Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2012

El cotxe, el gas i la bicicleta

Imatge
En els quadres del sudoku independentista tots els números han de sumar referèndum o consulta, però alguns costen de quadrar, de manera que haurem de tenir ben a mà el llapis i la goma, i concentrar-nos a fons i provar totes les combinatòries, per acabar bé el joc, perquè el sudoku és de nivell extradifícil.    Sense anar més lluny, en la metàfora sostinguda en la sessió de debat del Parlament aquest dimecres passat entre Puigcercós i el president Mas, el primer aconsellava aprofitar l’experiència de quan entrem amb cotxe en un carrer amb molta gent (figurant les dificultats del trànsit per la via sobiranista) per anar frenant quan convingui però sense deixar de tenir el peu al gas, perquè tothom vegi que el cotxe ha d’anar passant sí o sí, mentre que el president li feia veure que a vegades és més convenient baixar del cotxe i acabar el recorregut amb bicicleta si tan complicat és el trànsit. És la primera constatació de la severa dificultat del sudoku: cotxe amb el gas reduït, però …

Si vingués el fracàs

Imatge
“La nostra nit, orella parada de l'esglai, escolta com s’atansen, per l’ampla pell de brau, rialles sense llavis, mal somni cavalcat” (Salvador Espriu, “La pell de brau”)
Si vingués el fracàs després de la tempesta, si cedissin els ulls al dolor de l’espera sense arribar a sentir que ja la nit s’acaba i que l’home esdevé més lliure i més feliç, fins i tot a Sepharad, si s'esvanís el somni dels nostres ulls oberts sense poder gaudir de la diversitat dels homes i les parles, ens perdríem per sempre en la mateixa nit i seríem estranys en un lloc sense noms.
C.A.

Joc de trens

Imatge
Tots esperàvem el xoc, el xoc de trens a les vies, però de moment és un joc, un joc de trens que es vigilen.
El del Rajoy s’ha aturat, només treu fum fent xup-xup, i eixorda de tant en tant amb les xiulades que escup. Però continua parat, potser no té maquinista, o potser s’ha espistat o té algun mal a la vista. Es troba a l’últim topall de la via més llunyana que li fa d’amagatall per seguir bé la jugada. Resta quiet però amenaçant, a dintre tot són mirades que escruten al seu voltant tenint les llums apagades. És un vapor ben antic, amb molts vagons de primera, amb gent de frac i setí que detesta les quimeres.
L’altre tren és una festa, un bull de crits i banderes amb una sola requesta que ressona entre senyeres: “Sigues valent, president, Catalunya independent”. Té pocs vagons de primera, però el fan llarg els de segona i uns quants que són de tercera, poca pompa i molta estopa. El president maquinista, que acaba d’estrenar el títol, fa cara d’excursionista però no vol pas fer el ridícul. No sap si el fre és automàtic …

Per la clarificació

Imatge
El resultat de la manifestació d’ahir no portarà a la independència en qüestió de setmanes ni de mesos, però sí que ha posat en marxa un moviment que si no volem que desemboqui en un desconcert i frustració profunds ha de començar a tenir elements de clarificació per saber amb què comptem i quines perspectives polítiques se’ns obren per no deixar el país en un estat catatònic.    En la compareixença d’aquest matí el president Mas ha donat mostres de recollir el missatge de la manifestació multitudinària per la independència, però en algunes parts de la intervenció m’ha semblat endevinar la intenció de voler amollar la contundència del missatge amb les necessitats que li marca la seva doctrina de “transició nacional”. En aquest sentit s’ha esforçat en senyalar que la sobirania fiscal és un instrument essencial per a la plena sobirania, i que com a tal no té perquè alentir el procés (en cap moment ha utilitzat la paraula independència). Caure en una interpretació purament instrumental…

Senyera o estelada?

Imatge
El novembre de 2010, durant la darrera campanya electoral per les eleccions al Parlament, Artur Mas feia aquesta proclama, el contingut de la qual s’ha convertit en el leit motiv tàctic, més que estratègic, del seu govern: “No volem que aquesta gran festa que s’ha fet durant tants i tants anys a la resta de l’Estat es pagui amb el diner i l’esforç dels catalans”. La proclama, que inclou la comparació entre el dispendi d’uns i l’espoli dels altres, en un moment de crisi econòmica profunda i creixent, ha fet fortuna en la mentalitat de molta gent que pensa cada vegada més que amb un Estat independent Catalunya no patiria la crisi amb la intensitat amb què la viu, o tindria recursos suficients per enfrontar-la amb èxit tota sola. Sobre el significat d’aquesta proclama el Govern de CiU s’ha vestit amb els elements de “la transició nacional” i el “concert econòmic” (després reconvertit en pacte fiscal), prou ambigus com perquè sense apuntar inequívocament a l’independentisme obrin expecta…