Disfressa
Per què ens disfressem, o per què ens posem màscares ? Només perquè volem passar desapercebuts, ens volem amagar, volem dissimular ? O més aviat perquè ens volem mostrar tal com som però sense que els altres ens identifiquin ? Sempre m’ha intrigat l’etimologia de la paraula “persona”, del grec prosopon, que significa alhora persona i màscara, que remet a la profunditat de l’individu i a la seva semblança, al que és i al que amaga, a l’aparença i a la realitat, a la dialèctica del que mostra i del que roman inaccessible per a ell mateix i per als altres. Tampoc a través de la paraula associada al pensament, com a forma més previlegiada de veure’ns i donar-nos a conèixer, podem desfer la contradicció entre el que pensem que som i el que mostrem de cara als altres i de cara a nosaltres mateixos.
Diu el fiolòsof Boris Groys que el pensament és per definició una figura de la sospita de la no-coincidència entre l’interior i l’exterior, i que la llengua desvela el pensament tant com l’oculta. I coincideix en aixó amb George Steiner, que constata que la infinitat del pensament és una infinitat incompleta, subjecta a una contradicció interna que no té solució: ” escolteu amb atenció el torrent del pensament i sentireu, en el centre inviolat, el dubte i la frustració”. En terminologia de Boris Groys, l’home és una superfície de signes convencionals sota dels quals s’amaga un espai obscur, submediàtic, al que ell mateix, en tant que espectador de si mateix, no té un accés privilegiat. I aquest espai submediàtic està constantment sotmès a la mirada de l’altre, que l’escruta, que li fa evident la divergència essencial entre el que en el fons és i el que mostra. Estant obligat a mostrar-se, diu Groys, l’home té també la capacitat d’escenificar-se, d’emmascarar-se, de representar-se, per protegir-se de la mirada de l’altre, que és sempre una mirada maligna, perillosa, destructora. Només pot fer front a aquesta amenaça amb la màscara i amb l’efecte de la sinceritat. No és casual, afegeix Groys, que les màscares tradicionals siguin, en gran part, màscares del mal, de la mort, de la ira, de l’amenaça, del que és lleig i animal: “mentre porto el meu perillós interior com una màscara, confirmo explícitament la sospita dirigida en contra meu, i amb aixó tranquil.litzo la mirada maligna de l’altre”. I la sinceritat, com Groys l’entén, es presenta en la nostra cultura no en contraposició a la mentida sinó a l’automatisme dels signes externs de comunicació i a la rutina. L’instant de la sinceritat és el sorgiment del que és estrany, inusual, irregular, enmig del que és rutinari. Només el que és estrany es mostra sincer, i per això hi ha una connexió fonamental entre el fenomen de la sinceritat i el fenomen de la innovació.
Vivim, sense voler, en un joc de màscares perpetu. I, paradoxalment, quan ens atrevim a posar-nos (els que s’hi atreveixen) una màscara sobre la màscara que ja som, estem posant en evidència, simultàniament, la necessitat de sincerar-nos per sortir de la rutina i la necessitat de reconciliar-nos amb el fons obscur, inabastable, del propi espai submediàtic, com si ens atrevíssim a dir a l’altre: ja em pots mirar, perquè no m’estic de mostra-me tal com en el fons sóc.
Diu el fiolòsof Boris Groys que el pensament és per definició una figura de la sospita de la no-coincidència entre l’interior i l’exterior, i que la llengua desvela el pensament tant com l’oculta. I coincideix en aixó amb George Steiner, que constata que la infinitat del pensament és una infinitat incompleta, subjecta a una contradicció interna que no té solució: ” escolteu amb atenció el torrent del pensament i sentireu, en el centre inviolat, el dubte i la frustració”. En terminologia de Boris Groys, l’home és una superfície de signes convencionals sota dels quals s’amaga un espai obscur, submediàtic, al que ell mateix, en tant que espectador de si mateix, no té un accés privilegiat. I aquest espai submediàtic està constantment sotmès a la mirada de l’altre, que l’escruta, que li fa evident la divergència essencial entre el que en el fons és i el que mostra. Estant obligat a mostrar-se, diu Groys, l’home té també la capacitat d’escenificar-se, d’emmascarar-se, de representar-se, per protegir-se de la mirada de l’altre, que és sempre una mirada maligna, perillosa, destructora. Només pot fer front a aquesta amenaça amb la màscara i amb l’efecte de la sinceritat. No és casual, afegeix Groys, que les màscares tradicionals siguin, en gran part, màscares del mal, de la mort, de la ira, de l’amenaça, del que és lleig i animal: “mentre porto el meu perillós interior com una màscara, confirmo explícitament la sospita dirigida en contra meu, i amb aixó tranquil.litzo la mirada maligna de l’altre”. I la sinceritat, com Groys l’entén, es presenta en la nostra cultura no en contraposició a la mentida sinó a l’automatisme dels signes externs de comunicació i a la rutina. L’instant de la sinceritat és el sorgiment del que és estrany, inusual, irregular, enmig del que és rutinari. Només el que és estrany es mostra sincer, i per això hi ha una connexió fonamental entre el fenomen de la sinceritat i el fenomen de la innovació.
Vivim, sense voler, en un joc de màscares perpetu. I, paradoxalment, quan ens atrevim a posar-nos (els que s’hi atreveixen) una màscara sobre la màscara que ja som, estem posant en evidència, simultàniament, la necessitat de sincerar-nos per sortir de la rutina i la necessitat de reconciliar-nos amb el fons obscur, inabastable, del propi espai submediàtic, com si ens atrevíssim a dir a l’altre: ja em pots mirar, perquè no m’estic de mostra-me tal com en el fons sóc.
Comentaris