La saviesa, art de viure



    

  Cartes creuades publicades a la revista "Valors" el desembre de 2012

   Benvolgut Cinto
 Desprès de tot el que hem viscut darrerament tinc una sensació estranya, tots estem convençuts de que cal dialogar, però no n’estic segur de que ho puguem fer;  el diferents partits diuen que tenen solucions,  però ningú  les vol posar en comú  ni es capaç d’aplicar-les. Tot plegat em recorda una anècdota que sovint m’explicava el meu amic Alfred Rubio: “Moltes vegades es parla llargament d’alguna cosa, fins i tot sense haver-la vist. Recordo una discussió d’arquitectes sobre la conveniència o no d’invertir grans sumes per a la conservació de Venècia, i cap d’ells no havia estat mai en aquella ciutat. No havien pogut sentir l’emoció del seu ambient, aquell sentiment eteri de trepitjar les seves places, les seves voreres estretes arran de l’aigua, contemplar in vivo la seva bellesa o esmunyir-se, a la tarda pels seus canals”. No podem dubtar, em deia,  de que aquells arquitectes tenien els coneixements suficients per resoldre una sèrie de qüestions tècniques i científiques, però probablement els hi mancava la “saviesa” necessària per respondre una qüestió com la que es plantejava. La saviesa  no és només saber, és molt més que aquest saber, és saber utilitzar el saber, és l’art de viure, i la vida és més complexa que un simple conjunt de coneixements.
    La paraula saviesa ve de tenir gust, d’assaborir i alhora de tenir saber. El savi doncs és aquell que sap aprendre a paladejar les coses, des de les més vitals i essencials fins a les més insignificants i petites, i és d’aquesta capacitat de gaudir, sentir,  que brolla la seva capacitat de d’aprendre, de saber. Entenc Cinto, que la nostra societat ha perdut capacitat d’assaborir la vida, la llibertat, la fraternitat, l’amistat, la família, el nostre propi ésser. Hem après molts conceptes, molta tecnologia i fins i tot, ens hem especialitzat en matèries senceres, però si no som capaços de gaudir amb allò que hem après, esdevenim com aquells arquitectes de Venècia, restem plens de coneixements, però sense l’experiència que dóna haver trepitjat la realitat de les coses.  I aquesta inexperiència Cinto, fa molt difícil que brolli res nou o capaç de sostenir el que hem creat, perquè parlem sense poder aplicar allò que parlem, i no anem a cap lloc,  perquè ens perdem en entelèquies, en coses que mai es podran dur a terme. Oblidem aquella famosa dita de que no hi ha res més pràctic que una bona teoria.
   Quan miro la societat dels nostres dies m’adono que tenim els coneixements tècnics, però que ens manca saviesa, i la saviesa sorgeix sobretot de l’experiència i per tant pressuposa molts elements. La nostra experiència no és feta només de coneixements, sinó també de valors, accions, creences, emocions, desigs, principis, sentiments, en definitiva d’una barreja difícil de destriar i que mai és el resultat d’ajuntar o apilar totes aquestes coses. Ni la saviesa ni la veritat són valors exclusivament intel·lectuals, tampoc el saber de la saviesa és una activitat purament racional, sinó sobretot un contacte amb la realitat, un saber tocar i gaudir de la realitat existent. I trobo a faltar  homes i dones que toquin la realitat, polítics e intel·lectuals que la trepitgin, que sàpiguen estar a la realitat existent, que malgrat la multitud de dificultats no perdin ni el seny ni l’art de viure. Es des d’ací que posarem una bona base  per establir els ponts de diàleg i convivència que parlàvem a la darrera carta..
   No sempre les persones més mediàtiques o poderoses responen al perfil del que entenem per els nostres savis. Sovint aquelles persones que no fan soroll, que passen com de puntetes, són les que acostumen a ensenyar-nos les coses més importants per saber viure en plenitud. No hi ha dubte que  el progrés tècnic i científic ens prepara per afrontar el futur, però el que realment sosté el nostre món és la saviesa acumulada al llarg de tota la història de la humanitat. Sense caure en dualismes ni falsos maniqueismes, necessitem de totes les eines possibles per afrontar els reptes del present i del futur, però necessitem la saviesa de com saber utilitzar-les per construir una societat on hi visquem amb dignitat tots els éssers humans. Tocarà als diferents  estaments socials fer visibles aquest “savis”, posar rostre i paraula als que son invisibles, doncs més que mai necessitem de les seves aportacions per sortir de la crisi que patim.
   No hi ha dubte que hi ha  persones molt  erudites per la seva gran quantitat de coneixements, però jo intueixo que la saviesa ha d’estar més estesa que l’erudició. Perquè malgrat que el nostre món gaudeix de bon nombre de gent erudita, d’una cultura amplia, està mancat , com et deia bans,  d’homes i dones savis/es, capaços d’ensenyar, perquè han tastat, assaborit i conegut: la llibertat,  la paternitat, la convivència, etc., tots aquells valors que construeixen persones i creen civilització.  I avui hem d’edificar persones capaces de repensar-ho tot i d’assenyalar nous paradigmes, per això hem de treballar aquesta saviesa en les actituds i en les relacions humanes. Cal una educació en valors que no sigui només teòrica, sinó molt pràctica, i això ho hem de fer des de la familia, l’escola, i dels diferents grups socials. Els valors han d’esdevenir béns , que diria el Professor Terricabres,  aquest és l’art que hem d’exercir si no ens volem perdre en  un munt de coneixements.
 Una abraçada 
                                                                                                             
Jordi Cussó

    Benvolgut Jordi.
    M’ha ha agradat la teva carta, per la crida que fas a la realitat de les coses per sobre del mer coneixement, a la saviesa profunda que ens porta a veure el perquè del que passa, més enllà del com passa. La teva reflexió, tal com dius, parteix del que hem viscut darrerament, del vertigen d’un clima electoral que ens ha deixat a tots una mica sorpresos tant per la seva intensitat com la quantitat de coses que s’han dit sense tenir moltes vegades cap, o molt poca, relació amb el que es plantejava, l’elecció d’un nou Parlament, capaç de fer front als requeriments del moment social i polític que ens toca viure.
    Em satisfà la relació que estableixes entre la saviesa que ens cal i la capacitat de tenir gust, d’assaborir, de fruir de les coses per elles mateixes, sense veure’ns obligats a buscar-hi una finalitat, una recompensa. Una saviesa que no està feta només de coneixements sinó d’experiència, que és una cosa que no té gaire a veure amb el simple experiment. Experimentem amb el diner per obtenir més rendibilitat (amb els resultats desastrosos de l’enginyeria financera dels darrers trenta anys), experimentem amb el treball (amb successives reformes laborals, per obtenir una major competitivitat amb la disminució de costos), experimentem amb la cultura, amb la sanitat, l’escola i la família... Però de tots aquests experiments en traiem poca experiència, pocs elements que ens ajudin a viure millor. Estem sempre a punt per experimentar, però tenim molt poca sensibilitat per treure’n les lliçons que de veritat ens convenen.
   Per això els clàssics tenien molt clara la distinció entre experimentum i experientia , la constatació d’un resultat, per un costat, i, de l’altre, el ressò i la vivència interior del camí personal que s’ha seguit per obtenir-lo. Es poden haver obtingut molts resultats i haver atresorat molt poca experiència. Es poden saber moltes coses, ser un gran especialista amb multitud de coneixements sobre una àrea del saber, i haver perdut completament la sensibilitat per saber viure humanament. Segons Gadamer, els quatre trets que defineixen el patrimoni humanístic son la formació, el sentit comú, la capacitat de judici i el gust. Sense el sentit comú la formació pot ser estèril, i sense la capacitat de judici i el gust per viure humanament el coneixement es pot convertir en una esclavitud. Sempre m’ha agradat el terme alemany que significa aquesta experiència interior, el ressò de la sensibilitat, del gust (“erlebniss”), diferent de l’experiència només exterior (“erfahrung”).
   No voldria resultar pesat amb les cites, però és que la teva reflexió em porta directament al concepte grec de la frònesis, la saviesa pràctica, diferent de la sofia, la saviesa abstracta. I seguint el teu raonament diria que aquesta saviesa pràctica és la que la gent senzilla, amb sentit comú, capacitat de judici sobre els esdeveniments viscuts i bon gust per saber triar, ha acumulat al llarg dels segles i la que ha posat els fonaments de la civilització que hauríem de mantenir i cultivar.
    En el treball diari de la gent corrent , en el gust per les coses ben fetes, vàlides per elles mateixes, que requereixen temps i dedicació, es concreta el que creia Jefferson, que aprendre a fer bé un treball és el fonament de la ciutadania. En la feina del dia a dia, en l’esforç per superar les dificultats, com en el cas de l’artesà que va modelant la matèria i supera la seva resistència per aconseguir una obra ben feta, que té sentit per ella mateixa, està en joc, com manté R. Sennet parlant de la producció d’objectes físics, una visió interior de les tècniques de l’experiència capaces  de modelar el nostre tracte amb els altres.
   I acabo tornant al principi. No creus que en els moments que estem vivint ens urgeix recuperar  el sentit de les coses ben fetes, no les grans obres o grans projectes, sinó la capacitat de gaudir amb les coses senzilles de cada dia, aquesta saviesa pràctica que sap formular un judici sobre el que s’ha viscut per treure’n una experiència que l’ajuda a viure millor? Ens sobren consignes i ens calen més paraules per aclarir l’experiència diària com a fonament de la nostra ciutadania.
 Una abraçada,
             
                   Cinto

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre