quadern d'en Cinto Amat

No estem per bromes: guanyem les copes, les xiulem totes per ser borbones i n'hi ha ben poques de tan sonores. C.A.

       Amb els resultats de les eleccions municipals a Catalunya, se’ns acumulen els interrogants, com cada vegada que arribem a una de les fites senyalades pel procés sobiranista, que en realitat no són punts de maduració per treure conclusions d’on som i fins on podem anar, sinó llançadores cap endavant que creen més dubtes que certeses. Així va passar amb les eleccions anticipades del 2012, amb la declaració de sobirania del Parlament el 2013, amb la consulta del 9N, i ara amb les municipals del 24M.    Els interrogants d’aquests moments: hi haurà eleccions el 27-S?; s’ampliarà la signatura del preacord, o full de ruta entre Convergència i ERC, a Unió, a Iniciativa i a la CUP?; de la formació de les corporacions municipals i Diputacions se’n pot derivar algun fet que pugui ser qualificat d’incompliment del full de ruta?; seguirà igualment endavant el full de ruta si Convergència i ERC no obtenen la majoria absoluta d’escons el 27S i han de recórrer a la suma dels e

        D’una lectura d’urgència de les eleccions municipals i autonòmiques d’ahir em quedo amb aquestes conclusions, prenent com a punt de referència les situacions de domini municipal i autonòmic en les que el poder de CiU a Catalunya i del PP a l’Estat era molt majoritari amb els resultats de les eleccions del 2011. Es poden fer moltes lectures, però la que a mi m’interessa és la de la subsistència o pèrdua de poder respecte de les mateixes eleccions del 2011 (unes consideracions complementàries, posteriors, s’hauran de fer sobre la situació del procés a Catalunya a la vista d’aquests resultats):      1.- Perd el PP a nivell estatal.    En les municipals el PP baixa del 37,54% al 27,03%, perdent dos milions i mig de vots. És espectacular la pèrdua de regidors a ciutats importants com Madrid (10 regidors menys), València (també 10 menys), Sevilla (8 menys), Seragossa( 5 menys), Málaga (6 menys), Cádiz (7 menys) i Vigo (6 menys). En les autonómiques encara és mé epecta

Sa Eminència el cardenal Antonio Rouco Varela fou un gran professional de fer política excelsa sense treure’s el barret, ni mitres ni solideus, armant gresques a pleret amb fidels i corifeus. Les ànimes eren seves, i les urnes, cosa vana contra les forces cimeres del roquet i la sotana. No va estar mai enclaustrat, no demanava dispenses per alçar el bàcul daurat contra lleis per a ell blasfemes. Heus aquí que amb Sor Lucila i amb Sor Teresa Forcades la cosa ja se’ns complica. No aniran a bufetades però una és fan del president i li mostra amor platònic, i l’altra és constituent   i es carrega el dret canònic. L’una és sobiranista i no es tocarà la toca, l’altra es declara ada-nista i s’exclaustrarà si toca. Tenen els vots i les normes de Domènec i Benet, però han descobert noves formes de fer vots a tort i a dret. Més enllà de la clausura han vist com el cel s’obria i volen omplir les urnes amb vots ornat

 Fa poques setmanes Daniel Innerarity, preveient la fragmentació que pot resultar   de les properes eleccions municipals, autonòmiques i generals, feia una crida a favor de la cultura del pacte i recomanava unes instruccions d´ús per fer-la viable. Ja ho veurem. El pacte serà inevitable a tots nivells, però de moment se m’acuden un parell de consideracions per explicar-me el que ens està passant amb la irrupció de noves formacions que poden condicionar la formació d’Ajuntaments i Governs, ajudant-me no d’un politòleg, sinó d’un filòsof, Byung-Chul Han , amb l’atreviment de fer-ne una translació en aspectes molt puntuals a l’àmbit dels partits polítics:      1.- El   pas d’una societat disciplinària a una societat del rendiment personal il.limitat ha comportat, també, l’aparició de formacions polítiques que han substituït el paradigma de la disciplina i l’obediència pel paradigma del poder fer,   dels objectius sense límits.      Diu Byung-Chul que la societat disciplinàr

Quietud de tarda bressada als pals de barques mentre el ponent és un velam rosat que solca el mar en calma. C.A.

       Si fem cas de les enquestes, en el cicle electoral que comença el dia 24 d’aquest mes molts votants tenen la intenció de canviar el vot que concedien habitualment a un partit polític predeterminat i donar-lo a una formació radicalment diferent o a un partit de nova creació.   La mort del bipartidisme fins ara imperant es presenta així com la conseqüència de l’opció presa per sectors significatius de l’electorat d’abandonar la confiança política que fins ara tenien dipositada en una formació concreta, per considerar que la representació atorgada no ha resultat eficaç, ha sigut desbaratada o traïda, o simplement perquè perceben que davant les limitacions, la burocràcia, la corrupció i la manca de flexibilitat dels partits tradicionals, convé fer foc nou i crear unitats polítiques de representació i de participació radicalment noves.     Traslladada a la dinàmica electoral democràtica, bé podríem parlar de la mort de les funcions paternes dels partits tradicionals a man

  Cartes creuades publicades a la revista "Valors"   Benvolgut Cinto     A la darrera carta, Cinto, parlàvem del tema de la mort. Tu mencionaves l’accident de l’avió als Alps i dies després ens assabentàvem de la mort de 700 immigrants a la mar mediterrània. Si no erro, enguany portem més de 1400 morts intentant travessar la Mediterrània per arribar a la vella Europa. Em tren quen el cor les imatges i el testimoni d’aquestes persones que deixen terra, família, història, perquè volen fugir de situacions de misèria i sobretot d’escenaris de violència i guerra. Es l’esforç humà per viure i sobreviure.      Quan veig aquestes imatges em ressonen amb contundència les paraules de l’evangeli de Lluc: “si algú té un amic i aquest el ve a trobar a mitjanit i li diu: “amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li” Qui de vosaltres li respondria de dins estant: “No m’amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els   meu

Vinga, Wert, surt de l’escola i para ja d’emprenyar, que només saps fotre nosa quan volem estudiar.   Mira,   Wert: dos i dos aquí són quatre, como dos y dos son cuatro, aunque haya algún enano que es pensa que ho pot rebatre. Oi que no cal traduir   en clase somos iguales perquè aprenguis a llegir el sentit de les paraules, tant si les dius catalanes com si les dius castellanes? Si vols aprendre a llegir no facis més la cotorra fent veure que saps traduir si només busques camorra. Com que em sembla que ets mig tòtil et poso deures per casa, escriuràs en el teu mòbil fins a dues mil vegades: “no interrompré la lliçó ni faré més la cotorra, escoltaré amb atenció quan parli la professora”. C.A.

       Albert Camus, més enllà del nihilisme, parla de la intransigència extenuant de la mesura com de la forma de ser distintiva de l’home rebel, temptat per la desmesura en la negació dels seus límits i per la desesperació de ser home en un món en el que la injustícia i el sofriment neguen permanentment tota parusia divina o revolucionària. Diu Camus que si la rebel.lió nega els seus orígens generosos i es deixa contaminar pel ressentiment, la desmesura o la desesperació, acaba negant la vida. Val a dir, però, que anteposa a la intransigència extenuant de la mesura la bogeria de l’equitat , de manera que de la combinació de les dues actituds neix la capacitat de l’home rebel per a conquerir, en i contra la història, el que ja posseeix, la magra collita dels seus camps, l’amor breu d’aquesta terra.      Potser és massa fàcil, i pot resultar simplista, traslladar la concepció de l’home rebel de Camus a la consideració de les expectatives polítiques en què ens estem moven

Tanka de Sant Llorenç de la Muga A Sant Llorenç La Muga fa mugada, i al rentador     enyora la bugada i el so del picador Tanka de primavera Verd sobre verd damunt la verda plana. Seguint el riu, remor de verdes aigües que brollen del verd viu   C.A.