El cementiri del Mediterrani





 Cartes creuades publicades a la revista "Valors"

  Benvolgut Cinto
    A la darrera carta, Cinto, parlàvem del tema de la mort. Tu mencionaves l’accident de l’avió als Alps i dies després ens assabentàvem de la mort de 700 immigrants a la mar mediterrània. Si no erro, enguany portem més de 1400 morts intentant travessar la Mediterrània per arribar a la vella Europa. Em trenquen el cor les imatges i el testimoni d’aquestes persones que deixen terra, família, història, perquè volen fugir de situacions de misèria i sobretot d’escenaris de violència i guerra. Es l’esforç humà per viure i sobreviure.  
   Quan veig aquestes imatges em ressonen amb contundència les paraules de l’evangeli de Lluc: “si algú té un amic i aquest el ve a trobar a mitjanit i li diu: “amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li” Qui de vosaltres li respondria de dins estant: “No m’amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els  meus fills ja som al llit, no em puc aixecar a donar-te res?” “Us asseguro, que si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita” (Llc 11,5-10).
   La lectura d’aquest text, Cinto, i les imatges viscudes em fan sentir  incòmode,  doncs em porten a la següent reflexió:  Amics, la frontera  és tancada, aquesta tarda hem aixecat una tanca de sis metres. La mar Mediterrània es perillosa per les vostres barcasses, i les màfies abusen de vosaltres. A més nosaltres estem desconcertats, refent-nos d’una cruel crisi, i estem treballant dur per recuperar el nostre benestar i les nostres seguretats.  No ens molesteu, quedeu-vos a casa vostra i no sigueu imprudents que encara us fareu mal. L’evangeli i el Papa Francesc ens recorden als europeus: “Si no els ateneu per donar resposta a un dret humà, si no sou capaços de fer un favor als més desfavorits, la seva impertinència us obligarà a aixecar-vos per donar-los el que necessiten”.
   Cinto, no acabo d’entendre alguns europeus que es queixen de què aquestes persones vulguin venir a casa nostra, que ens demanin un  plat a taula.  Com és que s’estranyen  de que siguin tan agosarades aquestes persones? Hem oblidat que  quan tenien gana i ens demanaven pa, tancàvem els ulls i miràvem cap un altre direcció? Si quan ens deien que no tenien ni les coses més elementals els hi vàrem acabar de prendre el poc que els hi quedava! I ara s’estranyen que vulguin saltar una tanca o passar un tros de mar amb  fràgils barques? No hi haurà tanca humana ni mar o oceà que no pugui ser travessat. Ells tenen gana, viuen en la misèria i no tenen res a perdre, simplement, perquè no tenen res. Som nosaltres els que tenim por, perquè ens fa pànic perdre la nostra tranquil·litat, la feina, les seguretats, el benestar i un llarg etcètera. Alguns, fins i tot, tenen por de perdre la seva la cultura i la religió de tota la vida. Però si actuant amb tanta omissió fa temps que l’han perduda!
   Quan no complim els drets humans  més essencials,és a dir  les obres de misericòrdia: donar pa al que té gana, vestir al que va nu, o donar hostatge al desemparat, és que el  cor se’ns ha tornat de pedra. Esperem que les lleis estatals solucionin un problema, que segurament ja no te solució. Recollim el que hem sembrat durant tants anys, per no dir segles. Oblidar el germà és el pecat més gran que podem cometre, és l’ofensa més gran cap a Déu, i Cinto hem de dir que hem oblidat continents sencers. Nosaltres massa preocupats pel nostre melic hem viscut d’esquena als pobres i als més necessitats; i ara ens sorprenem que siguin  impertinents?
    Ja sé que aquests problemes són molt delicats, de solucions molt complexes, i que no es pot ser ingenu en el seus plantejaments. Però encara em fa mal l’ànima i estic dolgut amb mi mateix i amb Europa. M’agradaria dir a tota aquesta gent que estiguin tranquils, que els ajudarem, que no els deixarem de banda, que ens preocuparem i ocuparem d’ells. Que puguin creure que si demanen se’ls donarà, que si truquen se’ls obrirà, que si cerquen trobaran. Que no hi ha solament filats o màfies que fan negoci amb la seva desgràcia, sinó homes i dones que estimem, que volem construir un món on hi regni la justícia, l’amor i la pau.  
   Segurament no tenim la solució als problemes que es plantegen, però si que podem anar traient les diferents crostes que ens hem anat posant a base de repetir: no hi podem fer res, és culpa del sistema, són països corruptes, fanàtics i terroristes etc., i tants i tants  tòpics  que  ens van recordant els mitjans de comunicació i la rumorologia general.
   Em meravella la gent que no es resigna amb els esdeveniments, que no accepta amb fatalitat les coses, sinó que volen canviar-les i treballen amb esforç per no defallir en la seva aposta de vida. I n’hi ha molta d’aquesta gent al nostre entorn que són un excel·lent testimoni d’estimar sense condicions, de viure la solidaritat sense límits.   Homes i dones que volen trencar tota mena de fronteres i anar més enllà, arribar on sembla que és impossible, allà on la vida té més força que la mort, i l’amor més força que l’odi. I l’exemple de totes aquestes persones és un record viu de que moltes coses impossibles són possibles, que moltes actituds d’indiferència poden convertir-se en actituds d’acollida.
   No podem deixar de banda a ningú i hem de ser capaços de respondre amb valentia davant d’aquestes persones que pateixen el desamor  de la misèria, la violència i la guerra.  Si en alguna Europa ha de ser rica és en misericòrdia, perquè no s’hagin d’arrabassar més vides  per culpa de la indiferència.
  Una abraçada
 Jordi 


    Benvolgut Jordi,
     Aquests dies, com bé em dius, se’ns ha trencat el cor amb diferents catàstrofes, entre elles la dels morts a la Mediterrània, de centenars de persones procedents de Líbia que intentaven arribar a les costes italianes. El fet és, malauradament, recurrent, fins a un punt que posa en qüestió la suposada condició de civilitzats dels països de l’Europa occidental on aquestes persones, majoritàriament joves i infants, volen trobar acollida fugint de les condicions polítiques, econòmiques i socials del seus llocs d’origen. Més que deixar-nos impactar emocionalment pels fets, i més enllà de l’empatia cap aquestes persones que una catàstrofe d’aquestes dimensions ens desvetlla, cal que els governs s’adonin de la tragèdia que estan propiciant amb la seva actitud passiva.  
    El mateix president de la Comissió de la UE, J.C.Juncker, ha reconegut, finalment, que va ser un error la reducció dràstica dels mitjans de la UE en el servei de fronteres i de rescat de persones (de fins a un 70%), i que convé pensar en una forma eficaç de regularitzar la situació d’aquests immigrants. De moment, però, les mesures es limiten a accions de policia, de vigilància i de retorn dels immigrants al seu lloc d’origen. Una vergonya que s’amaga sota una densa capa d’indiferència  i de distanciament, com han posat de manifest els explícits pronunciaments d’alguns països de la UE en el sentit d’admetre el rescat però amb la condició de mantenir les seves fronteres lliures d’immigrants, els mateixos immigrants que necessitem quan ho reclama la nostra economia i que refusem quan l’economia així ho dictamina.
   La nostra frontera amb Àfrica és la més desigual socialment de totes les que existeixen. Els infants que arriben amb pasteres poden haver guanyat, creuant la frontera, una esperança de vida de més de quaranta anys respecte de la que podien tenir al seu país. Fer camí, superar fronteres, constitueix l’essència i el desideratum de la humanitat des de l’inici de la civilització. La condició de nòmades, a través de les fronteres externes i internes, físiques i mentals, ens iguala definitivament des del punt de vista de les aspiracions personals.
   Però en les nostres societats ens tenalla la por al que és diferent, al que no és com nosaltres. Per això, a més de trobar mitjans humans de control de les fronteres exteriors entre Estats, convé fer saltar les fronteres interiors, els prejudicis personals, que fàcilment poden situar-nos en una actitud de refús dels immigrants, de xenofòbia més o menys dissimulada, que és la que s’acaba traduint en les limitades i contradictòries legislacions d’estrangeria dels nostres països. John Berger, referint-se a catàstrofes propiciades per comportaments poc raonables dels governs, es pregunta si és possible que algunes vegades les Administracions perdin el cap, arribin a una modalitat de bogeria que els hauria suprimit la capacitat de dialogar entre els dos pols que defineixen l’existència, la por i la confiança ("sentir-se amenaçat" i "sentir-se superior"), una bogeria que actuaria com un interruptor que apaga instantàniament un aspecte quan encén l’altre i que per tant comportaria una desconnexió greu de la realitat. Una bogeria "binària" que exclouria tota possibilitat de copsar la immensa complexitat de l’existència.
   Jordi, el que constatem amb la desaparició indiferent de centenars de persones al Mediterrani és la banalització de la mort. Deia Sartre que "si es pot donar el no-res, no és ni abans ni després del ser, ni, en general, fora del ser, sinó en el seu interior mateix, en el seu cor, com un cuc". El que anomenem banalització seria el "grau zero" de la intel.ligibilitat. La lleugeresa de la realitat no amagaria res de consistent. El triomf de la mort hauria acabat convertint en innecessària la idea de l’infern.
    El domini de la por i la banalització de la mort es fan evidents aquests dies amb els allaus d’africans intentant arribar a Europa. Tenim encès l’interruptor de la por, ens sentim amenaçats, absurdament desconnectats de la realitat africana, i bé es podria dir que els bojos no són aquests nois que volen trepitjar com sigui terreny europeu, que s’exilien voluntàriament, que surten del seu lloc per trobar-ne un altre amb més possibilitats, sinó nosaltres, els occidentals, i molt en particular els administradors de les societats del benestar que tot i la irreversibilitat de la globalització encara no han fet pràcticament res, o molt poca cosa, per construir unes bases mínimes que eradiquin la pobresa i encarrilin els inevitables fluxos migratoris. La mort d’aquests nois que s’ofeguen en naufragar les pasteres quan són a punt de tocar el seu nou lloc, com la dels que són tirotejats mentre escalen les tanques, o aixafats entre la ferralla i els cossos dels seus companys, ens demostra com n’és d’inconsistent la nostra realitat, com estem covant l’horror, el cuc de la destrucció, a les nostres fronteres, i com acabem acceptant el triomf de la mort com un fet quotidià, inevitable i fatídic. No hi ha vida per aquests nois abans de la mort, només viuen ja l’infern.
Una forta abraçada,
Cinto

  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?