Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2010

Activisme antidemocràtic

Imatge
El dia que l’alcalde de la meva ciutat ha hagut d’anar a declarar al jutjat per una querella covada amb mala traça, en la que s’acumulen uns quants despropòsits contra l’interès públic de part d’aquells que acostumen a presentar-se com a hipercrítics i hiperdemocràtics, i que en el fons demostren una singular manera d’autoapropiar-se l’acció política en benefici de grups minoritaris orientats, potser sense ells saber-ho conscientment, per un activisme que no és més que una forma antidemocràtica i individualista de consumir la política, que no dubta a recórrer a forçades interpretacions de la llei quan els interessa, seria convenient reflexionar sobre el que Z. Bauman denominales baixes col.laterals del consumisme, entre les quals, i com a més important, apareix el desallotjament de la responsabilitat davant allò que és col.lectiu per l’interès de grups de pressió. O és que no s’adonen determinades plataformes que actuen com a grups de pressió en contra de l’interès de la majoria d…

Sinera

Imatge
Durant molt de temps,
dins el petit clos d’estudiant
van ressonar els teus mots
llegits pausadament,
petjades de caminant
dreçant-se sobre el mur,
sobre el silenci.
Resseguia amb la veu
la música encalmada
dels teus versos,
i no sabia encara
que aquells palaus de llum
bastits sobre paraules
eren també la meva estança,
la meva barca, la meva tarda.

Avui, al cap dels anys,
veig els murs blancs
del teu cementiri
i em pregunto com t'ho vas fer
per convertir aquests arenys
en la teva Sinera.
I busco la resposta,
que només tu coneixes,
en la llisor de la làpida
rere la qual reposes
amb els teus morts
i els teus déus esquerps,
enllà de les mirades,
dins el clar silenci.
Les mans dels teus arbres
escampen encara
els mots perdurables,
al llarg del mirador,
sobre la mar en calma.
C.A

Dit

Imatge
L'expresident Aznar va respondre ahir amb aquest gest a un grup d'estudiants de la universitat d'Oviedo que l'increpaven


Penjat a les falanges del teu dit,
que aixeques arrogant contra els insults,
giravolta el menyspreu que portes dins
com un vell torniquet dels anys temuts.

Molts no podrien viure sense mi,
has dit, embutllofat de fals orgull,
mostrant des de la punta d'aquest dit
l'altivesa insolent que t'ha perdut.

Però ens has posat a punt amb aquest gest,
a punt per netejar el teu dit obscè
rentant-lo de l'engrut de l'estultícia,
per cloure el temps del teu poder indigest
fent-lo córrer aigües avall, tot sencer,
traient-nos la fortor de la impudícia.
C.A.

Artefactes i prostíbuls (aprofitant que és carnestoltes)

Imatge
La saga dels Maragall
té molta empenta i poc tacte,
al Pascual i al guirigall
segueix l’Ernest que aixeca acta
del que en diu un artefacte
que cau de cap per avall,
d’aquells que et maten a l’acte
i et deixen sense plomall.

L’artefacte té tres cares:
una que es mira el melic,
una que veu coses rares
i la que s’ha esporuguit.
A l’Ernest li ha vingut por,
la por dels mestres d’escola
que no ho poden fer millor
però que ningú no els consola.

I a la por del Maragall
s’afegeix la del Castells
que ens vol treure l’espantall
fent repicar els cascavells,
i perquè no es vessi el got,
que a molts ens esquitxaria,
s’arrenca tan fort com pot
amb un només faltaria.

Entre el Castells i l’Ernest
Montilla ja està que trina,
pica l’ullet i es fa el llest
i sempre alguna en barrina:
si ells tiren per bulerías
ell se’n va... de vegueries !,
si ells són d’estirp catalana
ell... d’esquerra republicana !

Mentrestant a Mataró,
país de les farineres,
de querelles i xerreres,
s’obra una gran conversió:
els contraris al Beat,
enemics del sant ba…

Disfressa

Imatge
Per què ens disfressem, o per què ens posem màscares ? Només perquè volem passar desapercebuts, ens volem amagar, volem dissimular ? O més aviat perquè ens volem mostrar tal com som però sense que els altres ens identifiquin ? Sempre m’ha intrigat l’etimologia de la paraula “persona”, del grec prosopon, que significa alhora persona i màscara, que remet a la profunditat de l’individu i a la seva semblança, al que és i al que amaga, a l’aparença i a la realitat, a la dialèctica del que mostra i del que roman inaccessible per a ell mateix i per als altres. Tampoc a través de la paraula associada al pensament, com a forma més previlegiada de veure’ns i donar-nos a conèixer, podem desfer la contradicció entre el que pensem que som i el que mostrem de cara als altres i de cara a nosaltres mateixos.

Diu el fiolòsof Boris Groysque el pensament és per definició una figura de la sospita de la no-coincidència entre l’interior i l’exterior, i que la llengua desvela el pensament tant com l’oculta. …

Identitats

Imatge
E. Hooper:Matí a ciutat

A quantes identitats que busquen actualitzar-se constantment es pot aplicar aquesta conclusió? : " Us avorrireu de la feina, dels cònjuges, dels amants o les amants, de la vista que ofereix la vostra finestra, dels mobles o el paper de la vostra habitació, dels vostres pensaments, de vosaltres mateixos. Per tant, intentareu trobar maneres d'evadir-vos. A banda de servir-vos dels fòtils gratificants que he esmentat abans, podeu dedicar-vos a canviar de feina, de residència, de companyia, de país, de clima, podeu dedicar-vos a la promiscuïtat, a l'alcohol, a viatjar, a les lliçons de cuina, a les drogues, a la psicoanàlisi. De fet, podeu ajuntar totes aquestes coses, i pot ser que funcioni una estona. Fins que arribi el dia, és clar, que us despertareu a la vostra habitació envoltats d'una nova família i un paper de paret diferent, en un país i un clima diferents, amb una pila de factures de la vostra agència de viatges i del psiquiatre, però tin…

Mar amiga

Imatge
He vist la mar gronxar-se
davant del meu carrer
amb peus de seda blava
i mans de plataner.
El vent li fa les trenes
amb remolins d’escates,
li besa les orelles
quan vola cap enlaire.

Als arbres de la vora
els guanya la frisor,
voldrien ser la la corda
i els pals del gronxador.
Voldrien fer-la seva
amb el batec de l’aire,
gronxar-la sense treva
amb dolç braceig dansaire.

Entre les roques i els cels,
com tu, mar, jo bé voldria
fondre terra i llunyania,
ser mirall sota els estels,
fer infinit el meu redol
per omplir tot el meu poble
d’oreig nou i vela noble,
de llum blava tot al volt.

La mar dubta i s’encanta,
no sap si perdre’s lluny,
seguint el traç de l’alba,
o anar riera amunt.
Pels vells camins de l’aigua
no sap si fer-se sorra
o anar-se’n amb la barca
que des de dins la gronxa.

Enyora les muntanyes
al fons del gran mirall
però porta a les entranyes
l’encís del blanc corall.
Els pins li donen ombra
quedant-se prop la riba
però sent la veu pregona
que a l’horitzó la crida.

Entre les roques i els cels,
com tu, mar, jo bé vol…

Dispersament.cat

Imatge
Reagrupament.cat ja sembla que s'ha acabat. Quatre mesos que han passat (com si diguéssim mig part) i el globus s'ha desinflat. El seu "presi" Carretero ens vol fer ballar un bolero: "Ara me'n vaig i ara torno, ara us deixo però us adoro, aquí caic i aquí m'aixeco, ara fujo i dimiteixo però després me'n penedeixo, ara dono un cop de porta i us encomano al Laporta".
Un bolero que s'empesca (com si diguéssim mig yenka) quan es veu que perd trempera: pas endavant, pas enrere, pas a dreta i pas a esquerra, pas de l'ídol que no engresca, que ja no caça ni pesca.
Dispersament.cat: una flor que s'ha pansit quan encara no ha florit, un grup que s'ha dispersat abans d'haver-se agrupat, una rauxa catalana que abans de néixer es desgrana, un desig impenitent que vol ser independent i es desfà amb el cofoisme, l'afany de protagonisme dels que canvien escons per un grapat d'emocions.
C.A.