Jordi Pujol, des d'aquesta banda del riu

  

   Temps hi haurà per analitzar els elements de passat, de present i de futur, imbricats en el Comunicat de Jordi Pujol i Soley el 25 de Juliol amb relació a l’ocultació  d’un compte bancari a l’estranger en el que suposadament es va dipositar un llegat dinerari del seu pare, Florenci Pujol, a nom de la seva muller i dels seus set fills, des de 1980, sense que se n’hagin regularitzat les obligacions fiscals durant els trenta-quatre anys transcorreguts.

   Jordi Pujol ha hagut de confessar l’evidència dels fets en veure’s acorralat, i sense escapatòria possible, després que la notícia sortís a la premsa amb pèls i senyals. El comunicat presenta un to de contrició, que a hores d’ara sona del tot artificial i extemporani, però d’altra banda s’hi endevina també una intencionalitat exculpatòria,i gens reparadora, en la mesura que es presenta com un sortir al pas de les insinuacions que circulen des de fa dos anys entorn dels medis econòmics de la seva família. Per descomptat que Jordi Pujol deu ser conscient que “aquest sortir al pas” amb aquestes armes significa caure a l’abisme de l’absolut descrèdit personal i polític, amb repercussions profundes sobre la seva persona, el seu partit, sobre el procés sobiranista i sobre una determinada idea de Catalunya que durant els seus mandats, i posteriorment, s’ha anat confegint a partir de la seva manera de fer política i de fer, com deia, “País” per sobre de tot.

   Pujol va voler crear (i en gran part ho va aconseguir) un concepte de Catalunya entorn dels valors del treball, esforç, renúncia i feina ben feta que sabia presentar a partir de la seva pròpia personalitat. Només caldria recordar la proclama doctrinària del míting al Born l’any 1990, amb motiu de la celebració dels deu anys de govern Pujol a la Generalitat : “El nacionalisme català serà ètic o no serà”. Ara es veu que com que no era ètic en la seva persona aquest nacionalisme ha quedat greument tocat .

  És obvi que convé separar l’obra de govern del pecat original del seu creador, només faltaria, però no és menys cert que l’obra de Pujol sempre ha tingut un reflex excessivament personalista i identificador de la seva personalitat amb Convergència com un moviment social i polític transversal, el Pujolisme, que donava les pautes per a la definició més plena i autèntica de Catalunya, sempre a la frontera del victimisme, per un costat, i de la denúncia dels enemics permanents de les essències pàtries, per l’altre, començant pels socialistes. Una relectura de les memòries de Jordi Pujol en aquesta perspectiva  seria molt alliçonadora. Com bé reflexionava el Conseller Vila aquest matí, la primera lliçó que n’hem de treure és que no es pot idealitzar cap lideratge. I encara menys s’hauria d’haver corregut el risc d’identificar un moviment, el Pujolisme, amb les essències de Catalunya.

    L’actual secretari de Convergència, Josep Rull, diu que Catalunya està per sobre de qualsevol persona, per important que hagi estat. Evident. Tan evident com que la dinàmica de Convergència ha estat sempre la d’identificar el Pujolisme amb Catalunya. Serà impossible desfer aquesta associació cultivada durant anys, perquè al cap i a la fi Artur Mas va acabar sent l’hereu polític de Jordi Pujol, després de marginar, amb bones i males arts, altres alternatives més integradores del ser global de Catalunya. Què deu passar pel cap de Miquel Roca a hores d’ara?

 L’independentisme, en la mesura amb què en pot sortir afectat, ja s’ha posat mans a l’obra, i ha corregut a separar Jordi Pujol del president Mas. És lògic i necessari per al procés. Però cada vegada més costarà entendre un procés cap a la independència que progressivament ha anat superant el resistencialisme, primer, després el nacionalisme, més endavant el sentit identitari (com expliquen els seus ideòlegs), i ara haurà de superar el Pujolisme. Arribarà a superar també el catalanisme en una síntesi superior i perfecta de la independència, purificadora de totes les contradiccions?