Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2006

L'alto el foc permanent, pels aires

Imatges
Costava fer-se a la idea que ETA trencaria l’alto el foc anunciat el passat mes de març, per més que les incerteses del camí seguit fins avui, entre ellles i com a més significatives el retorn de la Kale-borroka i la resolució judicial forçada de l’Audiència Nacional per impedir la sortida al carrer de l’etarra De Juana en aplicació de la legalitat vigent en el moment de cometre els assasssinats pels que va ser jutjat i condemnat, deixaven constància de les enormes dificultats del procés, que en certs moments ha donat la impressió que el PP celebrava per treure’n rendibilitat partidista. Ja veurem si aquest trencament produeix en la societat un decantament cap a les posicions del PP o bé si desvetlla un corrent de major comprensió cap a la posició del Govern després que fa uns minuts per boca del President Zapatero ha confirmat la suspensió de tota iniciativa relacionada amb el procés mentre no es constati de forma inequívoca l’abandó de la violència. Davant el desconcert que el fet

Regal

Imatges
Un regal a la sensibilitat és l’últim llibre de l’ Imma Monsó , “Un home de paraula ” ( La Magrana, novembre 2006). Un llibre que trenca els esquemes de gènere literari i que no obstant demostra com la funció literària és capaç de recrear la vida, la pròpia i la de l’absent, donant-li la seva dimensió real més profunda. Molt més que un diari o una crònica sentimental per la mort del company durant setze anys de convivència, i molt més que una simple novel-la farcida de dades autobiogràfiques. L’autora es converteix en personatge, i recorre a la tercera persona per descarregar el narrador del pes del seu protagonisme, i converteix també en personatge el seu company, però tots dos arrelats als fets quotidians, totalment verídics, que es disposen en dues sèries, la dels capítols A (“A d’Afecte, A d’Alegria” ), relacionats amb el coneixement i l’aprofundiment del trajecte vital en comú, i la dels capítols B ( “ B de Bàrbar, B de Brutal, B de Buit, B de Brotar de nou”) , que desgranen l’

Impossible Nadal

Imatges
Eugène Carrière :" l'infant malalt" De qui naixeràs, infant, si hem fet befa de l’anunci de l’àngel i ja no és benaurada sinó maltractada la dona que et vetlla, i no hi ha home ni esperit que pugui fendir el si de la verge ? On naixeràs, infant, si ens hem venut el corral i l’establa i hem canviat l’escalfor del bou i la mula per les portes barrades, per l’urc del ciment i mascotes penjades al llindar de les cases ? Com et trobaré, infant, si hem despenjat l’estrella del fosc firmament, hem colgat els camins i esborrat els senyals en els solcs de les aigües, i girem i girem com el mul a la sènia sense nord ni horitzó ? De què et parlaré, infant, si se’ns han esvaït les empremtes gravades sobre el rou emperlat de l’alba primera que ens parlaven de pau, les velles paraules apreses dels homes de bona voluntat ? Què et donaré, infant, si ens cremen les mans de l’or malgastat, flotem embriagats entre núvols d’encens i ens queda tan sols l’agror de la mirra, el pòsit ama

La maleta, les mans i la por del pare

Imatges
Fa uns dies el recent Premi Nobel de literatura, Orhan Pamuk , en el discurs d’acceptació davant l’Acadèmia Sueca, parlava del seu pare com un dels orígens de la seva vocació creadora, i es referia a “ la maleta del meu pare” , leit motiv de la intervenció, alhora com un objecte real ple d’escrits que li havia deixat dos anys abans de morir, i sobre quin contingut se li havien despertat dubtes i pors, i com a metàfora de la tradició en el camí de l’escriptura, fet d’obstinació i de paciència, àmbit de companyia de les paraules dels qui ens han precedit, de les històries i els llibres d’altres persones. Aquesta menció de la maleta del pare em recordà el vincle de la tradició paterna (que inclou necessàriament la mare) en altres dues reflexions literàries que m’havien cridat l’atenció feia poc, una relacionada amb la feina dura de cada dia, expressada en les mans com a vehicle de creació i d’unió, i l’altra amb les pors i la bondat d’una persona senzilla: “Las manos de mi padre tien

Memòria, justícia i perdó

Imatges
Seguint l’interessant debat del Congrés sobre la Llei de la memòria històrica, que ja veurem quin contingut acabarà tenint d’aquí uns mesos, no m’he pogut sostreure a la relectura d’un llibre que és una joia: “Políticas del perdón” (Frónesis, 2004) , de la francesa Sandrine Lefranc , investigadora en ciències políticas del Centre National de la Recherche Scientifique i redactora de la revista Raisons Politiques. En el debat del Congrés, IU-ICV i ERC plantegen legítimament, i amb tota cruesa, la qüestió de la nulitat radical de totes les resolucions judicials dictades per l’aparell de repressió franquista. Aquesta radicalitat, en pro del principi superior de la realització de la justícia establert a l’article 1 de la Constitució, vindria a ser per a molts la impossible traducció pràctica de l’aforisme “fiat iustitia et pereat mundus” (que es faci justícia i desaparegui el món). Sigui quin sigui el nivell d’acord amb aquesta posició de fons, no es pot negar que posa de relleu els pro

Inseguretat

Imatges
La sensació d'inseguretat genera les pitjors emocions i pot portar a justificar les pitjors reaccions. L'encarregat de segu retat de la joieria Tous, alertat des de la terminal del sistema de vigilància de la presència d'uns assaltants al xalet del propietari, es presenta a la zona i, segons tots els indicis, des del propi cotxe, al carrer, dispara dos trets als ocupants d'un altre cotxe, presumptament preparats per entrar al xalet, ferint mortalment un d'ells. Els presumptes assaltants no anaven armats i els trets es van fer a molt poca distància. L'autor dels trets va ser detingut i després de declarar a les dependències policials i davant el jutge fou ingressat a la presó imputat per un delicte d'homicidi, que ja es veurà si es podrà qualificar d'homicidi imprudent o d'homicidi dolós (directament o indirectament intencionat). Sobre aquests fets, una bona part de l'opinió pública, i de l'opinió que a priori s'hauria de considerar la m

Deute

Prenc, sol-lícit, el testimoni del meme que em passa el Francesc, agafo el llibre que tinc més a la vora en aquest moment, el primer començant per l'esquerra de la lleixa més baixa situada sobre mateix de l'ordinador ( "Fundamentos del Derecho Civil Patrimonial" , de Luis Díez-Picazo ) , i llegeixo la cinquena frase de la pàgina 123 : "Corresponde al deudor, salvo pacto en contrario, la facultad de imputar unilateralment el pago a una deuda cuando existan varias" . Ves per on, trobo que és un tema d'actualitat, anant tots tan endeutats; almenys ens queda el consol de poder escollir el deute que més ens agradi.

Petjades

Imatges
Adolla en la meva set l’aigua que fuig. I en el fruit que lluu, més enllà de la tanca, s’esclareix l’orbetat de la meva llengua, de la saliva, la dent i la geniva. S’empelta en els meus dits la pell que ara ja és lluny. I arbora en el meu fred el foc que se’m fa escàpol. S’endinsa en l’illa de Mai el meu deler viatger ben arrelat a trenc de platja. S’abrasa el meu desert en el teu sexe. I per la fosca avidesa dels meus ulls veig el paisatge proscrit rere els teus ulls. Abeura en el meu Buit el Tot que es fon. I, inabastable en l’alta solitud, el meu suïcidi es desfà en la teva mar. Sóc en el meu cos l’absència del que visc, petja inacabada d’algú que ha de tornar. Sobre un poema de Maria-Mercè Marçal ( Llengua abolida , Poesia 3i4, Ed. d’abril 2000, p.372) Acabo d’escriure aquesta adaptació del poema de Maria-Mercè Marçal i coincidint amb la invitació de Ramon Bassas veig que el que volia dir ja està dit: “Despulles l’aigua amb les mans, i apareix la set. Despulles la set am

Eklèktik

Imatges
Gravat de la fàbrica de Can Ricart, 1888 Els okupes probablement no signifiquen cap alternativa però saben trobar alternatives. Van ser desallotjats de La Makabra i ja els tenim a Can Ricart . Aquesta mobilitat i capacitat okupacional forma part de la seva manera de ser. De què ens estranyem? Ara sembla que l’okupació de Can Ricart, un conjunt industrial en procés de reconversió per a diferents usos, sigui un gran problema que posa en qüestió l’ordre públic i la subsistència de la propietat privada. Algú veia que era un perill l’okupació de La Makabra abans que saltés als media la notícia de la desokupació? Per què ho ha de ser ara l’okupació de Can Ricart? Hi havia un acord entre l’advocat dels okupes, Luchetti, i la magistrada del cas per efectuar ordenadament el desallotjament de La Makabra, acord que no es va poder fer efectiu per una falta de coordinació a última hora amb els Mossos que van procedir a desallotjar una vegada van rebre l’ordre judicial. És a dir, tothom ho sabia.

Un paio, un burro i un ruc, i un marxant mig geperut

Imatges
La cultura del burro, tan difosa últimament, germana de la no menys arrelada cultura del toro, està passant per un moment fratricida. El creador del logotip i els promotors de la campanya del burro català s’enfronten al jutjat pels drets intel-lectuals. Una rucada. Recorda la baralla del lloro,el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico. Però aquesta vegada amb burros, és clar. Un marxant mig geperut al balcó tenia un burro, molt brillant, com de vellut, un burro que val un duro, elegant i molt forçut. Un veí seu, que era paio, del Vendrell, va rebre un ruc. Amarra aquest ruc, el paio, al balcó, quedant el burro a l’altre, però lluny del ruc. Mes tant i tant bramà el burro que un dia s’empipa el ruc i amb rabiós alè de toro l’envesteix. S’amaga el burro, trenca la cadena el ruc, salta a la gàbia del burro, surt el burro,coça al ruc, xiscla el ruc i brama el burro i, amb l’esvalot, surt el paio i el marxant mig geperut. - Per què no tanca el seu burro ? - Per què no amarra el