Senyera o estelada?

  
 El novembre de 2010, durant la darrera campanya electoral per les eleccions al Parlament, Artur Mas feia aquesta proclama, el contingut de la qual s’ha convertit en el leit motiv tàctic, més que estratègic, del seu govern: “No volem que aquesta gran festa que s’ha fet durant tants i tants anys a la resta de l’Estat es pagui amb el diner i l’esforç dels catalans”. La proclama, que inclou la comparació entre el dispendi d’uns i l’espoli dels altres, en un moment de crisi econòmica profunda i creixent, ha fet fortuna en la mentalitat de molta gent que pensa cada vegada més que amb un Estat independent Catalunya no patiria la crisi amb la intensitat amb què la viu, o tindria recursos suficients per enfrontar-la amb èxit tota sola. Sobre el significat d’aquesta proclama el Govern de CiU s’ha vestit amb els elements de “la transició nacional” i el “concert econòmic” (després reconvertit en pacte fiscal), prou ambigus com perquè sense apuntar inequívocament a l’independentisme obrin expectatives de plena sobirania amb l’eventualitat de lograr en un futur indeterminat l’Estat propi. L’important, però, en aquest full de ruta, és el trànsit, no el final, perquè en el trànsit s’hi juga l’hegemonia del nacionalisme de dretes, mentre que el final (ho sap molt bé Artur Mas) podria convertir-se en un gran miratge i una frustració monumental.
   I així hem passat, sota la tutela d’aquest nacionalisme, del “Som una nació” al “Catalunya, un Estat d’Europa”. De la senyera a l’estelada. Dins un totum revolutum en el que l’eufòria desfermada d’uns es confon amb la mirada desconcertada i submisa d’altres, uns darrere la senyera, altres darrere l’estelada, i d’altres a casa, sense saber ben bé què volem, però tots al ritme d’uns sons que se’ns toquen des de fora. Amb poc temps l’increment del sentiment independentista (que potser no cal confondre amb el cos doctrinal de l’independentisme) ha pujat molts esglaons, i en molts sectors i mitjans s’ha convertit en un autèntic pensament únic que recorda aquell “sturm und drang” dels inicis del romanticisme i dels moviments nacionalistes alemany i europeus que el van seguir, i que I. Berlin descriu en el seu assaig sobre “L’apoteosi de la voluntat romàntica”. Qui no participa d’aquest pensament únic és un il.lús, un ingenu de la política que encara confia, contra tota evidència, amb la possibilitat d’alguna entesa. Lluís Bassets constata que l’hegemonia del discurs monocord és prodigiosa, que mai el pensament grupal no ha sigut tan fort i extens, que el país ha sigut intervingut i rescatat però treu pit com si estigués a punt d’obtenir la plenitud històrica, que el negoci està en el conflicte encara que no se n’acabin d’enterar els tebis i els covards, que una nació de veritat no es construeix sobre la negació d’una part de la seva gent (A. Puigverd dixit). El nacionalisme espanyol participa, evidentment, de manera simètrica, d’aquests mateixos trets, i des de molt abans, i per això estem on estem.
   És indiscutible que hi ha moltes més raons per entendre l’auge del sentiment independentista, però no hi ha dubte que ha trobat el context ideal en l’expressió dramàtica de les conseqüències de la crisi en contrast amb la hipòtesi d’una situació plausible en la que seríem amos absoluts de tots els nostres recursos. Hipòtesi mai realitzada, potser realitzable, en la que, però, continuaria sent determinant del benestar social el signe polític del govern de torn. Com també hi contribueix el renaixement del poder decisori dels Estats-nació (Alemanya, fonamentalment) per sobre de la fragilitat i del disseny defectuós de les institucions de la UE, amb marginació absoluta de les nacionalitats. Porta records indesitjables per al sentiment europeu la connexió perversa de la crisi econòmica dels anys trenta amb l’eclosió del nacionalisme estatal totalitari. Hi ve com l’anell al dit la predicció de Michael Keating en el seu assaig sobre “La integració europea i la qüestió de les nacionalitats” : ”Una UE intergovernamental, els Estats de la qual imposin moltes restriccions sobre les capacitats dels governs subestatals, incentivarà les nacionalitats a convertir-se en Estat, encara que no fos en principi el seu objectiu prioritari”.
   Ara, però, el que distingirà el proper 11 de Setembre dels anteriors serà el predomini de l’estelada sobre la senyera. Penso que no per això les possibilitats d’aconseguir la independència seran més grans. En el voleiar de moltes estelades hi ha l’aire i la inspiració de la política ambígua del govern de CiU, que encara no ha dit que és un govern independentista però que aprofita el pas de les banderes en el seu trànsit pel concert econòmic, d’aquest al xoc frontal amb el govern central, d’aquí a la convocatòria d’eleccions anticipades i deprés (segons guanyi o no per majoria absoluta) a continuar marejant la perdiu amb la conveniència o no d’un referèndum, depenent de les possibilitats de guanyar-lo o no, o dels instruments jurídics que el facin practicable o no, i tot això desvetllarà altra vegada discussions infinites sobre el dret a decidir i a la plena sobirania. Mentrestant, durant tot aquest trànsit, CiU continuarà governant (fem un càlcul del que tot això pot durar…). Perquè d’això es tracta, de l’hegemonia del nacionalisme de dretes, encara que els catalans anem acumulant decepció rere decepció, covant frustració, escepticisme i ressentiment. Catalunya, un estat de CiU, o un trànsit d’estats de conveniència de CiU. Sense CiU els partits independentistes no hi tenen res a fer. I sense el PSC una Catalunya independent tampoc no és viable. Podrà la senyera digerir aquest excés d’estelades al final de tot el trànsit? Bandera contra la crisi, l’atur i les retallades, on ets?

Comentaris

Anònim ha dit…
Per mi "el pensament únic" avui el representen aquells que no permeten n'hi contemplen l'exercici del dret a l'autodeterminació dels pobles.

Això, ara, i tal com estan les coses i s'han fet fins a data d'avui.....respon a una mentalitat ben conservadora.

Al PSC li ha sortit per la dreta ( ja ho argumentes ) PERÒ TAMBÉ PER l'esquerra,opcions que SI van plantejant per a la ciutadania la possibilitat d'establir i exercir un dret que implica progrès,democràcia real per anar donant sortida a la qüestió.
La pregunta politica que està ara al carrer, crec jo, va més enllà i no esta ara entre senyera o estelada, si no en plantejar-se com volem vestir la senyera de TOTS, amb estrella o sota la tutela d'una altra "bandera" invisible que no has penjat al post i que aquesta sí avui, encarna el pensament únic i l' imposició d'alguns aspectes politic a una bona colla de ciutadans que es tenen com a poble o tribu un xic diferenciada.

Joaquim T.

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu