Perd el PP, perd CiU, guanyen les esquerres



   

    D’una lectura d’urgència de les eleccions municipals i autonòmiques d’ahir em quedo amb aquestes conclusions, prenent com a punt de referència les situacions de domini municipal i autonòmic en les que el poder de CiU a Catalunya i del PP a l’Estat era molt majoritari amb els resultats de les eleccions del 2011. Es poden fer moltes lectures, però la que a mi m’interessa és la de la subsistència o pèrdua de poder respecte de les mateixes eleccions del 2011 (unes consideracions complementàries, posteriors, s’hauran de fer sobre la situació del procés a Catalunya a la vista d’aquests resultats):
    1.- Perd el PP a nivell estatal.
   En les municipals el PP baixa del 37,54% al 27,03%, perdent dos milions i mig de vots. És espectacular la pèrdua de regidors a ciutats importants com Madrid (10 regidors menys), València (també 10 menys), Sevilla (8 menys), Seragossa( 5 menys), Málaga (6 menys), Cádiz (7 menys) i Vigo (6 menys). En les autonómiques encara és mé epectacular la pèrdua d’escons a comunitats com Madrid (24), València (també 24) , Balears(15), Castella Lleó (11) i Aragó (9).
    Tant a la majoria de capitals de província com a les Comunitats Autònomes el poder del PP passa a dependre de la posició que acabi adoptant Podemos respecte del PSOE, ja que una eventual entesa amb C’s no li atorga la majoria suficient per governar. Les majories absolutes dels governs anteriors del PP, la seva arrogància en la forma de govern, i sobretot l’elevadíssim grau de corrupció a les seves files, l’aboquen ara a una situació d’isolament i a la porta de sortida del poder. No seria congruent que C’s donés suport sistemàtic al PP després de denunciar-ne la corrupció, perquè s’exposaria a un proper càstig electoral. Si C’s aspira a ser la força decisiva del centre-dreta, s’haurà d’abstenir ara de recolzar el PP.
   2.- Perd CiU a Catalunya.
   Fa uns mesos ningú no s’esperava que la coalició BCN en Comú pogués guanyar a la ciutat de Barcelona. Els primers que no s’ho esperaven eren els de CiU. En tot el territori CiU passa del 27,1 % al 21,5%, i perd 107.977 vots respecte de 2011. Una bofetada en tota la regla. Estem davant d’un canvi radical d’orientació a la ciutat de Barcelona on la pèrdua de regidors de CiU (4) no arriba a ser compensada per l’augment d’ERC (en guanya 3). És clar que la pèrdua de poder de CiU pot matisar-se amb la davallada espectacular del PSC a la mateixa ciutat, si bé els socialistes salven els mobles, i alguna cosa més, en tot el territori, i es mantenen com  a segona força més votada. Serà interessant veure el nivell d’entesa del PSC amb BCN en Comú. És significatiu constatar que més d’un terç dels vots que perd el PSC a tot Catalunya els ha perdut a la ciutat de Barcelona, on passa dels 134.000 vots del 2011 als 67.380 d’ara. Els 7 regidors que perd el PSC a Barcelona ciutat són  un disbarat, una ferida molt greu que no es cura pensant que es queden a l’esquerra perquè han anat a parar a BCN en Comú. Les anàlisis en profunditat hauran de verificar aquesta dada.
   El més significatiu, però, és que CiU ha guanyat als 4 districtes més benestants de Barcelona (Eixample, Gràcia, Les Corts y Sarrià-Sant Gervasi), mentre que BCN en Comú  s’ha imposat als 6 districtes “humils” (Ciutat Vella, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i Sants-Montjuïc). Tota una lliçó per als projectes de ciutat que defensa CiU que veu com ara se li ha girat d’esquena.
    3.- Guanyen les esquerres.
   A tot l’Estat s’obre un període apassionant que mostrarà amb tota la seva cruesa la necessitat de pactes i la capacitat per obtenir-los entre les forces d’esquerra que surten claramenr reforçades d’aquestes eleccions. Ara s’haurà de començar a veure si de veritat “podem”, i si la prospectiva que teníem de Podemos, a l’hora de pensar en una regeneració de la democràcia i de les institucions, es va confirmant. Pot ser més o menys clar que C’s es vagi consolidant com la força referent del centredreta a Espanya; no és tan clar que Podemos s’acabi consolidant com la força referent de les esquerres.  Haurà de pactar amb el PSOE, tant a l’hora de manllevar recolzament per assolir taxes de poder (el cas més clar a l’Ajuntament de Madrid) com per prestar-lo i ser decisiu en el govern (casos paradigmàtics de les Comunitats de Madrid, València, Castilla-La Mancha, Balears i Aragó).
    A Catalunya (que no és Escòcia on l’esquerra coincideix ara globalment amb el partit nacionalista escocès) esperàvem un primer round de les eleccions “plebiscitàries” del 27-S, i el que hem tingut és un triomf de les esquerres.  S’ha demostrat que les qüestions socials predominen per sobre de les nacionals. I me n’alegro profundament. Mataró podria ser un cas paradigmàtic d’aquest fet, on guanyen els socialistes quan ningú no s’ho esperava i ERC fa un bon paper, sense que en resulti una majoria sobiranista. La suma de percentatges de les esquerres a Catalunya (PSC, ERC, ICV-ENT i CUP) és del 49 % (el 44,7% a les munipals del 2011). Què esperen per posar-se mans a l’obra i governar als municipis per la majoria més desfavorida? No podríem tornar a tenir a Mataró un govern d’esquerres?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?