divendres, de març 24, 2017

Les vides contradictòries de la Unió Europea



    

  "Rapte d'Europa", Rubens

Ara fa seixanta anys, el 25 de març de 1957, de l’establiment de la Comunitat Econòmica Europea o Mercat Comú amb la signatura dels Tractats de Roma. A partir de la Cimera de La Haya de 1969, ja sense De Gaulle, la CEE va decidir emprendre el camí de la unió econòmica i monetària, creant-se el 1.975 el Consell d’Europa com instrument de desenvolupament dels projectes de la Unió Europea. El 10 de juny de 1.979 es procedí per primera vegada, després de l’Acta de Brussel.les, a l’eleció del Parlament per sufragi universal directe dels ciutadans que llavors configuraven l’Europa dels Nou, amb un 60% de participació. Espanya i Portugal no en van formar part fins a partir de gener de 1.986.
   L’origen de la CEE  es remunta al treball dels pares fundadors (De Gasperi, Jean Monnet, Adenauer) després de la Segona Guerra, amb l’oferta francesa de Robert Schuman el maig de 1950 a Alemanya i als altres països europeus per posar en comú la producció del carbó i l’acer. Deia Jean Monnet: “Europa no es farà de cop ni en una construcció de conjunt; es farà per mitjà de realitzacions concretes, creant una solidaritat de fet”. La primera realització concreta, fonamental i imprescindible en aquells moments, va ser la  d’allunyar definitivament el perill d’un altre conflicte armat que hauria deixat Europa sense possibilitats de recuperació.
   La primera vida d’aquella Comunitat Econòmica Europea va començar a créixer en el context social, polític i econòmic dels  trenta anys gloriosos (entre els anys quaranta i setanta), en l’àmbit d’un capitalisme que tenia necessitat de legitimar-se per vies democràtiques, i que de fet ho va aconseguir mitjançant un sistema de producció que feia compatible els beneficis de les inversions del capital amb la creació estable de llocs de treball, la negociació de les condicions amb sindicats forts i substancials contraprestacions socials en educació, atenció familiar, sanitat i seguretat social, sempre dins els paràmetres del control democràtic que era consubstancial als projectes de desenvolupament econòmic. Es va anar creant així l’Estat del Benestar al si dels països de la CEE sobre la base de la cohesió social i econòmica.
   Aquell capitalisme democràtic va començar a virar a partir de finals del setanta cap a un capitalisme d’empremta neoliberal en el que les decisions econòmiques es van anar desvinculant del control democràtic. Els Estats, com senyala W.Streeck (“Comprando tiempo.La crisis pospuesta del capitalismo democrático”) van passar successivament d’Estats fiscals a Estats deutors, i finalment a Estats de consolidació del deute fiscal després de la crisi fiscal i financera del 2008. La Unió Europea es convertia per mitjà del triomf dels mercats desregulats en una màquina de liberalització que segons aquest autor hauria tingut el seu punt culminant en la Unió Monetària Europea amb l’euro: “L’única possibilitat d’adaptació que els quedava als països de la Unió Monetària que en matèria econòmica no es podien posar a l’altura dels altres països era la devaluació interna, és a dir, les rebaixes salarials, retalls de prestacions socials compatibles amb altres incentius i flexibilització dels mercats laborals”. La vida de la UE deixava d’inspirar-se defintivament en Keynes i passava a inspirar-se en Hayek segons el qual perquè una federació pugui funcionar a la pràctica és necessari menys govern, menys regulació, i doncs menys democràcia.
   La crisi financera, econòmica, social i política a partir del 2008, que arrossegà fins als límits de fallida els Estats del Sud d’Europa (Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia, principalment), amb el corol.lari del creixement exponencial de la desigualtat social al ritme de la imposició de les polítiques econòmiques d’austeritat, ha confirmat el predomini del neoliberalisme deslligat de tota responsabilitat democràtica, servint-se de les institucions europees per aconseguir el seu objectiu final de separar irremissiblement democràcia i economia. Les polítiques d’austeritat defineixen els límits d’aquesta segona o tercera vida de la UE, contradictòria amb els objectius fundacionals d’ara fa seixanta anys. 
   Com ha senyalat Antoni Castells, aquestes polítiques basades en la consolidació fiscal no només han fracassat empíricament i han abocat a un agreujamemt de la recessió en els països que s’han vist obligats a aplicar-les, sinó que a més han evidenciat “un error de grans dimensions al suposar que les mesures fortament contractives aplicades en un moment de recessió quasi no tindrien un impacte negatiu sobre l’economia, o bé que el podrien tenir inclús positiu”.  La base d’aquest error, diu Castells, rau en el fet que “els models economètrics aplicats pels policy makers no contemplaven la possibilitat que el tamany dels multiplicadors pogués ser diferent en les diferents fases del cicle”, i per això, conclou, cal anar contra el que qualifica  com “austeritat expansiva”.
   A remolc del triomf del neolibaralisme la segona o tercera vida de la UE s’ha anat girant en contra dels seus principis fundacionals en el tractament de la crisi dels immigrants i refugiats. La Carta dels drets Fonamentals de la Unió Europea (2000), proclama el patrimoni espiritual i moral de la Unió, fonamentada sobre els valors  indivisibles i universals de la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat.  El seu article 1 exigeix que la dignitat humana sigui respectada i protegida perquè és inviolable, i l’article 18 garanteix el dret d’asil dins del respecte a les normes de la Convenció de Ginebra, mentre que l’article 19 prohibeix imperativament les expulsions col.lectives. Cap d’aquests principis es respecta amb el Conveni amb Turquia per convertir-se en un Estat-dipòsit a canvi de determinades contraprestacions que res tenen a veure amb les necessitats dels emigrants, com tampoc es compleix la Directiva 2013/33 del Parlament Europeu i del Consell sobre normes per a l’acollida dels sol.licitants de protecció internacional, orientada a una millora de les condicions d’acollida, garantint que els sol.licitants de protecció internacional puguin circular lliurement pel territori de l’Estat membre d’acollida i no siguin internats sinó en casos excepcionals i sota control judicial. Amb el Conveni amb Turquia i amb la decisió d’expulsió massiva d’immigrants no legalitzats tota aquesta normativa queda en paper mullat.
   Aquest cúmul de vides contradictòries ha donat lloc a la reacció dels qui ja no veuen que tinguin res a guanyar amb la pertinença a la UE i senten amenaçada la seva posició oiginària en quant a drets i contraprestacions, convertint-se en el magma propiciatori dels populismes excloents i de la negació de l’altre. El Brexit n’és la millor expressió.
   En una recent conversa de J. Stiglitz i A. Castells sobre com la moneda única amenaça el futur d’Europa, ambdós advocaven per la superació de la fractura democràtica manifestada amb la crisi de 2008, en la que es posa de relleu que “els que elegim no ens manen (els Estats nacionals) i els que ens manen no els elegim (els dirigents de la  Troika)”. Aquesta superació no serà possible si no es progressa cap a una major unitat política, cap a un demos europeu conscient d´una pertinença comuna. L’alternativa a aquest progrés només pot ser la ruptura o el retorn al poder de decisió dels Estats nacionals.
   El problema de fons, el que ha condicionat la pervivència de la UE des de la seva fundació, el que li ha anat confegint diferents rostres i diferents vides,  és la tensa  relació entre capitalisme i democràcia. Si no som capaços de restablir les formes del capitalisme democràtic que va fer possible la seva creació, la UE passarà a ser la memòria d’un instrument que va ser útil per a molts països europeus durant setanta anys i escaig però que va acabar sucumbint a la voracitat de la vida autònoma dels mercats, deslligada de tota responsabilitat política. Setanta anys d’esforç per construir Europa no es mereixen aquest final.

dimarts, de març 21, 2017

Transitoris



    

 Al Parlament s’ha creat una ponència conjunta de la que només en formen part JxSí i la Cup per modificar el Reglament i possibilitar que un sol grup parlamentari pugui presentar un projecte de Llei que es votaria en una sola lectura sense debat previ en comissió. L’oposició al complet no en vol formar part, perquè consideren que limita els drets fonamentals de debat i d’esmena dels grups parlamentaris, i denuncien que la reforma es fa perquè en un moment donat, i per donar aparença de legalitat al referèndum unilateral, s’aprovi d’urgència la denominada Llei de Transitorietat (de desconnexió definitiva d’Espanya i de proclamació de la República Catalana) que JxSí i la Cup ja tenen redactada, però que mantenen en secret, sense donar temps a la intervenció del TC que en declararia la inconstitucionalitat. Quasi de forma simultània es donaria l’aprovació d’aquesta Llei pel Parlament i la celebració del referèndum unilateral d’independència.

Fa cinc anys que transitem
donant voltes al procés
però no sabem on anem
ni si caurem del revés.
Més que transitar ens transiten
i ens porten de festa en festa
 si els d’ANC ens necessiten
per passejar la protesta,
sigui davant dels jutjats
o per places i carrers.
Comencem a estar cansats
de caminar per no res,
més que procés processó
és aquesta tirallonga
que va de funció en funció
com si balléssim la conga.

Als baixos del Parlament
diuen que estan en ponència
per superar aquest moment
i arribar a la independència,
a la Icària somiada
que ens prometé el rei Artur
quan ens pujà a la barcassa
per portar-nos al futur.
En un tancar i obrir d’ulls
farem el trànsit final
de l’Espanya dels embulls
al nostre Estat Nacional.
Esperarem al carrer
perquè el nostre Directori
ens llegeixi el nou paper
que conté el gran repertori,
i correrem a les urnes
per votar que sí i que sí,
i alçarem les veus profundes
per cantar el nostre destí.
Tot el món ens mirarà
per dir-nos amb noble enveja
que som allò que no hi ha
entre els pobles del planeta.

Si el Directori ho esguerra
o si la gent no s’ho creu
perquè en té la panxa plena,
seguirem anant a peu
i el procés acabarà
al país dels transitoris,
dels que no saben on van
quan s’han fos tots els desoris.
I llavors el Directori
ens farà una altra ponència
que inclourà una transitòria:
“només hi haurà independència
quan ens jutjarà la història”.
I seguirem a la sènia
donant voltes al procés
com l’ase que amb displicència
pensa que no hi ha res més.

C.A.

Etiquetes de comentaris:

divendres, de març 17, 2017

Francisco Pérez de los Cobos i les “implícites urgències d’Estat”



   

 El president sortint del TC Francisco Pérez de los Cobos s’acomiada del Tribunal dient que és ”inexcusable i urgent” el diàleg polític per resoldre la qüestió catalana, i que els problemes de reivindicació d’una sobirania pròpia, diferent de la del conjunt del poble espanyol, no els pot resoldre el TC que té la funció de vetllar per l’observança estricta de la Constitució.
   Pérez de los Cobos fa pública una molt atinada reflexió, però la fa quan plega i convé preguntar-se per què no la va fer quan presidia el TC i en va tenir una oportunitat immillorable en l’àmbit de la jurisdicció constitucional a rel de la Sentència sobre la Constitucionalitat de la Llei15/2015, de reforma del mateix TC. És rellevant la reflexió política de Perez de los Cobos al moment d’emprendre la porta de sortida, però ho hauria estat molt més, des del punt de vista de la coherència constitucional, si l’hagués feta des de l’interior del propi Tribunal al que no reconeix capacitat ni facultats per resoldre el problema català.
  Oimés quan la incomoditat que expressa ara l’expresident del TC ve a ser la mateixa que expressaven els magistrats del TC  Adela Assua, Fernando Valdés Dal-Re i J.A. Xiol Ríos en els seus vots particulars en aquella Sentència, raonant la seva posició contrària a admetre la constitucionalitat de la Llei 15/2015 que, no cal oblidar-ho, va ser arovada exclusivament pel PP i que té per objecte l’atorgament de facultats executives al TC en el supòsit d’incompliment de les seves resolucions, entre les quals s’inclouen les de suspensió de funcions de les autoritats o empleats públics i la d’execució substitutòria de les resolucions requerint la col.laboració del Govern de l’Estat.
  Els argumemts dels tres magistrats eren de pes, justament contraris a la “jurisdiccionalització de la reació estatal per mitjà del TC” enfront del sobiranisme català. En síntesi, les motivacions de fons es redueixen a les següents, havent-se de subratllar que tot i convergir en les qüestions fonamentals, que donen per reproduïdes en cada raonament, van preferir els vots particulars de cadascun sens dubte per donar encara més importància a la valoració conjunta en un assumpte de tanta transcendència:

-          Contrariant el caràcter propi del TC, amb les funcions exclusives de control de normes, resolució de conflictes de competències i de garantia dels drets fonamentals, la reforma del PP li  atribueix unes facultats executives que no són pròpies del seu elenc de competències, desbordant amb aquesta atribució els límits constitucionals del legislador orgànic. Les funcions correctores són pròpies dels òrgans del Poder Judicial i no del TC, i la suspensió de funcions té un caràcter punitiu, propi de l’àmbit penal, totalment aliè a les mesures cautelars o les simples mesures d’execució (Vot particular de Adela Assua, que va ser la inicial ponent de la Sentència i fou substituïda en no aconseguir la unanimitat de la resta de magistrats).
-          La reforma afecta el model de l’Estat de les Autonomies, configurat sobre l’autonomia política i la separació de poders. L’àmbit subjectiu de l’execució substitutòria queda de fet reduït a les institucions i autoritats de les  Comunitats Autònomes, i més en concret als òrgans de la Generalitat de Catalunya. Es produeix un trasllat encobert de l’article 155 de la CE (relatiu a la facultat del Govern de l’Estat i del Senat per intervenir les competències de les  CCAA)  a les facultats del TC, donant lloc a una duplicitat de funcions i a una irrupció del TC en l’àmbit del control polític dels òrgans de les CCAA que és del tot inadmissibe. Es contradiu així la mateixa jurisprudència del TC que distingeix entre l’objectivació del poder constituent (el que va aprovar la Constitució) i l’actuació dels poders constituïts, como ho seria el Govern del PP o qualsevol altre, que no poden desbordar els límits establerts pel primer (vot particular de Fernando Valdés)
-          En l’anàlisi de la gènesi de la Llei de Reforma del PP queda clar que el context en què es produeix és el del conflicte català , i la seva justificació es mou en el camp del que és penalment il.lícit, del tot aliè a les funcions del T, amb mesures de suspensió de funcions i de substitució que són desprorcionades i innecessàries. Es deixa en una pràctica inaplicació l’article 155 CE, alterant-se el model constitucional de control polític, desplaçant-lo a les noves facultats punitives del TC. S’altera el model dissenyat per la Constitució posant-se legislador orgànic, en tant que poder constituït, de manera improcedent, al mateix nivell del poder constituent, arrogant-se la facultat indeguda de resoldre el conflicte de manera diferent a la prevista per aquell poder constituent. Paradoxalment, les noves  facultats executives de la reforma del Pp posen el TC  en una situació de subordinació al Govern de l’Estat, ja que queda inhabilitat per a un posterior control de constitucionalitat de les mesures d’execució que es puguin emprendre. (vot particular de J.A. Xiol). Aquest perill de subordinació del TC al Govern de l’Estat coincideix significativament amb el el recent advertiment de la Comissió de Venència (òrgan consultiu del Consell d’Europa) sobre el contingut de la reforma.
    Si el llavors president del TC Pérez de los Cobos hagués tingut present aquests raonaments d’una part significativa del mateix Tribunal, i s’hagués pronunciat clarament en una declaració unànime d’inconstitucionalitat de la Llei O. 15/2015, no s’hauria vist obligat ara que deixa el càrrec a haver-se de justificar. Ai, la divisió de poders i l’alteració del disseny del poder constituent que no es va tenir en compte en aquella Sentència! Va acceptar de fer anar coix el TC, i va contribuir en definitiva a desprestigiar-lo, emparant-se en un pronunciament abstracte que deixava per més endavant la resolució pràctica dels problemes d’execució de les mesures relatives al conflicte català a mida que s’anessin presentant. Com van senyalar Adela Assua i J.A. Xiol, en queda “la nota amarga” de no haver captat llavors la importància d’aconseguir una Sentència d’unanimitat contrària a la reforma, havent sucumbit el Tribunal a les “implícites urgències d’Estat”.  A les presses i precipitació del sobiranisme s’hi van sumar les presses i la precipitació del TC. I amb tantes presses pot molt ben ser que arribem tard a trobar cap sortida.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, de març 14, 2017

Després de llegir la Sentència del 9N



    

  Em queda una sensació d’incomoditat i d’incomprensió després de llegir la Sentència del TSJC sobre el 9N, inhabilitant i multant l’expresident Mas i les Conselleres Ortega i Rigau. La causa d’aquesta sensació no és tant per la motivació de la Sentència com pels fets justament posteriors a la celebració del 9N, l’eufòria de l’independentisme per un cantó i la irritació mal controlada del govern Rajoy per un altre, en un joc de desafiaments mutus i de retrets que van tenir com a corol.lari la interposició d’una querella que no s’havia d’haver produït. Un joc que es va allargant i complicant cada vegada més.
   Al TSJC li ha tocat resoldre en dret uns fets que havien d’haver quedat al marge de l’enjudiciament penal, tal i com va entendre de bon principi la junta de fiscals del mateix TSJC. La manca d’efectes jurídics d’aquella celebració, admesa sense pal.liatius per les dues parts,  i la constància d’un nivell de participació que tant donava per una interpretació molt relativa i moderada dels resultats com per una anàlisi en profunditat del malestar ciutadà per l’immobilisme de Rajoy, no va ser suficient per aturar un pas més endavant en la cursa d’un enfrontament absurd que dia a dia va demostrant la voluntat decidida d’uns de provocar-lo i la voluntat abstrusa d’uns altres de no fer res per evitar-lo.
   La Sentència enfoca el delicte de desobediència partint de la tutela del principi de jerarquia en un sentit funcional, com a garantia del funcionament de l’Estat de Dret, que inclou el bé juridic protegit en aquest tipus penal. I a partir d’aquest principi analitza la concurrència dels requisits que exigeix el delicte, subjectius i objectius, i els va confirmant amb l’examen rigorós de les proves practicades. No es deixa al tinter cap de les objeccions plantejades per les defenses. La providència del TC de 4/11/2014, respecte de la qual exclusivament es jutja l’eventualitat del fet desobedient, es considera que té categoria normativa suficient per confirmar-lo en tractar-se d’una resolució executiva que comportava l’ordre imperatiu d’aturar el procés participatiu.
   Com que el delicte de desobediència depèn, segons senyala la Sentència, de la realització de les accions típiques que exigeix i no del que es digui sobre la voluntat de desobeir o no, es recullen amb tot detall les accions realitzades després de la notificació d’aquella providència: el manteniment de la pàgina web de la Generalitat sobre el procés participatiu, el manteniment de la campanya institucional, el repartiment de la correspondència oficial, l’aportació del material de la votació, la instal.lació dels programes informàtics, la contractació d’una pòlissa d’assegurances per als voluntaris, la utilització de centres públics i la instal.lació d’un centre de premsa. Tots aquests mitjans es van fer operatius sota el comandament del Departament de Governació, amb l’aportació rellevant dels voluntaris.
   La Sentència considera que va ser un frau processal l’equívoca sol.licitud d’aclariment de l’abast suspensiu d’aquella providència, en tant que era prou clara per ella mateixa (com després va determinar el mateix TC) i sobretot perquè aquella sol.licitud, a parer del tribunal, era un subterfugi de cara a la continuació del procés participatiu sense posar de manifest en aquell moment que tot es feia mitjançant voluntaris. El tribunal retreu als acusats l’existència d’informes previs del Consell Assessor per la Transició Nacional, creat per la Generalitat, que donaven compte de l’eventualitat d’un delicte de desobediència del què podrien ser acusats si no es feia cas de l’ordre de suspensió del TC.
   Responent al conflicte de deures plantejat, singularment pel president Mas, entre el mandat parlamentari per la celebració del  procés i el fer cas de la providència del TC, el Tribunal constata que el conflicte no és real en el pla de la legalitat constitucional i no estava a les mans del president resoldre’l passant per sobre del TC. Es van pervertir, senyala, els principis democràtics de divisió i equilibri de poders, i es va trencar la regla bàsica que fonamenta una convivència pacífica, la de submissió de tots a l’imperi de la llei.
   Pel que fa al delicte de prevaricació la Sentència és absolutòria perquè considera que no concorre l’element d’arbitrarietat suficient que desbordi la ja inherent al delicte de desobediència, i per tant no es pot condemnar dues vegades per allò mateix (“non bis in idem”). No es pot excloure, es diu, que els acusats haguessin incorregut en una interpretació errònia, però no arbitrària, a l’hora de considerar la legalitat del procés participatiu tenint en compte la legislació catalana que el regula.
   L’absolució del delicte de prevaricació (contra la qual s’ha de veure si el fiscal posa recurs) és prou significativa del joc de miralls deformadors i d’enfrontaments absurds en què estan immersos la majoria del Parlament i el govern Rajoy. Es va donar lloc a la judicialització d’un fet polític, com era el procés participatiu, en base únicament al breu text d’una providència del TC que ordenava aturar-lo, no per cap altra raó.
   Ara l’expresident Mas, i per extensió el PDeCAT, ja tenen la coartada: els tribunals espanyols condemnen per les idees, i el cas Palau està sotmès a la mateixa fatalitat. Si Mas no es presenta de candidat serà perquè l’ha inhabilitat un tribunal espanyol d’una democràcia imperfecta, no perquè abans l’hagin inhabilitat la Cup o l’escàndol de la corrupció.  I el TSJC ja té la seva creu, o la seva llufa, la que li ha penjat el govern Rajoy obligant-lo a intervenir.

Etiquetes de comentaris:

dijous, de març 09, 2017

El Palau i el rei Artur sota la màscara



 


  Esperarem a veure què explica Artur Mas en la seva compareixença al Parlament, finalment sembla que demanada pert tots els grups parlamentaris, inclòs el PDeCAT, sobre el finançament il.legal de Convergència a partir del centre d’operacions del Palau de la Música, segons que han confessat Millet i els Montull en la primera i segonsa sessió d’interrogatoris en el Judici del cas Palau. Durant tot el temps que va durar la llarga instrucció del cas, iniciada el 2009, Artur Mas va negar qualsevol relació del Palau amb el finançament de CD, en el període investigat de 1.999 a 2009, sent ell Conseller en Cap de l´’ultim govern de J.Pujol, secretari general de CDC i ara president sense funcions executives del partit successor, el PDeCAT.
   En dates ben recents ha reiterat aquella negativa inicial, però ara es troba davant el repte majúscul d’enfrontar-se a la realitat de la crua confessió dels acusats que són alhora els protagonistes del finançament irregular. Què dirà Mas? Continuarà negant-ho tot, emparant-se en la declaració del llavors tresorer Daniel Osàcar, o en la presumpció d’innocència, com ja ha avançat el president Puigdemont, fins que no hi hagi sentència ferma, obviant el fet que la confessió dels tres acusats principals és per ella mateixa un reconeixement del finançament il.legal sense necessitat d’esperar una sentència definitiva?
    I, sobretot, què farà Mas? Continuarà com a president del PdeCat o dimitirà del càrrec? Si és així, quan ho farà? L’astúcia de Mas, que el defineix politicament, potser li aconsellarà de guanyar temps. Mas és un especialista en guanyar temps: temps per al procés, temps per la llista única, temps pel 9N,  temps per la recuperació de CDC amb la designació a dit de Puigdemont com a successor, temps per unes altres eleccions, temps pel referèndum. Però el temps arriba un moment que s’acaba, i aquest moment sembla que li ha arribat pel que fa la seva carrera política.
   No costa pensar que Mas preferirà sortir-se’n amb qualsevol subterfugi i esperar encara la Sentència del 9N per acabar de dissenyar el seu futur polític immediat. I en aquest context tampoc costa imaginar que la sentència que voldria seria la de condemna  d’inhabilitació que li demana el fiscal. Amb la condemna Mas tindria encara l’oportunitat de lligar el recolzament massiu de l’independentisme expressat a primers de febrer, quan va començar el judici, amb la seva nova condició de màrtir per aquesta causa, passant per sobre de les confessions del cas Palau. 
   Els fets, les sensacions i les emocions es succeeixen i es sobreposen tan ràpidament en el remolí de procés i processos que els més recents fan oblidar els immediatament anteriors. Si la sentència del 9N és condemnatòria, llavors sí que podria presentar la seva retirada unida a la condició de víctima, i fer oblidar la condició anterior de secretari de CDC durant tot el temps de les operacions del Palau, i posteriors, fins al 2015, segons els indicis dels fets que segueixen la mateixa línia operativa instruïts en un jutjat del Vendrell. En tant que inhabilitat per una sentència, proclamada òbviament com injusta, el seu pas enrere vindria a ser un moviment dolç de retirada entre el reconeixement i el clamor, artificial o autèntic, dels seus. Aquesta possibilitat no la va tenir Jordi Pujol, emmanillat primer per la seva confessió personal de juliol de 2014 i després pels indicis de corrpució al si del clan familiar.
   Si la sentència del 9N fos absolutòria, se li podria crear un greu dilema: optar per presentar-se com a candidat a president de la Generalitat a les properes eleccions o donar igualment el pas enrere. Si fos candidat, ho seria contra el parer, molt probablement, d’una part dels seus, i per descomptat contra el parer de la resta de companys de viatge independentista, ERC i Cup. Si no ho fos, difícilment podria treure’s de sobre  l’estigma de la causa del Palau i del 3% com a determinants de la seva retirada.
   En un o altre cas s’haurà de veure l’efecte de les confessions del cas Palau, i de la seva sentència, en els cercles del sobiranisme, de l’independentisme, i molt especialment en el PdeCat, on de moment s’esforcen en estirar cap enfora la goma de la corrupció que sempre acaba rebotant-los a la cara.
   Abans de l’inici del procés Pilar Rahola, masista superconvençuda, va escriure “La màscara del rei Artur, un exercici apologètic entorn de la figura d’Artur Mas, amb capítols tan significatius com “La història econòmica de Catalunya ens contempla” o ”Ell i Espanya”. En aquells moments feia poc temps que s’havia produït l’escorcoll del Palau, entre la incredulitat i l’escàndol de les classes convergents, i Mas encara no era president ni havia girat cap a l’independentisme tot i que havia començat el discurs del “dret a decidir”. En aquella hagiografia Artur Mas, parlant de les relacions amb Espanya, deia que ell “no estimbaria el vaixell contra les roques”, donant a entendre que seria temerària una confrontació suïcida amb l’Estat.
   Després, al llarg del procés, Mas s’ha repetit amb diferents metàfores marineres, presentant-se ell mateix com el timoner de la nau, i si hem de fer cas a les últimes declaracions sobre el referèndum defensant que de la mateixa manera que els col.legis es poden precintar també es poden desprecintar, hauríem de creure que finalment ha optat per estimbar el vaixell contra les roques. El que no sabem de moment (potser un dia les cròniques sobre el procés ho aclariran) és si aquest final sobtat i brusc de la navegació té alguna relació amb la visió des del pont de comandament del paisatge perillós del 3%,  del que ja havia avisat Pasqual Maragall, i de la seva connexió amb el cas Palau, a partir del qual, i amb la paciència dels cargols, va començar a caure-li la màscara al rei Artur.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, de març 07, 2017

Clarobscur



 A.Ràfols-Casamada
Col.lecció Bassat a la Nau Gaudí de Mataró
 
Repasso llocs
que els ulls havien vist
i no recorden,
espais d’incert oblit
i de fràgil memòria.
Què és el futur
sinó aquest clarobscur
entre el que hem vist
i el que esperem trobar
enllà de llum i fosca?
C.A.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, de març 06, 2017

Ofrena (Salm 140)





Alço aquestes mans com l’ofrena del capvespre
i el núvol de la posta em repeteix l’ofrena
més lluminosa i plena sobre el cel de la Mola.
C.A.

Etiquetes de comentaris:

Capvespre






La posta enterra els déus sobre la Vall d’en Bas,
ressona l´últim clam als murs de Collsacabra
i Siegfrid i Brunilda apaguen els seus plors
mentre la brasa es perd en el caliu del drama.
C.A.

Etiquetes de comentaris:

divendres, de març 03, 2017

Salvaguardar el Parlament





  Amb el  decret de convocatòria de consulta no referendària de 27 de setembre de 2014, signat pel president Mas, i amb la modificació posterior del procés de participació que va donar lloc al 9N 2014, com també amb la convocatòria de les eleccions autonòmiques de 27 de setembre de 2015, sota la denominació d’eleccions plebiscitàries, la confrontació  amb el govern i les institucions de l’Estat es va fer sempre partint de la legalitat vigent, forçant-la al màxim i encara que fos dissimulant la intenció de ruptura sota l’aparença de l´ús de la legalitat autonòmica comuna i de la legalitat constitucional compartida.
  La convocatòria del 9N es feia a l’empara de les lleis del Parlament sobre consultes no referèndàries i procés de participació, i la convocatòria de plebiscitàries a l’empara de l’Estatut i de la mateixa Constitució. Esclar que es va xocar frontalment amb la reacció del Govern central i la declaració de nul.litat del TC, però la confrontació es produïa de manera transparent i directa, des de la temptativa per forçar la legalitat contra la interpretació homogència  i irreductible del TC que, però, aconsellava la via de la reforma de la Constitució, que es pot plantejar des del Parlament de Catalunya, com a mitjà necessari per als fins del sobiranisme català. El mateix es pot dir del debat al Congrés el 8 d’abril de 2014 sobre la proposició de Llei Orgànica del Parlament de Catalunya per a la delegació a la Generalitat de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu sobre el futur de Catalunya.
  Aquesta dinàmica es va trencar immediatament després de les eleccions del 27 S de 2015, condicionada pel resultat del plebiscit que es va perdre i per la necessària irrupció de la Cup en la trajectòria de l’independentisme que va forçar no només la declaració del 9N 2015 sinó també l’apartament posterior del president Mas i la modificació substancial del full de ruta de JuntsxSí que feia un moviment de regressió per tornar a la reivindicació del referèndum, aquesta vegada pactat o unilateral, a consciència que només l’unilateral podria servir en un horitzó d’enfrontament immediat amb l’Estat. A partir d’aquí es van succeir les declaracions de nul.litat del TC  sobre els acords del Parlament, els requeríments explícits de desobediència i les querelles contra la presidenta i membres de la mesa.
   Amb el trencament de la dinàmica anterior vam passar de la confrontació clara i transparent amb l’Estat  a la confrontació opaca, de l´ús forçat de la legalitat vigent al plantejament utòpic del trànsit d’una legalitat consolidada a una altra legalitat de nova creació amb l’apel.lació a la legitimitat democràtica com a fonament de substitució d’una per una altra. Però ja no s’ha fet de forma clara i directa sinó amagant la futura llei de transitorietat per al moment en què una sorpresiva convocatòria del referèndum unilateral, amb la simultània declaració d’independència de la República catalana que ja inclouria aquesta llei, ja no podria donar lloc a una declarció d’inconstitucionalitat des de la legalitat vigent, sinó des d’una legalitat suposadament imposada contra una legalitat de fet i suposadament democràtica de soca-rel.
   El moviment de substitució només serà possible, segons creuen els inductors d’aquesta nova enginyeria legal, mitjançant una modificació del Reglament del mateix Parlament que permeti aprovar la llei de transitorietat de forma urgent, amb una lectura única, sense debat i furtant el dret d’esmena dels partits de l’oposició que representen més del 50% dels catalans. Tot sigui, creuen, per a la salvaguarda de la dinàmica indefectiblement democràtica del procés que ha de sacrificar els obstacles menors, insignificants des del punt de vista de l’arrogació en exclusiva de la legitimitat procedimental per mor del fi superior de la independència, dels partits de l’oposició. Així hem passat d’una situació d’oberta i franca oposició a l’Estat des del Parlament de Catalunya a una sorda confrontació al si del mateix Parlament en la que una hegemonia inexistent, que s’autoatribueix l’exclusivitat democràtica, vol imposar-se als grups no independentistes.
   Independentment de què aquest moviment no pot portar enlloc sinó és al caos i a la deslegitimació interior i exterior de mateix procés, la pretesa salvaguarda amb aquests mètodes d’una hipotètica legalitat de substitució postreferèndum condueix també a la deslegitimació dels partits que la proposen i de retop a la desacreditació del mateix Parlament. Ja no cal cap pronunciament del TC. Són ells mateixos que es deslegitimen. Som nosaltres mateixos que ens desacreditem al si del nostre Parlament.
   És la funció democràtica del Parlament, en tant que seu primordial de debat i de confrontació, la que cal salvaguardar. Manipulant el Reglament del Parlament manipulen directament el Parlament mateix i deixen els ciutadans en la inòpia, la passivitat i el buidament de més del 50% de la seva representació política. Si el moviment de manipulació es consolida el profit partidista que busquen se’ls podria girar en contra, però la conseqüència més greu seria el perjudici a la funció del Parlament, un pèssim antecedent de cara a futures negociacions.

Etiquetes de comentaris:

dijous, de març 02, 2017

Carrer Madoz




Els prunus de Madoz han tret florida
i de cop el carrer s’ha engalanat
amb l’ofrena dels arbres feta a mida
com un regal del temps inesperat.
Se n’admira el nen quan surt de l’escola,
lluiten a la brossa el color i la flaire
 i asseguda al banc una noia sola
abasta amb els ulls la bellesa a l’aire. 

C.A.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, de febrer 27, 2017

Puigdemont i la (im)prudència



 En el duríssim al.legat del president Puigdemont ahir al Parlament, per sorpresa i aprofitant la incidència del judici pel 9N, va qualificar amb contundència la democràcia espanyola d’emmalaltida, d’una malaltia que ve de lluny, estructural, una democràcia d’intensitat variable, que es regeix per la normalitat de la impunitat. “Una democràcia que envia a judici els responsables polítics d’una jornada tan edificant i sana com el 9N, una jornada que crea un profund i noble sentit de ciutadania, és una democràcia que ha emmalaltit.”
  

  Paraules majors i molt severes contra la democràcia espanyola. Molts hi podríem estar d’acord en el fons si la denúncia es referís no només a la democràcia espanyola sinó també a la democràcia a Catalunya, i per suposat a la democràcia europea. És allò de veure la palla en l’ull aliè i no voler veure la biga en el propi. No cal fer inventari dels símptomes d’aquesta malaltia perquè els coneixem prou bé, però també caldria no caure en la parcialitat de veure en les accions del Govern de la Generalitat entorn del procés, i del 9N en concret, la prova definitiva d’un profund i noble sentit de ciutadania. Els qui respectant la participació activa dels altres en aquell procés (que certament no havia de ser causa de cap judici) no hi van participar per les raons que fossin, no haurien de ser considerats com aliens a un sentit profund i noble de ciutadania. No diu això el president explícitament, però clarament ho dona a entendre quan qualifica la jornada d’edificant i sana, com si els crítics amb aquella decisió patissin d’alguna limitació insana o poc edificant.
    Però no són les afirmacions esbiaixades del president, des d’un punt de vista estètic o ètic, el que crida l’atenció, sinó la manca de realisme polític, fregant el populisme, que suposa enfrontar Catalunya amb Espanya, com un tot, per raó de la democràcia. Democràcia viva la que impulsa el procés, democràcia malalta l’espanyola. No hi hauria demòcrates en el més del 50% dels catalans que no es consideren independentistes, o entre els ciutadans espanyols que voten conservador o progressista pel fet de ser espanyols? Es dirà que no són els ciutadans els malalts, sinó l’Estat. Pobre argument, perquè els que constitueixen l’Estat són justament els seus ciutadans, tots els  ciutadans, allà i aquí.
   Les paraules del president Puigdemont són un pas més en la fugida endavant del procés. En la recta final, totes les expressions valen, per parcials o injustificades que siguin. El sentit de les neotribus, com les entenia Bauman, s’imposa sobre el sentit de la realitat. És desconcertant que aquesta fugida endavant es presenti com una manifestació de les ganes de diàleg, atribuint al Govern espanyol una negativa obtusa a dialogar i autoatribuint-se amb un cofoisme descarat la capacitat exclusiva de diàleg: “Dialoguem nosaltres que podem i volem”. Qui són aquests nosaltres? Està segur de poder dialogar amb aquestes invectives de desqualificació absoluta de l’Estat? Dialogar amb qui, si se suprimeix d’arrel la legtimitat de l’interlocutor?
   Políticament no pot conduir enlloc el principi dogmàtic que s’està imposant en el discurs independentista com a consequència de les dificultats de tota mena que pateix el procés. Aquest principi consisteix en sostenir que la negació d’Espanya, com un tot,  és la condició de possibilitat de la independència de Catalunya, pretenent així contrarestar el corrent de pensament espanyolista que creu que tot el que ve de Catalunya és dolent.  Discursos ineficaços, a més d’absurds. Com està cansat de repetir LL. Foix, la independència de Catalunya no és possible contra Espanya i sense Europa.
   El president Puigdemont ha sigut molt aplaudit pels seus, però passada l’eufòria del moment el seu discurs es podria qualificar d’imprudent més que de valent, des del punt de vista polític. Deia Aranguren que la prudència és la virtut del sentit de la realitat: “El veritable projecte, el possible, es fa amb vistes a la realitat, i per tant s’ha de plegar i atenir-se a ella, recolzar-se en les coses, comptar amb elles, recórrer a elles”. Amb el seu discurs Puigdemont no honora precisament la virtut del sentit de la realitat, de la prudència, en la mesura que fa una lectura parcial i esbiaixada de la realitat, que no té en compte tota la realitat de Catalunya ni tota la realitat d’Espanya. Les decisions prudents no són decisions covardes ni mancades d’impuls ètic, social o polític, al contrari, contenen un risc, vital, intel.lectual, ètic i polític, el risc d’encertar o equivocar-se. El president Puigdemont hauria de ser més prudent i acceptar el risc de fer pública la possibilitat d’encertar o d’equivocar-se, en comptes d’aferrar-se tàcticament a una sola sortida.

Etiquetes de comentaris:

divendres, de febrer 24, 2017

Per després de la diplomàcia del ping pong a la catalana



  

   Fa un parell de dies Anton Costas (“Divisibilitat del conflicte català”), citava l’economista A.O. Hirschman per reclamar la divisibilitat del conflicte català en ordre  a poder establir unes bases de negociació, per tal de sortir del plantejament d’això o allò i portar-lo al tipus de més o menys, afirmant que “en tota negociació es deixen per al final els conflictes indivisibles per abordar en un primer moment els conflictes de més o menys”.
  Abundant en la mateixa direcció, convé pensar en les negociacions que en els moments postreferèndum, independentment de les condicions amb què s’hagi realitzat, o no s’hagi realitzat, d’una manera o altra s’hauran de començar. Fins ara, i a l’espera d’aquell moment posterior a setembre 2017, les posicions de les parts s’han reduït a plantejar els respectius valors homogenis com dimensions irreductibles entre si, com dimensions incommensurables que no poden tenir cap punt en comú: la condició de parlar del referèndum en exclusiva i la condició de no parlar-ne fan impossible establir les bases mínimes de negociació en  tant que condicionen la manca total d’entesa sobre el que convindria discutir encara que no es pogués arribar a cap acord.
   Una cosa és constatar que no hi ha acord, i una altra constatar que ni tan sols s’ha aconseguit la condició prèvia de fixar els punts sobre els que cal parlar. Un genuí desacord pressuposa  una entesa sobre el que es discuteix, i a partir de la discussió es veu si és o no possible algun acord. Encara no hem arribat a aquesta condició prèvia. Els llenguatges són incompatibles entre si, i el problema es manté indivisible i les posicions de les parts incommensurables. Potser caldrà pensar en una remodelada diplomàcia del ping pong, la que els anys 70 va fer possible la històrica visita de Nixon a Xina després d’una sèrie de partides de ping pong entre xinesos i nordamericans, quan era impensable el desglaç de les posicions irreductibles de la Xina de Mao i les de l’occident de Richard Nixon. Una diplomàcia del ping pong a la catalana?
   Estem encara fora de la condició prèvia perquè així ho han volgut tant la reposició de la qüestió del referèndum en els termes de sí o sí, quan semblava que era una qüestió ja superada en la dinàmica del sobiranisme, com l’enrocament del govern Rajoy que ha deixat podrir el conflicte fins a divisar-ne la configuració extrema en un, de moment, ineludible xoc frontal.
  Però en algun moment se superarà la condició prèvia, tot i que veurem en quines condicions hi arribem, i llavors sí que es farà inevitable concretar de què parlem, què descartem, i quins acords aconseguim o no aconseguim. Pensant en aquell moment em venen a la memòria els punts rellevants de la teoria de l’elecció social  tal com els exposa el filòsof i economista Amartya Sen a  “La idea de la justícia”, partint de les aportacions del recentment traspassat K. Arrow, premi nobel d’economia com el mateix A. Sen. Le seves consideracions giren entorn de la filosofia de la justícia, però són directament aplicables a les implicacions ètiques, socials i polítiques que planteja una situació com la que vivim els catalans a l’hora d’encarar-nos a una negociació amb l’Estat.
   Aquests serien els punts rellevants que poden suscitar algun interès en la nostra situació: 
   - Més que pensar en una societat perfectament justa (o en una ideal, transcendent i perfecta república catalana) convé partir de le ofertes disponibles. L’enfocament es dirigeix a les avaluacions comparatives en un esquema relacional i no transcendent. Es tracta d’analitzar què és millor partint de “la voluntat compartida de modificar les nostres exigències particulars per tal de trobar un fonament de justificació que els altres també tinguin raó per acceptar” (citant Thomas Scanlon). Modificar les posicions originàries per tal de fer possibles raons acceptables. 
  - Reconeixement de la ineludible pluralitat dels principis rivals. La pluralitat de raons pot desembocar en la constatació de conflictes de principis no solubles durant un temps indeterminat.
  - Permetre i facilitar el reexamen. Davant d’obstacles imprevistos cal decidir què s’ha de concedir i per què. Els obstacles sens dubte es presenten quan els principis es formulen en termes més amplis que els que han motivat el nostre interès particular. Per exemple, quina repercussió tindria per Europa la inviabilitat econòmica d’Espanya que podria significar la independència estatal de Catalunya? Un exemple entre molts altres que es podrien trobar.
  -    Permissibilitat de les solucions parcials. Les solucions incompletes poden ser acceptades de forma assertiva (per exemple la incompatibilitat del reconeixement de l’autodeterminació en una Constitució consensuada) o com a simples temptatives, mentre es treballa per aconseguir una solució completa que tingui en compte més informació o un examen més profund.
   - Diversitat d’interpretacions. L’elecció social i política sempre està oberta a interpetacions alternatives. A més dels interessos particulars que es defineixen a partir dels individus de la pròpia comunitat afectada (“dret de pertinença”) poden resultar rellevants les veus distants, territorialment i ideològicament, en la tasca d’avaluació i d’escrutini social. I això pet tal d’evitar el parroquialisme de les perspectives locals.
   -    Claredat i precisió en la definició del que s’assumeix. En aquest sentit, no podríem dir que el procés de discussió de l’Estatut del 2006 va pecar d’un excés de definicions confuses?
  -       Paper del raonament públic. Els problemes i els hipotètics cords sorgits a l’hora de conjugar els interessos d’una part amb els interessos de l’altra, o el interessos particulars amb els interessos de la totalitat, s’han de sotmetre a la discussió pública sobre el tractament que han de seguir i les variacions que han de ser examinades. En aquest sentit, em semblaria clar que qualsevol acord, i qualsevol oferta unilateral, hauria de sotmetre’s, després d’una profunda informació i de l’adequat l’escrutini, al veredicte dels ciutadans mitjançant el corresponent procediment de referèndum o consulta.
  Però tot això és filosofia. Els esdeveniments imprevisibles que es poden desencadenar abans i després de setembre 2017 ens dictaran quin procediment podem seguir. Mentrestant, posem a punt les taules del ping pong.

Etiquetes de comentaris: