòlics i tràgics a la recerca d’un sentit, d’una coherència, fa dir a la protagonista de l’obra, la Nawal: “he entès que calia escollir: o desfiguro el món o ho faig tot per retrobar-lo”. Com subrattla Charlotte Farcet, la proposta de l’obra és un homenatge a la frase de Kafka: “en el teu combat contra el món, queda’t amb el món”. En la teva desesperació per l’absurd del món, mira de salvar-lo, no vulguis salvar-te només tu.

La cadena de la ràbia només es pot trencar amb el llenguatge. “Aprèn a llegir, aprèn a parlar, aprèn a escoltar”, és el consell que ressona en la profunditat del camí de recerca, en les paraules de l’àvia de Nawal. Sobre la necessitat del llenguatge contra l’odi subrattla el mateix Mouawad parlant d’aquesta i de les seves altres obres: “Les paraules són la meva munició, les frases els carregadors, els actors les ametralladores, i el teatre, el jardí. Permuta per permuta, donant, sempre donant”. Per això el final de l’obra és en un jardí, després d’haver-se conegut els origens del mal, escoltant les paraules descloses en la carta de la mare al final del silenci, del silenci profund i revelador de la inutilitat de l’odi: “més enllà del silenci, hi ha la felicitat d’estar junts”. És la profunditat del silenci que precedeix la revelació de la paraula, el silenci de la mare Nawal gravat durant hores i hores i que la sala del Romea comença a escoltar amb un recolliment emotiu, en un acte litúrgic de reconeixement i admiració. La paraula que posa nom als fills, al Simon i a la Jeanne, la paraula finalment gravada a la pedra sobre la tomba de l’àvia, allà on tot comença per arrabassar-nos i obligar-nos a seguir el significat dels noms.

Contra la violència només es pot reaccionar amb odi o follia. Nawal, la mare violada pel seu propi fill, opta per la coherència folla de la paraula al final del seu silenci, l’única força que pot trencar la cadena de la ràbia. Paraula que transcendeix els llocs i les circumstàncies de la Història, que brolla de la dignitat que queda per fer-se història concreta en la dona que canta, expressió de la força de la poesia contra el llenguatge de l’odi. Paraula poètica, paraula que pot salvar el món buscant coherència emnig de la incoherència. Diu W. Mouawad: “podem descriure l’esfondrament del món amb l’esfondrament de l’art, però hi ha una altra manera de resistir que consisteix en oferir coherència enmig de la incoherència”.

Jo confesso

Santa Maria de Gerri

Confesso que m’ha emocionat més la història del drap de quadres de la nena d’Auschwitz i la seva pregunta (“warum”, per què?) que la història del Storioni de Cremona. Confesso que m’ha enganxat la història del mal al revers de l’autobiografia d’un atacat per Alzheimer El Gran, entre els records i els misteris de la Sara. Confesso que em solidaritzo amb els monjos de Sant Pere del Burgal, a tocar de l’Escaló, i amb la seva tristesa en tancar el monestir. Confesso que tinc ganes de penjar la pintura d’Urgell, de Santa Maria de Gerri, al menjador de casa. Confesso que en el puzzle modèlic de la història algunes peces no m’acaben d’encaixar, o les veig sobreres. Confesso que la Laura hi és però com si no hi fos. Confesso que em recorda coses ja molt ben explicades per Primo Levi o Vasili Grossman. Confesso que em quedo tancat dins el laberint de la història d’una amistat que té els seus racons i les seves traïdories. Confesso que la relació de la mare amb la Lola Xica és una relació impossible i difícil de comprendre. Confesso que els oficials nazis se’m repeteixen una mica .

Confesso que em veig entre els manuscrits del pare i els seus amics de la Gregoriana, i en la seva ambició repicada cada vegada que sona el timbre de la botiga i al Sr Berenguer se li hissen les orelles. Confesso que a la caixa forta hi ha tot el que cal saber i disfrutar de la novel.la. Confesso que la confusió de la funda del violí resulta un xic banal per un final tan tràgic. Confesso que hi ha molta ambició d’autor reflectida en les obres del protagonista, sobretot en el triangle Llull-Vico-I. Berlin. Confesso que hi ha una passió per la música, el pensament i l’escriptura, que posa la pell de gallina. Confesso que els fragments de novela negra potser desentonen insertats en la sinfonia de la culpa. Confesso que el pas de la tercera a la primera persona, o viceversa, em manté constantment suspès dins la narració, sotmès a la força hipnòtica de l’autor que sap jugar amb les paraules, els llocs i els temps, i amb la sonoritat del llenguatge, com si tot ho veiessis i ho sentissis passar davant teu mateix, ara i aquí, per conduir-te des dels temps passats a l’endemà de tot plegat (“ara és sempre l’endemà”). Confesso que he disfrutat amb l’alè poètic de molts passatges. Confesso, hic et nunc, que m’ho he passat de pputa mare.

Tankes mallorquines

Vora la Seu
mira el marbre novell
la pedra antiga
quan balla el rosetó
la dansa de la llum.

Amb llum de mar,
encimats a Ses Ànimes,
s’abracen fort
el pi i l’oliverar
seguint els sons de l’aigua.

Sons de paraules
fendeixen l’aire pur
a Miramar
i amb el vigor de Llull
foraden el rocam.

Rocam nevat,
emmirallat al Gorg
Blau i glaçat,
bevent-se el cel obert
amb mans del Puig Major.

Milers de mans
s’enlairen de la pedra
a Sa Calobre
per fer present al cel
la memòria de l’aigua.

Memòria erecta
al Cap de Formentor
que fita al lluny,
sobre la roca esquerpa,
l’arrel i el cant de l’arbre.

El cant del dia
s’apaga a S’Albufera
i a poc a poc
va desgranant els tons
de sa claror darrera.

C.A.

Sobirans de palangana

Mentre l’Alícia treu pit
al país de meravelles
i ens assenyala amb el dit
el seu paradís d’estrelles,
lliure del tot de cabòries,
sense taxes ni memòries,
els convergents sobirans
miren cap a una altra banda,
i per rentar-se les mans
demanen la palangana
als servidors del pepé.
És tan plaent l’ablució,
s’hi troben tan i tan bé,
que en el mateix balneari
veuen junts la solució,
les pautes de l’ideari
per viure i no prendre mal:
la reforma laboral
que amb menys cost i menys desfici
porta el mateix benefici.

I, doncs, la sobirania?
Queda per un altre dia…

C.A.

Garzón o la cacera magistral

Set magistrats del suprem
varen sortir de cacera,
se suposa que amb bon tremp
i amb empenta matinera.
El bosc de Gürtel es troba
en un antre corronyaire
on els caçadors amb toga
havien d’allisar l’aire
perseguint el porc senglar:
així ho posava el cartell
quan la veda s’aixecà
perquè hi entrés el tropell.

Però heus aquí que a la contrada
vivia un paó acolorit,
amb la ploma estarrufada,
blau i verd, molt eixerit,
que es deia (i encara es diu)
“Garzón”, l’estrella emplomada,
si bé garsa per perdiu
ens donà alguna vegada.
I aquell paó estarrufat,
pensant que res passaria,
es ficà al tros acotat
per provar com lluiria.

Els caçadors quan el veuen
es mirem i no s’ho creuen,
els hi creix un pam el nas
i bandejant els senglars
ensumen que és el moment
d’esplomar el paó valent.
Qui dispara?, es pregunten,
però de cop tots ja l’apunten
i deixen descolorit
aquell gall tan presumit.

I la gent d’aquell indret,
que volia fer neteja,
proclama que no hi ha dret,
i crida i s’angunieja:
quina justícia és aquesta
que deixa lliure el senglar?,
quina pandilla maldestra
que amb l’excusa de caçar
s’aprofita i es revenja!

Mentre els caçadors, de lluny,
se’n riuen i alcen el puny.
Amagats entre el boscam
ja tenen el que buscaven.

C.A.

El noi de Ca L'Estevet

El dimarts vam enterrar el Noi de Ca L'Estevet a Ullastrell. Cosí germà, fill de la tia Adelaida i de l’oncle que no vaig arribar a conèixer, desaparegut durant la guerra. Es deia Josep, però tothom el coneixia com el Noi, apel.latiu que va conservar tota la vida, inconfusiblement associat a la funció de pal de paller de la família, el nen nascut poc abans de començar la guerra i que passa a ser noi, el puntal del precari grup familiar que ha de tirar endavant com pot, i així el comencen a veure i el veuran sempre els veïns del poble. De Nois amb aquestes connotacions n’hi ha arreu, encara que comencen a desaparèixer, mentre que de Noies que hagin conservat tota la vida aquest apel.latiu no en conec cap.

Anant al poble, comentàvem que dels vuit fills del Noi només en reconeixeríem els tres grans, i dels catorze néts n’hem perdut completament la pista. Del Noi m’ha quedat el seu saber estar, aquella subtil elegància de les persones senzilles que mai no es fan notar però que sempre trobes al costat, un moment o altre. El recordo passant per casa cada diumenge per acompanyar la mare a missa amb la seva furgoneta. I m’ha quedat la imatge d’un bon amic del meu germà gran, el Miquel, amb qui jugaven a futbol al camp de darrere l’església, quan jo era un marrec que seguia amb una forta emoció les anades i vingudes dels meus germans grans amb qui em volia assemblar i de qui buscava sempre l’aprovació en tot el que feia.

Em vénen a la memòria els dies del batre a l’era de Ca L'Estevet, enfilat al carro, sobre les borrasses de palla amb el mocador al coll, aguantant amb fruïció els pocs sacs de gra que havíem tret de la batuda. I la trobada a casa de la tia Adelaida, amb tots els cosins, els dies de la matança del porc, quan no anàvem a l’escola, no perquè feia fred, sinó perquè eren dies excepcionals, destinats a les botifarres que la tia Adelaida feia amb una destresa que la distingia perquè era la seva especialitat, una mocadera professional. La veig amb el gibrell vessant de sang a la falda, abocada al perol de la llar de foc, remenant incansable els menuts del porc. I eren una apoteosi els sopars, quan els homes, que aquell dia tampoc no havien anat a la vinya, feien l’estrena de les botifarres, acompanyades de mongetes, de la cansalada i del llom, amb tragos inacabables del porró amb bon vi del celler. El vi del celler llavors ja no era el vi de les bótes de casa, sinó el vi del Celler Cooperatiu del qual el meu pare n’havia estat cofundador. El que quedava de la matança del porc desprès d’aquells àpats, i després de la repartició d’una part de les botifarres i costelles al Sr Rector i al Sr metge del poble, anava al salador. A casa, el salador es trobava en una estança al costat de les golfes, i amb el meu germà Pere hi féiem escapades d’amagat per retallar com podíem algun tros de pernil.

Els dies del Noi de Ca L'Estevet també van ser els meus, en una part curta però densa de records. Els qui de joves vam viure l’exili del poble a la ciutat (perquè va ser un exili interior, físic i anímic), conservem indeleble l’empremta dels carrers, dels camins, dels horts i les vinyes, de la companyia del bestiar, del gos i el cavall, de la casa dels pares i els germans. És una escalfor envoltada de records que encara m’arriba i que es va dibuixant de forma cada vegada més idealitzada a mida que passen els anys. Potser massa idealitzada, perquè aquella emigració forçada per problemes que ara en diríem econòmics, i que llavors eren de pura subsistència, va tenir moments molt difícils, moments que durant molts anys vaig viure amb una sensació d’indefensió i d’un cert bandejament que atribuïa a la culpa d’aquell poble que no ens havia sabut mantenir. Per això m’escolto amb ironia i un fons d’incredulitat les lloances dels qui canten les excel.lències de les coses rurals sense haver vist mai, ni sofert, com creix un enciam, una olivera o un cep. Avui que quasi no queden ni els escenaris físics d’aquells records, persones com el meu cosí, el Noi de Ca L'Estevet, ajuden a fer de lligam amb aquells arrels profundes, amb els noms de les coses que queden, amb els noms que són i que sóc ara.

Per què no paguen els jutges?

Daumier, " Les gens de justice"

Entre altres mesures, el flamant ministre de Justícia Ruíz Gallardón proposa introduir el copagament en la segona instància judicial dels procediments civils. És a dir, que per exercir el dret a recurs contra una sentència dictada per un jutjat de Primera Instància, en un assumpte de reclamació de quantitat, posem per cas, l’interessat s’hauria de fer càrrec d’una part de les despeses que aquests fet implica per a l’Administració de Justícia. Ara ja s’han de pagar determinades taxes per a segons quines reclamacions i recursos, però són taxes mínimes que no afecten substancialment el dret de l’administrat a l’exercici del seus drets. El que proposa el ministre ara és d’una altra dimensió, pensa en un copagament, en una càrrega econòmica en forma de càstig per a qui s’atreveixi a posar recurs contra una sentència de Primera Instància. Es tracta de la febre de les retallades en els serveis públics traslladada també a l’àmbit del dret fonamental de l’article 24 de la Constitució, el dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i tribunals sense que en cap cas es pugui produir indefensió. Perquè el dret a la tutela judicial efectiva no s’acompleix ni s’esgota en una primera sentència, sinó que exigeix una segona instància, una revisió amb totes les garanties en cas de desacord, de la mateixa manera que en els procediments penals al condemnat té dret a una segona instància diferent del que l’ha condemnat d’inici.

Diu el ministre que així disminuiran les ganes de litigar, i que en tot cas se li retornaran els diners a qui hagi fet el copagament i després se li hagi donat la raó en la sentència del recurs. Absurd majúscul. El dret a segona instància exclou tota forma de pressió, i singularment la pressió econòmica que és sempre discriminatòria. Posats en la via de l’absurd (o potser no tant…) el ministre podria anar més enllà i proposar que siguin els jutges de primera instància els que paguin les despeses del recurs si la segona sentència és contrària a la que ells han dictat. Així segur que guanyaríem en qualitat jurídica de primera instància, els jutges s’hi mirarien molt més a l’hora de dictar segons què, i per descomptat no hi hauria tants recursos.

Si en una sentència dictada en un recurs de Segona Instància (cas real i recent : Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, Secció 19, Rotlle d’Apel.lació 10/2011 contra una Sentència d’un Jutjat d’Arenys de Mar) es fa una repassada monumental al jutge que ha dictat la sentència que ha donat peu al recurs, i es diu literalment que la culpa exclusiva del demandant no ha quedat acreditada de cap manera, que les conclusions del jutge de primera instància es basen en meres suposicions i eventuals conclusions no provades, que no es poden entendre, que els documents en què es fonamenta la sentència de primera instància no gaudeixen de cap mena de convicció, que no hi ha ha res de sòlid en els tres documents, el policial i les dues resolucions anteriors, que no hi ha cap dada objetiva ni raonada en la Sentència del jutge de Primera Instància, ¿com no arribar a la conclusió que a aquest jutge se li haurien d’imposar les despeses que ha originat a l’Administració de Justícia en la Segona Instància?

Control polític des dels mitjans

Dimarts dia 10 de gener, programa El matí de Catalunya Ràdio. El presentador del programa, Manel Fuentes, entrevista Jordi Turull, portaveu de CiU al Parlament de Catalunya. El dia abans, el Sr Jordi Turull, comentant la iniciativa del govern del PP d’introduir el control des del govern central dels pressupostos de les Comunitats Autònomes, havia fet un comentari sobre la qüestió deixant anar que potser se’n podia parlar si la iniciativa es concretava en un control purament tècnic i no polític. Penso que l’opinió del Sr Turull obeïa en part a la necessitat de tot polític de pensar pel seu compte davant una qüestió plantejada d’abast governamental, i en part a la necessitat d’interrogar-se sobre les implicacions i les conseqüències de la qüestió mirant de buscar-hi una sortida o de trobar una fòrmula més o menys pragmàtica per poder negociar. No estic d’acord amb el control dels pressupostos de les Autonomies des del govern central; si fa quatre dies ens obrien expectatives sobre la imminència d’un pacte fiscal que ens havia de reslodre tots els problemes de finançament, ara només faltaria que ens impedissin d’administrar el que ja tenim. Seria, una vegada més, el part frustrat i frustrant de les muntanyes. Però una cosa és que el que pensi jo, el que pugui pensar qualsevol ciutadà, el que pot pensar el Sr Turull com a persontage de rellevància política, i una altra cosa el dret que s’arroga el presentador del programa per exercir des d’un mitjà de comunicació públic una mena de control de mínims ideològics perquè li quedi clar al Sr Turull que, de control tècnic dels pressupostos, ni parlar-ne.

Tot i que l’entrevista mantenia aparentment les formes correctes del diàleg, de les preguntes i respostes habituals, en el fons el que el media posava en evidència era que al Sr Turull se l’entrevistava no perquè expliqués i fonamentés la seva opinió, sinó perquè se’n retractés públicament, ja que era, d’acord amb els paràmetres del responsable del programa, una opinió del tot indefensable des del punt de vista del radicalisme sobiranista en voga. Quan l’entrevistador li etziba a l’entrevistat l’afirmació contundent que “això del control tècnic pinta molt malament”, en realitat li està dient que on s’és vist que un càrrec important de CiU gosi preguntar-se i opinar amb aquests termes de possibilisme claudicant. És a dir, que el polític, si comenta i opina pel seu compte, ha de saber que se’l sotmetrà a l’examen i a la desqualificació implacable des de la tribuna dels media per reconduir-lo a la solidesa ideològica del pensament políticament correcte i invariable que dicten els propis media. Imagino que el Sr Turull va sortir de l’entrevista amb la cua entre cames, amb més sensació d’haver estat sotmès a una cura de rectificació semàntico-ideològica que d’haver tingut l’oportunitat d’explicar-se.

Alguns autors parlen de democràcia colonitzada pels mitjans. Potser no cal anar tan lluny, però una part important del descrèdit de la política i dels polítics es deu a questes formes de control mediàtic de les opinions que tendeixen a separar els projectes polítics de la realitat de la gent del carrer, creant elits de professionals de la política i professionals dels media que es retroalimenten, es tanquen, i en el fons es menyspreen recíprocament encara que aparentin el contrari. D’aquesta promiscuïtat de política i mitjans en parlà amb agudesa l’exconseller de Justícia Josep Mª Vallès en les seves memóries institucionals, després de formar part del projecte de Pasqual Maragall al primer tripartit (“Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi”). Té un deliciós capítol vuitè dedicat al tema, al final de qual, a manera de control enfront la voracitat invasiva dels mitjans, proposa deu regles per fer-se “mediàticament invisible i políticament irrellevant en la política espectacle”. L’última d’questes regles diu així: “Finalment, i per acabar d’assegurar la teva popularitat negativa (o la teva invisibilitat mediàtica), critica alguna vegada la professionalitat deficient i la capacitat de deformació d’alguns mitjans de comunicació”. Els que no ens dediquem a la política, però ens interessa la política per la seva repercussió social, hauríem de ser molt més crítics vers la capacitat de deformació dels mitjans.

Nadal

Naixement, de Piero della Francesca

¿Va existir mai
aquell món expectant
dins un pessebre
mentre els àngels cantaven
el futur de l’infant?

¿Va existir mai
el missatge als pastors
i als ignorants,
amb la nit i l’estrella
envoltant-los a tots?

¿Va existir mai
el miracle de llum
dels mags d’orient
que il.luminen la fosca
i ens encenen els ulls?

Fràgil Nadal
d’il.lusions i presències,
bressol del temps
on mai no ens cansaríem
de bressar la innocència.

C.A.

El que no sabem és l'únic que sabem

En aquests moments en què el discurs es fa tan contradictori, hi ha tantes coses que no sabem explicar-nos, i tot es mostra i passa com si prescindís de nosaltres, com si no hi fóssim, perquè ja no ens serveixen els esquemes que hem estat utilitzant, potser ens cal retornar al pensament més prim, més elemental, per adonar-nos que després de tot encara som i encara ens podem moure, i és aquesta sensació d’humilitat infinita el que ens queda i ens manté en actitud d’esperar:

L’única saviesa que podem esperar d’obtenir
és la saviesa de la humilitat: la humilitat que no té fi
(…)
Vaig dir a la meva ànima;calma’t, i espera sense esperança
perquè seria una esperança equivocada; espera sense amor
perquè seria un amor equivocat; i malgrat tot hi ha fe
però tant la fe com l’amor i l’esperança es troben tots en l’espera
Espera sense pensar, ja que no estàs preparat per fer-ho:
així la foscor serà llum, i la immobilitat, dansa.
(…)
Per tal d’arribar al que no sabeu
heu d’agafar un camí que és el de la ignorància.
Per tal de posseir el que no teniu
heu d’agafar el camí de la despossessió.
Per tal d’arribar al que no sou
heu de passar pel camí en qué no us trobeu.
I el que no sabeu és l’únic que sabeu
i el que teniu és el que no teniu
i on sou és on no sou.

(...)

Hi ha només la lluita per recobrar el que s'ha perdut

i trobat i tornat a perdre un i altre cop: i ara, sota condicions

que no semblen favorables. Però potser ni guany ni pèrdua.

Per a nosaltres només hi ha l'intent. La resta no és cosa nostra.

(T.S. Eliot, de “East Coker”, a “Quatre Quartets”, traducció d’Alex Susanna)

Montseny

Amb dits de llum
suspesos de les branques,
palpant l’escorça,
la vista em desvesteix
el cos de la fageda.
I és el meu cos
catifa i pedra grisa
arran de terra,
camí sense petjada
fressat amb dits de llum.
Em lliuro a tu
surant en la claror,
Montseny daurat,
per fondre’t el camí
amb l’hàlit dels colors.
Es buida el temps
del pes de la memòria
i és la besada
com una remor ingràvida
sortint dels tons de l’aigua.

C.A.

Epigrama electoral

Va el psc a mal borràs:
vint-i-cinc era un prodigi,
perdre’n onze un “estropici”
que no l’arregla un pedaç.
Vingué de Madrid Chacón
amb l’aval del Pepe Luís,
poca txitxa i gens d’encís
d’aquell món en aquest món.

Els èxits de convergència
i l’eufòria del Duran
no se sap on aniran,
si al concert o a la indigència.
Més que concert, desconcert
és el que es pot produir
si ens envien a parir
amb els vots pel cel obert.

Pel pepé el matx no ha estat nul:
avisa que mana allà
i que aquí es farà pregar
per no donar-nos pel c…
Les dretes van ben plegades
sota el cel del desconcert
per fer créixer en el desert
miratges i retallades.

Coscubiela ha fet els deures
com un alumne aplicat,
s’ha batut contra el mercat,
la prima i les seves neures.
S’ha guanyat un lloc decent,
petit per tanta utopia,
demostrant que hi ha una via
si s’ho pensés més la gent.

La República del sí
és d’aquí i no s’ha mogut,
i malgrat el que ha plogut
no ha crescut ni un bocí.
Entre dos móns ideals,
el que estrafan i somien,
es barallen i sobreviuen
sense perdre la moral.

C.A.

Per la Umbria i la Toscana (i 2): de Monterriggioni a Florència

Monteriggioni és un clos emmurallat, a les envistes de Siena, rodejat de camps d’oliveres i vinya, que ens apareix en un cercle quasi perfecte puntejat per les catorze torres de defensa. Dant les va associar amb els fantasmes del seu cant de l’infern, però la pulcritud amb què es mostren en aquesta hora del matí és el contrapunt de qualsevol visió dantesca.

Camí de Sant Gimignano, els Colle di Val d’Elsa, el de baix i el de dalt, amb els seus carrers amb voltes, són peccata minuta comparats amb les 72 torres nobles de la ciutat de la competència arquitectònica en forma de pedra vertical, desenvolupada durant el trecento entre güelfs i gibel.lins, reflectida en els contorns de la Piazza della Cisterna i de la Piazza del Doumo, que és Sant Gimignano. La llegenda diu que quan morí Santa Fina, patrona local, per entre les pedres d’aquestes torres van florir pensaments grocs, com per donar un toc d’amabilitat i bonhomia a tanta competència pètria. A la col.legiata del Duomo, l’altar d’aquesta Santa, de Maiano, amb els frescos de Ghirlandaio als laterals, recorda els trets domèstics de la llegenda de la mort de la santa, en contrast amb els frescos dels laterals del mateix duomo en els que destaca l’inextricable sofriment del martiri de Sant Sebastià, de Benozzo Gozzoli.

Pedres a part, a Sant Gimignano descobrim la força narrativa d’aquest Benozzo Gozzoli en les pintures de l’església de Sant Agustí. La profunditat adusta del filòsof i teòleg d’Hipona ve matisada pels caràcters pàl.lids i profundament humanitzats de les escenes de la seva agitada cursa biogràfica, de la presentació a l’escola per la mare inseparable, Santa Mònica, del viatge a París, passant pel baptisme pel seu mestre i amic Ambròs, fins a la representació de la seva mort, rodejat pels seus. Si com deia Sant Agustí el món ha estat creat en el temps i amb el temps, una mostra intemporal de la bellesa del món de l’art fluint de la senzillesa dels dies de cada dia es fa palesa en aquesta seqüència d’imatges afablement atractives de Benozzo Gozzoli.

Treiem el cap a la bellesa incommensurable de Florència des del Piazzale Michelangelo, al que hem arribat quasi sense voler. Des d’aquest turó condensem amb la imaginació els infinits continguts que bateguen sota la cúpula de Brunelleschi i el campanile de Giotto, i que s’estenen a través del riu Arno per entre la geometria de les formes de la Signoria, del seus carrers, palaus, ponts i places. Tot sembla simple i abastable des d’aquest mirador.

Potser per això decidim anar al gra de les visites amb el poc temps de què disposem, concentrant-les en el que més ens pot interessar en aquests moments. A l’interior del duomo les pintures de la cúpula, el Judici Final, obra de Vassari, ens són a penes visibles, però a la Porta del Paradís del Baptisteri ens torna la mirada el rostre desafiant de Lorenzo Ghiberti, calb i malcarat, concentrat encara en el repte de superar els projectes de Brunelleschi, Donatelllo i della Quercia per a la mateixa porta.

A la cúpula del Baptisteri ens desborden els mosaics del duecento figurant el Crist Majestat, el Judici Final i escenes de l’Antic i el Nou Testament. A un costat de la nau, les formes de Donatello en la tomba de l’antipapa Joan XXIII són una premonició de la bellesa i la bondat de l’estimat Joan XXIII del Vaticà II. Donatello li hauria projectat una tomba encara millor si l’hagués conegut.

A la Plaça della Signoria, l’estatuària de Giambologna, en particular el Rapte de les Sabines, desafia el domini polític i econòmic dels Mèdici. Entorn dels Mèdici, ens retrobem amb Benozzo Gozzoli a la capella del seu palau: a la caravana dels Reis Mags es barregen personatges històrics i ficticis, l’esplendor d’orient personificat en l’emperador de Bizanci i el Patriarca de Constantinoble amb el poder dels Mèdici reflectit en les formes juvenils de Llorenç el Magnífic. Enmig del seguici reial, un autoretrat de Benozzo Gozzoli, que té just a sobre la cara de Pius II (el fundador de Pienza), senyala l’autoria de l’obra amb una senzilla inscripció sobre el seu barret: “opus Benotii”.

El ressò de l’art agombolat pel poder del diner ens arriba en l’exposició temporal al Palau Strozzi, justament sobre “Diner i Bellesa”, art i finances irradiades des de Florència al món. Éns alliçonem sobre els orígens del mecenatge com una manera de posar en ordre la consciència culpable dels qui atresoraven riqueses i diner en contradicció amb la doctrina antiusura de l’Església i de les lleis antisuntuàries del seu temps. El mecenatge tranquilitzava les consciències i feia possible la transmissió històrica de la riquesa de l’art. Savonarola, a la fi del quatrocento, va pagar a la foguera de la Signoria el preu d’haver denunciat aquesta contradicció, poc abans, amb una altra foguera simbòlica a la mateixa plaça, la de les vanitats.

Al palau Bargello revisitem les sales d’escultures de Donatello i Miquel Àngel. De Donatello ens pertorba la mirada entre cínica i abstreta del David en bronze, i ens apaivaguen els rostres pacificadors de Joan Baptista adolescent i de Sant Jordi. Per a Miquel Àngel, la mare és una expressió de felicitat infinita dins una medalló de marbre, David adolescent una mà tesa prement el cor de la pedra, dissimulada rere un cos reptador, i Bacus un tentineig còmic que fa burla de qui el mira.

A l’església de la Santa Croce, reposem d’art amb el disseny elegant i equilibrat de Vassari en la tomba de Miquel Àngel. Les faccions ancianes de Miquel Àngel respiren un aire de satisfacció plena, de feina feliçment i bellament acomplerta. És el resum i la síntesi de l’art i de les humanitats, també representades en aquest mateix recinte per la tomba de Galileu, els cenotafis de Dant i Ghiberti, les tombes de Bruni i Rossini i el monument a Maquiavel. A les capelles del transsepte, Giotto ens refresca imatges de la vida de Sant Francesc, Taddeo Gaddi escenes de la vida de la mare de Déu, i Donatello hi té penjat el crucifix que no agradava a Brunelleschi, i en un lateral una anunciació amb rivets daurats. Després de recuperar Brunelleschi a la capella Pazzi, ens recollim i posem punt final sota l’Arbre de la Vida , de Taddeo Gaddi, a la Capella Baroncelli, i som uns convidats més al Sant Sopar que es desplega als peus de l’Arbre. A fora, l’animació de la plaça de la Santa Croce ens recorda que l’art és una de les expressions, potser la més genuïna, de la vida del poble.

Nota: pots clicar sobre les imatges per veure-les engrandides

Per la Umbria i la Toscana (1): d'Orvieto a Arezzo

Quatre dies per la Umbria i la Toscana són un tast de la pedra, de la llum, de la imatge i del paisatge del renaixement. Se’ns repeteixen els noms dels pintors, dels escultors, dels arquitectes, en les limitades distàncies que recorrem, com si aquell grapat d’artistes del trecento al cinquecento s’haguessin conegut tots entre si i s’haguessin posat d’acord per deixar-nos a tocar de cada poble, de cada petita o gran ciutat, el testimoni del seu art imperible.

Comencem a Orvieto, quan la posta il.lumina amb el seu focus roent la façana de la catedral, i prenen relleu els mosaics sobre la pàtina de marbre estilitzat que empeny cap enlaire el conjunt policromat, blanc, vermell, blau i daurat, com una nau fràgil i harmoniosa que s’eleva de la plaça cap al blau del cel. En els baixos rellleus del costat esquerre de la façana, el judici final és un tremolor de cossos i braços inquiets, i a l’interior, a la capella de Sant Brizio, ens miren des d’un racó els rostres de Fra Angèlico i Signorelli, amb mirada múrria i encuriosida, convidant-nos a perdre’ns per entre la munió de cossos de la Prèdica de l’Anticrist, o per les parets de la Resurrecció de la carn, la fecunda i tensa anatomia de Luca Signorelli sota la volta del Crist rodejat d’àngels, creada pels colors del Beat i de Benozzo Gozzoli. A un costat de la sala, la fonda expressió de la Pietat fa més tens el remolí dels cossos ressuscitant al pany de paret de damunt seu.

A l’altre extrem de la ciutat, el pou de Sant Patrici, obra civil de l’arquitecte Sangallo, per encàrrec del papa Mèdici Climent VII, és un llanterna guarnida amb dues rampes esglaonades, una per baixar i una altra per pujar, que arriba a 62 metres de profunditat, amb finestres a banda i banda, per assegurar el subministre d’aigua a la ciutat en temps de setge.

Ja a la Toscana, l’amable paisatge ondulat dels turons llaurats, d’un to marronós, alternant amb grisos i ocres, segmentats per les files de ceps que filtren la claror del migdia a través dels seus pàmpols daurats, vetllats per la presència dels xiprers que donen fe de la bellesa plàcida que s’estén als seus peus, ens recorda la riquesa vinícola de la contrada, i a Montepulciano, petita ciutat emmurallada amb la plaça de signoria encerclada pel palau comunal, el palau Contucci, del mateix Sangallo, i la catedral, la vista se’ns en va camps enllà, entre la boira que es va esfilagarsant per sobre l’església de Sant Biagio, a tocar de la part baixa de la muralla.

Pienza, a la vall d’Orcia, porta el nom de Pius II, el papa humanista que transformà l’antiga ciutat de Corsignano amb un pla d’urbanisme renaixentista, presidit per la catedral i el museu Piccolomini, nom d’aquell papa viatger i diplomàtic del quatrocento. Una passejada de pocs minuts ens porta a l’església romànica de Pieve di Corsignano: la porta és oberta, només hi som nosaltres, i la franja de sol que penetra per la finestra lateral s’enfila pel costat de l’altar, posant una signatura lluminosa al recolliment del lloc i de la tarda.

Cortona conserva les formes renaixentistes prop del Llac Tresimeno. També hem de pujar per accedir a la ciutat antiga. Al seu museu diocesà recuperem les pintures de Luca Signorelli (La Comunió dels apòstols i El Descendiment ), descobrim les de Pietro Lorenzetti (de finals del trecentto), i sobretot ens embadalim amb l’Anunciació de Fra Angèlico.

Arezzo ens espera amb la figura esvelta i ferrenya de la Magdalena, de Piero della Francesca, al duomo, al costat de la tomba de Sant Donato, construïda segons un projecte de Donatello. A l’altre costat, les vidrieres de Guillaume de Marcillat, col.laborador de Rafael i Miquel Àngel a Roma, posen un contrapunt de claror a l’espai fosc de la catedral. A la Piazza Grande, la Loggia de Vassari (pintor, escultor, arquitecte i primer crític de l’art i les vides dels seus contemporanis del renaixement) fa angle amb l’equilibrat palauet de la Fraternitat dels Laics, i, al carrer de sota, l’església romànica de Sta Maria della Pieve, de façana solcada amb arcades sobreposades, ens sorprèn amb el detall de les figures dels mesos de l’any delicadament esculpides dins l’arc de la porta principal. La basílica de Sant Francesc és l’explosió de Piero della Francesca: en els frescos del presbiteri es succeeixen les escenes del cicle de La Vera Creu (l’arbre del Paradís, el somni de Constantí, la recerca de Santa Elena, la premonició de la Reina de Saba…). L’església també romànica de Sant Domènec, abans de travessar la muralla de la ciutat, ens obsequia amb un Sant Crist esplèndid de Cimabue jove.

Nota : pots clicar sobre les fotos per engrandir-les