Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2014

Jordi Pujol, des d'aquesta banda del riu

Imatge
      Temps hi haurà per analitzar els elements de passat, de present i de futur, imbricats en el Comunicat de Jordi Pujol i Soley el 25 de Juliol amb relació a l’ocultació  d’un compte bancari a l’estranger en el que suposadament es va dipositar un llegat dinerari del seu pare, Florenci Pujol, a nom de la seva muller i dels seus set fills, des de 1980, sense que se n’hagin regularitzat les obligacions fiscals durant els trenta-quatre anys transcorreguts.     Jordi Pujol ha hagut de confessar l’evidència dels fets en veure’s acorralat, i sense escapatòria possible, després que la notícia sortís a la premsa amb pèls i senyals. El comunicat presenta un to de contrició, que a hores d’ara sona del tot artificial i extemporani, però d’altra banda s’hi endevina també una intencionalitat exculpatòria,i gens reparadora, en la mesura que es presenta com un sortir al pas de les insinuacions que circulen des de fa dos anys entorn dels medis econòmics de la seva família. Per descompt

Àngel de Gaza

Imatge
Si entre l’arbre esqueixat i els blocs de pedra només queden les mans per protegir-te, arrapades com ales abatudes a la memòria i al delit de l’aigua, i a la tristor dels ulls que ja no miren, per què penses encara, àngel de Gaza? Espera el teu cos al brocal d’un pou assecat sobre terra devastada, sense casa, sense veu ni paraula, sense poal per enlairar-te l’ànima, però furgues fins al fons dels teus records per palpar-hi la terra encara humida. Testimoni llunyà del teu dolor,   el meu poal tampoc troba paraules però et veig batent les ales damunt meu per vèncer aquest horror d’una volada. C.A.

Tenir temps

Imatge
     Cartes creuades amb Jordi Cussó, publicades a la revista Valors . Apreciat Cinto,    Gràcies també a tu pels teus bons desitjos. Entre les moltes coses interessants que em dius a la teva darrera carta, recullo el que em dius en començar: “el temps ens pertany a tots i en el temps queda el que fem i es forja el que esperem i volem”. Em fa pensar això, amb l’excusa que molta gent posa quan els hi proposen una cosa: “No tinc temps”. Tots estem tan atrafegats que mai tenim temps per a res. I aquesta sensació de no tenir temps no deixa de ser una contradicció, perquè si alguna cosa som els éssers humans és temps. Sóc temps, i podríem dir que la única cosa que posseeixo a la meva vida és temps. Aquest és el capital inicial que tots tenim i que ens constitueix com a éssers humans.   Una altra cosa ben diferent és com administrem aquest temps. Si l’administro bé, totes les coses es ressituen com per art de màgia. De res em serveix tenir molts amics, ocupacions, escriure c

La pregunta de Miquel Iceta

Imatge
  Algú ha volgut presentar la pregunta d’Iceta com una iniciativa quixotesca contra els molins amenaçants de la negativa del govern central i de la consulta decidida per la majoria del Parlament per al 9-N. La pregunta proposa “ negociar amb les institucions de l'Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura". Penso que en aquest cas, però, ni la iniciativa és tan quixotesca com sembla ni els molins tant amenaçadors com per impedir tenir-la en compte.    Comença a ser un fet reconegut, de fa temps en privat i cada vegada més en públic, que la consulta del 9-N no es podrà celebrar, encara que el president la convoqui. Constada aquesta impossibilitat material i formal, abans o després   del 9-N caldrà plantejar-se el pla “B”, si és que algú el comença a veure com a necessari i possible.   Si aquest hipotètic pla “B” consistís en anticipar les elec

Aturem el Parlament:absolució i retòrica judicial

Imatge
        Després de llegir la Sentència de la Secció Primera de l’Audiència Nacional sobre els fets del juny del 2011, a rel de la manifestació convocada amb el lema “Aturem el Parlament, no deixarem que aprovin retallades” , em sembla que hi ha tres aspectes a tenir en compte:      1.- El criteri de la majoria de magistrats (dos contra un) fonamenta l’absolució dels acusats (la condemna per una falta de qui va pintar la gavardina de Monteserrat Tura és una anècdota) en la insuficiència de les proves incriminatòries que consistien fonamentalment en el material de gravacions i identificacions personals incorporat a la causa. Els dos magistrats ressegueixen amb detall els fets imputats a cadascun dels acusats per confrontar-los amb la participació que s’hauria d’acreditar amb aquest material provatori, i arriben a la conclusió que l’autoria no queda acreditada en cap d’ells amb la intensitat que mereixeria la condemna penal, ja que   les gravacions els ofereixen seriosos du

Sant Nin sense el Non (0ració dels acomiadats)

Imatge
  Sant Nin i Sant Non (Jaume Huguet 1.460. Església de Sant Pere de Terrassa)  Joan Maria Nin, vicepresident i conseller delegat de CaixaBank, ha sigut cessat en els seus càrrecs amb una indemnització d’onze milions d’euros. “Gloriós Nin sense el Non, patró d’acomiadats, guarda’ns l’ampolla de gin i treu-nos del cap la son” Sant conseller delegat de l’excelsa Caixa Nostra, no ens deixis desemparats quan l’empresa ens foti fora. Màrtir acomiadat, exemple per tots nosaltres del comiat més daurat quan es tenen bones galtes, traspassa’ns la inspiració i repeteix el miracle d’aprofitar l’ocasió per omplir d’or les butxaques. “Gloriós Nin sense el Non, patró d’acomiadats, guarda’ns l’ampolla de gin i treu-nos del cap la son” Tu que amb esforç i desfici, amb molts fons i molts dipòsits, vas merèixer els beneficis i els guanys dels teus bons propòsits, revela’ns els sants contractes i la força dels seus pactes p

La saviesa, art de viure

Imatge
       Cartes creuades publicades a la revista "Valors" el desembre de 2012    Benvolgut Cinto   Desprès de tot el que hem viscut darrerament tinc una sensació estranya, tots estem convençuts de que cal dialogar, però no n’estic segur de que ho puguem fer;   el diferents partits diuen que tenen solucions,   però ningú   les vol posar en comú   ni es capaç d’aplicar-les. Tot plegat em recorda una anècdota que sovint m’explicava el meu amic Alfred Rubio: “Moltes vegades es parla llargament d’alguna cosa, fins i tot sense haver-la vist. Recordo una discussió d’arquitectes sobre la conveniència o no d’invertir grans sumes per a la conservació de Venècia, i cap d’ells no havia estat mai en aquella ciutat. No havien pogut sentir l’emoció del seu ambient, aquell sentiment eteri de trepitjar les seves places, les seves voreres estretes arran de l’aigua, contemplar in vivo la seva bellesa o esmunyir-se, a la tarda pels seus canals”. No podem dubtar, em deia,   de