quadern d'en Cinto Amat

    Fa tot just vuit mesos Xavier Trias es mostrava indignat per no haver aconseguit l’alcaldia de Barcelona. Magnificava la seva derrota personal fins a l’extrem de qualificar-la com un mal per a Catalunya. Que ell no fos l’alcalde empitjorava les coses a Catalunya. Quan se li preguntà si la decisió de PSC, Comuns i PP de barrar-li el pas a l’alcaldia obeïa a la voluntat d’evitar el designi de Waterloo de tenir un alcalde independentista a   Barcelona, respongué amb un circumloqui que no resultava gaire difícil d’interpretar: no es   reconeixia com l’alcalde independentista que Barcelona havia de tenir sinó que es limitava a repetir que la decisió empitjorava les coses a Catalunya. En realitat Trias era l’alternativa conservadora al govern municipal progressista, i res més que això .    L’acceleració del temps polític té molts aspectes negatius, però en té un de positiu, contribueix a deixar en evidència les contradiccions dels seus protagonistes que en un moment opten per magnifi

     En la carta dirigida als diputats del Parlament Europeu , fa tot just quatre dies, Carles Puigdemont té raó en una cosa: “Si el meu partit hagués permès la investidura del candidat del PP, Alberto Nüñez Feijóo, o hagués impedit la de Pedro Sánchez, tots aquests espectacles s’haurien estalviat.”   Però acaba amb una advertència que deixa tothom en suspens : “I d’això també en parlarem quan toqui. Com en la trama russa, tot se sabrà”.    Semblaria que el fet de donar suport a la investidura de Sánchez no hauria de ser incompatible amb donar a conèixer les condicions que es van debatre en   converses amb el PP el passat mes d’agost. Bé que es van cuidar de donar a conèixer el document que van signar amb el Psoe amb les condicions per   la investidura de Sánchez.    La trama del suspens guanya molta entitat quan resulta que al cap de dos   dies de la carta de Puigdemont els mitjans informen que el PP no descarta que algun dia es pugui plantejar un indult per a Carles Puigdemont