La intransigència extenuant de la mesura



   

   Albert Camus, més enllà del nihilisme, parla de la intransigència extenuant de la mesura com de la forma de ser distintiva de l’home rebel, temptat per la desmesura en la negació dels seus límits i per la desesperació de ser home en un món en el que la injustícia i el sofriment neguen permanentment tota parusia divina o revolucionària. Diu Camus que si la rebel.lió nega els seus orígens generosos i es deixa contaminar pel ressentiment, la desmesura o la desesperació, acaba negant la vida. Val a dir, però, que anteposa a la intransigència extenuant de la mesura la bogeria de l’equitat, de manera que de la combinació de les dues actituds neix la capacitat de l’home rebel per a conquerir, en i contra la història, el que ja posseeix, la magra collita dels seus camps, l’amor breu d’aquesta terra.
    Potser és massa fàcil, i pot resultar simplista, traslladar la concepció de l’home rebel de Camus a la consideració de les expectatives polítiques en què ens estem movent aquest any electoral a Catalunya, però no es poden deixar de tenir en compte alguns dels aspectes que probablement ens mostrarà el futur immediat, en funció dels elements que hem posat en joc, des de la perspectiva de la mesura amb vocació d’intransigència i de lluita  tenaç per l’equitat, i contra la negació dels límits i la desesperació. Resumint molt, els interrogants que se’ns plantegen són aquests: quin pot ser el futur que es començarà  a albirar per a Catalunya després de voler la independència?; quins condicionants polítics i ètics haurien d’entrar en acció per a la construcció política de l’esperança col.lectiva, amb paraules de  Daniel Innerarity (“El futuro y sus enemigos”, 2.009).
    Després de voler la independència, i amb la força que segueix demostrant l’electorat independentista malgrat la tènue tendència a la baixa que mostren les darreres enquestes, podria donar-se que la independència es presentés com un horitzó plausible si el percentatge de vots favorables a les opcions independentistes de Convergència, ERC i la CUP superés àmpliament el 50% de votants i representés una part netament majoritària del cos electoral català. Llavors la intransigència extenuant de la mesura de Camus s’hauria de traduir en una suma de totes les forces catalanistes, inclosos PSC, Unió, Iniciativa, Podemos i altres forces emergents d’esquerra, per fer possible el reconeixement internacional i la progressiva negociació amb l’Estat per sortir de l’atzucac de la negació de les legitimitats recíproques. Llavors sí que la intransigència com a mètode i la independència com a objectiu assolible haurien d’obrir pas a la mesura de les negociacions concretes, i segurament  extenuants, començant per la celebració d’un referèndum a l’escocesa o canadenca. L’horitzó plausible de la Catalunya independent hauria de comptar amb el compromís indissociable, en benefici de la immensa majoria de la població, de la bogeria de l’equitat per posar les bases d’una societat més justa i menys desigual.
    Si les opcions independentistes no assolissin els percentatges indicats, o si fossin tant ajustades que no representessin una part majoritària del cos electoral, llavors la intransigència extenuant de la mesura s’hauria de traduir en una reformulació de l’objectiu, en una fusió del catalanisme vers un altre horitzó plausible que combinés igualment la mesura de les negociacions amb l’Estat i la intransigència per preservar els trets de Catalunya com a nació dins d’una Espanya plurinacional. Desenganyem-mos, les negociacions en aquest cas serien també extenuants. Les opcions independentistes, sense trair els seus orígens generosos, serien el nucli fonamental d’aquesta reformulació de l’objectiu, però haurien de donar pas a la suma de totes le forces catalanistes, Unió, PSC, Iniciativa, forces emergents d’esquerra i Podemos, si és que aquesta última acaba definint-se com a catalanista i no simplement autonomista. La bogeria de l’equitat  també hauria de presidir el nou horitzó plausible, amb una àmplia representació de les classes populars i de les precaritzades classes mitges. S’aparcaria la idea que Catalunya només pot rimar amb la independència en benefici del convenciment que el catalanisme, i la unitat social que sempre l’ha definit, pot rimar amb una Catalunya de progrés, oberta i solidària.
    Diu E. Morin que l’abandó d’una gran il.lusió pot donar lloc al naixement d’un gran projecte. Uns resultats que no ens aboquessin a la independència significarien per a molts la fi d’una gran il.lusió, però podrien obrir per a tots els catalanistes les portes d’un gran projecte, amb la mateixa intransigència extenuant de la mesura i la mateixa bogeria de l’equitat. Segons el mateix Innerarity, “la política ha d’aprendre a gestionar postheroicament la decepció i entendre-la com un espai de possibilitats obertes”. Potser no cal que siguem heroics, però sí que podem ser intransigents, sense arribar a ser desmesurats, per assolir un horitzó plausible i més equitatiu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9