“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit



  

  A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.
  Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.
  Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el veritable configurador de la veritat dels versos fins a l’acceptació del futur amb tota la seva plenitud, amb tota la seva bellesa. S’arriba així a la síntesi de veritat i bellesa, les dues forces de la poesia que quan van juntes, segons es diu al final de l’epíleg, tenen molt a veure amb l’amor.
  Aquesta és la lectura que jo en faig. La veritat del passat, l’obertura a la bellesa del futur. I vist així, no hi ha equilibri possible entre l’oblit de l’abans i el desconeixement del després, al mig d’un territori que resultaria estèril per a qui llegeix els poemes amb la intenció de trobar-hi una espurna de veritat. Amb aquesta lectura els poemes diuen molt més del que la humilitat del poeta voldria donar a entendre. Potser per això se li escapa de dir que la lleugeresa de la nova estabilitat a la que ha arribat és un últim desordre, el desordre en què consisteix el desbordament d’un equilibri impossible entre oblit i oblit. Amb aquesta lectura els poemes parlen justament contra l’oblit.
   Anem primer a la veritat del passat , a “la indignitat d’exagerar records” de la infància, l’adolescència i la joventut: “Els poemes de veritat són al darrere,/ on furiós transcorre el món real,/ difícils,  impossibles a vegades,/ no paren de passar- mai no s’aturen-/ a una velocitat aterridora” (Albatros).  El anys de Tenerife (anys cinquanta), “són els únics on voldria tornar. Pel seu mar càlid/ nedava ja un tauró: el meu futur” (L’illa misteriosa). “Hi vaig aprendre més que a classe./ Què significa lluita. Què significa lliure” (“Lluita lliure”). “Quan ja no puc admetre cap mentida/ i quan la veritat no és més que cendra/ d’algun desig senzill de quan ella vivia” (Futur).  “Abans que les paraules va arribar una altra cosa./ Suau i indestructible./ Tan lúcida com res ja no ho seria mai./ Va arribar des d’un lloc que penso que és la infància” (A través del dolor). “Però vaig somrient perquè la poesia/ sempre torna aquell bar il.luminat,/ a aquells dos homes joves. Al lloc d’on va sortir” (Un amic).
  Continuem en la veritat del passat, en l’aprenentatge del dolor i l’amor:  “La gent que va cuidar-me a la infància/ i el fang gelat de les roderes./ Aquell fred pur de l’aire de secà,/ el mateix que m’arriba des del coneixement./ Aquest sóc jo: un poble sense nom” (Més que una cançó). “Aquella dona és qui va ensenyar-me/ que l’amor és duresa i claredat/ i que sense coratge no és possible estimar./No era literatura: no sabia llegir  (Coratge). “El que ja ha succeït no té remei” (Últimes representacions). “El que havia de ser el meu infortuni/ van ser el dolor i l’amor/ els més vigorosos de la meva vida/… Mai l’oblit no podrà fer-me innocent./ La ignorància sempre em fa culpable” (Finalitats). “El desolat instant/ de quan eres un noi i havies acabat/ la pàgina final de l’illa del tresor” (Instants). “No puc jugar amb la por com quan era un infant./ Ja sóc al fons del bosc de tots els contes,/ somrient i feliç de no ser jove./ Sabent que, quan s’ha obert,/ una esquerda no es torna a tancar mai” (Cap altre inici).
  I anem ara cap a la bellesa del futur passant per l’hivern fascinant del present on predomina aquell mateix amor del poemari anterior (Des d’on tornar a estimar): “No es tracta d’un infern: permet comprendre./ L’oblit arriba, tranquil.litzador./ I torna, sempre torna, l’alegria” (Un hivern fascinant). “Perquè estimar no és enamorarse./ És tornar a construir, un vegada, una altra,/…Més claredat no l’hem tinguda mai” (Treballs d’amor). “Tot es refreda, i necessitem/ el cansament d’haver estimat,/ Per així desitjar el que es va acostant./ Tan dieferent”.(Dona fent-se les mans). “…Són la misteriosa resposta del futur./ Per primera vegada l’escolto confiat./ Parla de tu, i de mi. I d’un port que és segur/ ara que ja no queda cap veler ni cap barca” (Tramuntana). “Aquest què sóc final, és l’únic premi/ i l’únic càstig/ … la poderosa pau que ja va protegir la meva joventut” ( D’on venim? Què som? On anem?). “Aquesta carretera som tu  jo./ Cap dels dos no ho sabrem, però aviat/ en l’horitzó serem per sempre a casa” (Carretera). “De cada edat es guarda alguna cosa/ que no s’ha entès/….No em queden més edats.Per quan guardar?/ Però ara puc entrar en una gran cova/ on caben ja tots els museus del món” (El que m’il.lumina).
  No és pas l’oblit el que s’imposa sinó la consistència d’alguna cosa ferma que romandrà en el futur encara que no sabem cap on anem, amb la mort a l’horitzó: “Però el triomf del mite som tu i jo:/ l’home i la dona joves van morir/ perquè els dos vells esdevinguéssim lliures” (Termòpiles). “Desesperadament, busco que res/ del que he estimat es perdi. I que sigui, el final, / just abans que esdevingui obscuritat, / la supernova de la intel.ligència” (La vida). “Ell també s’ha fet vell. Muntem i cavalquem./ Però sabent que no hem d’arribar enlloc./ Que és el mateix cavall  el que ara ens porta,/ al pas, cap a la mort” (Cavalcades). “Peró somric imaginant… que després aniré tancant els llums/ perquè la casa ja estarà tranquil.la./ I que llavors, per fi, seré feliç”. (Fotografia d’una nena). “La intel.ligència és salvar-ho tot./ Que els nostres ulls llueixin, vigilants,/ la seva esplèndida inutilitat./ Sense el dolor/ mai no hauríem pogut estimar així”(De senectute). “Des d’aquí és d’on t’estimo, perquè mira:/ me n’aniré estimant. No tinc res més./ Sóc aquesta mirada rere els vidres”  (Rere els vidres). “He fet un altre pas/ cap a dins de l’edat que mai/ no podré ni jutjar ni recordar/… Per a mi el que ara compta només és/ allò que s’ha buscat fins a la mort./ El fascinant hivern de l’animal de fons” (La soledat del mar).

 La síntesi entre veritat i bellesa en el present d’una edat de senectut, en l’ara d’aquest hivern fascinant, és indestriable de la percepció del temps que lliga l’abans i el després amb una tensió que lluita contra l’oblit, contra la mort:

La ment és una artista.
Els records són la seva obra completa.
La mort crema aquesta obra.
Però algú com Kavafis o Neruda
- certs poetes- la salven en els versos.

El poema i el temps avui els lliga
un hivern fascinant on tu desapareixes
com una abella dintre d’una flor.
El temps empeny a ràfegues.
Aquesta és la més forta. La menys lírica.

(Lírica del temps)


  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Presó col.lectiva”

Mas no se sent cridat

La mediació internacional segons Quim Torra