Aturem el Parlament:absolució i retòrica judicial



    

   Després de llegir la Sentència de la Secció Primera de l’Audiència Nacional sobre els fets del juny del 2011, a rel de la manifestació convocada amb el lema “Aturem el Parlament, no deixarem que aprovin retallades”, em sembla que hi ha tres aspectes a tenir en compte:
    1.- El criteri de la majoria de magistrats (dos contra un) fonamenta l’absolució dels acusats (la condemna per una falta de qui va pintar la gavardina de Monteserrat Tura és una anècdota) en la insuficiència de les proves incriminatòries que consistien fonamentalment en el material de gravacions i identificacions personals incorporat a la causa. Els dos magistrats ressegueixen amb detall els fets imputats a cadascun dels acusats per confrontar-los amb la participació que s’hauria d’acreditar amb aquest material provatori, i arriben a la conclusió que l’autoria no queda acreditada en cap d’ells amb la intensitat que mereixeria la condemna penal, ja que  les gravacions els ofereixen seriosos dubtes sobre la seva integritat, i els testimonis relacionats no són prou contundents, o bé les accions que es poden individualitzar (alçar els braços, cridar les consignes, vessar aigua sobre alguns parlamentaris, confrontar-se físicament amb ells sense agredir-los) no es poden qualificar de delictives. Fins aquí el raonament dels magistrats s’ajusta estrictament al que se n’espera, és a dir, acaba amb l’absolució per falta de proves, la regla d’or en dret penal.
    2.- Al meu parer, si la fonamentació de la Sentència és la falta de proves, són sobreres, i fins resulten fora de lloc i bastant retòriques en el context dels fets enjudiciats, les llargues consideracions que els magistrats de la majoria fan sobre els drets fonamentals de reunió, manifestació i llibertat d’expressió. Si les proves no són suficients per a una condemna, ja no cal el subratllat purament tèoric d’aquests drets, perquè s’acaba tenint la sensació que la Sentènca es converteix en una lloança de les formes de participació, no ja dels pacífics manifestants en aquells ocasió (que eren la immensa majoria), sinó dels acusats en particular. La conseqüència d’aquest raonament queda a un  pas  de concloure que encara que hi haguessin hagut proves suficients tampoc no s’hauria dictat condemna. Aquest és, al meu parer, el punt dèbil d’aquesta Sentència. Des del punt te vista jurídico-penal (que és del que es tracta), a què treu cap dir que “la protesta significava la defensa de la Constitució i del seus continguts bàsics”, o estendre’s sobre la teoria de l’acció revocatòria del mandat dels parlamentaris, o sobre el suposat “efecte de desànim” que la condemna de fets com aquests podrien comportar, o  que la confrontació era inevitable per la forma com l’autoritat governativa havia planificat l’exercici d’aquests drets fonamentals, o que hi ha formes d’expressió que s’ha d’admetre que derivin en excessos per ser escoltades, o bé teoritzar sobre la finalitat dels piquets en els “espais de confrontació física i simbòlica entre els qui dissenteixen i les persones  a qui es vol fer arribar el missatge”.
    3.- La Sentència alternativa del magistrat dissident, Grande-Marlaska, es fonamenta en una estricta valoració de les gravacions com a prova, de la qual en dedueix la constància de deu esdeveniments individualitzats amb la participació de deu persones concretes, per a les quals demana la condemna mínima de tres anys prevista a l’article 498 del C.Penal (delicte contra les institucions de l’Estat), amb la sol.licitud subsegüent d’indult parcial perquè en cap cas haguessin dingressar a la presó. Creu que en aquests fets individualitzats de violència (als que són del tot aliens la immensa majoria dels manifestants) no es pot parlar només de confrontació ideològica, sinó també de comportaments punibles perquè materialment es dirigien, de forma conscient i concertada, a atemptar contra la llibertat individual dels parlamentaris afectats, i per això també contra el Parlament com a òrgan col.lectiu d’expressió de la voluntat popular.
    El Tribunal Suprem tindrà l’última paraula. Segurament que els acusats no esperaven una Sentencia com aquesta, no perquè els absolgui (fet que entrava en el camp de les probabilitats), sinó perquè sembla justificar que certes manifestacions puguim  tenir un plantejament “dur”, o directament constrictiu i amb alguns excessos, perquè resultin eficaces.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre