quadern d'en Cinto Amat

   Valguin les metàfores de la balena i l'aigua a la piscina per explicar el fons del debat d’investidura de Núñez Feijóo i el debat de política general que aquests dies té lloc al Parlament de Catalunya. Entre un debat i l’altre depèn el fet de si la fallida moció de censura plantejada per Feijóo, centrada en la qüestió de l’amnistia en què va consistir en realitat la seva investidura, donarà pas a una victòria de la qüestió de confiança en què consistirà en el fons la investidura de Sánchez si s’arriba a proposar.     El representat del PNB va ser molt clar en la seva intervenció exposant-li a Feijóo el motiu radical del seu vot contrari a la investidura: els vots de VOX amb els que el PP ha de comptar inevitablement per aspirar a la presidència. Li va retreure el fet , reconegut pel mateix Feijóo, que per comptar amb els vots del PNB (i els de Junts si arribés el cas!) hauria de descomptar la trentena de vots de Vox, i, esclar, els números llavors no li sortirien. El condici

    No fracassar en l’intent de fer-la possible. En una piulada d’ahir mateix el professor D. Innerarity deia : “”Resultados contraintuitivos: que la movilización de las derechas haga que baje el precio de la investidura, que la amnistia acabe con el procés”.   Tant de bo!! Tant de bo que la mobilització del PP i Vox contra l’amnistia seguint les pautes d’Aznar, tingués l’efecte paradoxal i contradictori, respecte de les intencions dels convocants, de provocar un replantejament de Junts sobre la condició prèvia d’obtenir l’amnistia abans de la investidura i sobre la possibilitat de negociar-la amb motivació i fonament consensuats durant la legislatura. Negociar una amnistia que fos jurídicament i políticament plausible , o bé alguna sortida amb efectes equiparables, totalment o parcialment, perquè la situació política i social que se’n derivés fos la que tan clarament es va demanar en els resultats de les eleccions a Catalunya, el retorn de l’independentisme a l’acció política realis

    Acabo d’escoltar la conferència de Carles Puigdemont exposant les condicions prèvies que veu necessàries abans d’iniciar un eventual procés de negociació amb qualsevol dels dos principals partits espanyols per arribar a la investidura d’un president de govern. Segon ell, si es donen aquestes condicions prèvies i la negociació fructifica es podria arribar a un compromís històric.    Aquest compromís històric , però, dedueixo, pel que després ha anat exposant, que no s’inscriuria en un acord per encaminar-nos cap a una forma d’Estat plurinacional sinó que consistiria substancialment en el reconeixement del dret dels catalans a l’autodeterminació, per al que, segons ell, no hi ha impediments constitucionals, només falta de voluntat política per arribar-hi. En aquest sentit ha apel.lat a l’article 92 de la Constitució (“Les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans”). Certament que amb voluntat política de totes