Memòria familiar involuntària

 

  Marcel Proust va ser el teòric i el mestre indiscutible de la memòria involuntària. Així ho demostra la seva obra monumental, “A la recerca del temps perdut”, de set volums, escrita entre 1908 i 1922.  En el primer llibre hi trobem el conegudíssim fragment de la magdalena i la tassa de te que li desvetlla el record de la tieta Léonie  tots els matins del diumenge : “... en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa... I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la”. Sense haver-los buscat, des de la memòria involuntària, com la definiria anys després Walter Benjamin, hi ha records del passat que ens obren a una experiència nova.   

  Disposo de fotografies dels avis paterns, però fins ara no en tenia cap dels avis materns ni dels besavis. Però heus aquí que per pur atzar, sense buscar-les expressament, he trobat a la xarxa una sèrie de fotografies, penjades per familiars dels avis comuns, que tenen, per dir-ho així, el gust de la magdalena de Proust perquè desvetllen records que aporten coneixement i experiències noves. 

 

  

   Entre les fotos m’apareix aquesta, de l’àvia Dolors i de l’avi Miquel a un costat,  i a l’altre em sorprenen les figures dels besavis materns, Pere Marcet i Maria Sellarès, amb els tres fills que llavors tenia l’àvia Dolors de Cal Peret del Coix d’Ullastrell, els meus oncles Pere i Josep, i la meva mare Maria asseguda a seva falda. No hi és l’altra filla de la Dolors, la tia Adelaida, que encara no havia nascut. La fotografia és probablement del 1910, i la mare es devia acostar als dos anys. En una sola foto hi trobo, doncs, tres generacions de familiars directes que van de mitjan S. XIX fins a finals del XX (la meva mare va morir el 1996). No vaig arribar a conèixer els besavis Pere Marcet i Maria Sellarès, com tampoc l’avi Miquel Bigordà, que morí jove, ni l’oncle Pere, que va desaparèixer a la guerra.

   Aquesta fotografia, per pur atzar, ha tingut en mi l’efecte d’una il·luminació, d’un llampec, que em desvela algunes experiències de la infància i que ara actua a mode de ressort per a la narració. Petites experiències  relacionades amb els familiars que vaig conèixer, l’oncle Josep, l’àvia Dolors i naturalment la mare. Recordo l’oncle Josep, inquiet, preguntant-me pel que feia i començant les seves explicacions i consells sempre amb una introducció, en forma de pleonasme, que convidava a una conversa llarga: “Anem a suposar que suposèssim que...”  I no parava.

   De l’àvia Dolors se’m fa present el seu tarannà recollit, sota una vestimenta  fosca, no molt diferent de la de la fotografia, i amb un mocador negre, discreta i preocupada per la salut de la filla Maria, la meva mare. Una fesomia que traspuava una permanent mostra de dignitat i de pena fonda que ara relaciono amb la mort prematura del seu marit Miquel i la pèrdua del fill Pere a la guerra. Recordo que jo no tenia més de deu anys quan ella passava per casa i em donava invariablement una moneda de dos rals o una pesseta per pega dolça o regalèssia.

   Petits detalls d’un entorn familiar tan discret i humil com el que es desprèn dels vestits que porten a la fotografia, els normals d’abans de la guerra del 14.  Les dones amb vestit llarg fins als peus, de colors foscos, coll alt i màniga llarga, sovint amb randa o brodat discret i cabells recollits en monyo ferm. I els homes amb vestit de tres peces fosc (jaqueta, armilla, pantaló), corbata ampla  i tall recte i formal, una mica encarcarat.

  A part dels petits detalls d’infantesa, ara em crida més l’atenció l’aura que es desprèn de la fotografia, pel temps històric que reflecteix i les relacions que desprès he conegut, i que puc imaginar, dels seus protagonistes amb altres familiars directes.

   Una aura que em porta a imaginar el tracte dels meus avis paterns, Cinto Amat i Caterina Paloma, amb els consogres Josep Bigordà i Dolors Marcet. Què en devien pensar del matrimoni que van contraure el 19 de desembre de1929 la filla Maria Bigordà el fill Benet Amat? Com van viure la separació dels fills per la guerra? Com van gaudir de la vinguda dels nets? Una carta del meu pare des del front de guerra, el 19 de desembre de 1938, recorda a la mare els 9 anys de casats que portaven llavors, i el viatge de nuvis a València, “amb els tarongers que eren plens de fruits d’or i l’hivern que per nosaltres es convertia en primavera”.

  I anant més enrere, quina relació devien tenir els besavis materns (Pere Marcet i Maria Sellarès) amb els besavis paterns (Benet Amat i Francesca Puig) , tots ells pagesos i parcers, en aquell Ullastrell  de les últimes dècades del XIX i primeres del XX, patint els estralls de la fil·loxera a les vinyes i els maldecaps pel servei militar i l’allistament per les guerres a les colònies d’Ultramar? 

 

 

  L’aura de la fotografia dels avis i besavis s’estén a una altra fotografia trobada en el mateix atzar, aquella en què m’apareixen la meva tia àvia  Vicentona Marcet Sellarés (Ullastrell 1889), de Cal Paret del Coix d’Ullastrell, i el seu marit Tirso Martínez Padró (Ullastrell 1884), de Cal Fuster, també d’Ullastrell.  La foto és dels anys 1925-1930, a Santiago de Xile. La parella va decidir emigrar a Xile l’any 1912. A casa s’havia parlat sovint de la família de Xile, de la tia de la mare, germana de l’àvia Dolors i tia àvia nostra.

   El llampec sobtat de la visió d’ara, del matrimoni jove i amb cares de satisfacció al costat del seu cotxe Ford, un model llampant de la dècada dels anys 20 d’aquell segle, em situa de cop en el moment en què la parella va prendre la decisió d’emigrar justament a Xile el 1912, des d’un poblet al costat de Terrassa en crisi a primers del segle passat, deixant pares i germans i enfrontant una aventura de risc. La meva família no tenia parents ni amics de cap mena a Xile. Potser els hi tenia la família del Tirso Martínez, nascut a Ullastrell, probablement fill  també d’emigrants de Castella o Múrcia? Ho ignoro.

  Al costat de l’anterior, aquesta foto em fa conscient d’un fil d’història i de memòria familiar que se m’ha creat de manera imprevista, involuntària, que m’eixampla el present, m’enriqueix l’experiència i em motiva per escriure una narració breu que concentra en uns instants persones, parentius, relacions, imatges, pobles, ciutats, temps passat, situacions reals en aquest moment a partir de la meva imaginació.

   La vestimenta que llueixen, i sobretot el Ford que fan servir d’aparador, demostren que a finals dels anys 20 la tia àvia i el seu marit gaudien a Santiago de Xile d’una situació econòmica raonablement còmode. Abans, però, segur que  passaren moltes penalitats. Casats a Ullastrell mateix el 1907, emprenen el viatge cinc anys després, amb dos fills, la Maria de quatres anys i la Josefina de només dos. Al cap de ben poc d’arribar a Santiago van tenir un altre fill, Miquel, el 1913. Tots ells van créixer, es van formar i es van casar a Santiago.

   Recordo vagament que alguns d’aquests fills ens van visitar a Ullastrell, i després a Mataró (o potser llavors ja ho van fer els nets de la tia àvia Vicenta),  aprofitant els viatges que feien per ciutats europees per conèixer la família catalana. Els tres fills, cosins germans de la meva mare, van morir, respectivament, el 1982, 1992 i 1985. La tia àvia havia mort a Santiago el 1976, i el seu marit Tirso el 1974. Van tenir 10 nets, dels quals set encara viuen. Amb els deu nets, d’edats semblants a la meva i a la dels meus germans més grans (d’entre 1931 i 1946) som i hem estat fills de cosins germans, un parentiu proper que ens podia haver portat a compartir experiències i vides de Catalunya i Xile.

   Seguint el fil històric i familiar que se’m desvela en aquestes fotos i en el quadre genealògic que les acompanya, trobades per pur atzar, vaig enrere una altra vegada i se’m fa present, o puc imaginar, l’aventura del viatge i les dificultats del començament de la vida laboral i social dels oncles avis en un país desconegut i tan llunyà, amb dos fills petits i un altre que vindria al cap de pocs mesos. 

 

 

  El viatge comença al port de Barcelona, en un vaixell de la Compañía Trasatlántica Española, fundada per Antonio López, marquès de Comillas,  a mitjan del S. XIX a Cuba.  El vaixell de vapor amb destí a Valparaíso, de dues xemeneies altes i cilíndriques, devia ser igual o molt semblant a aquells amb els que va viatjar Jacint Verdaguer el 1875 i 1877 a Cuba i a Mèxic, quan era capellà de la Trasatlántica per obra i gràcia del seu mecenes Antonio López. El vaixell dels meus oncles avis podia ser el vapor Reina María Cristina, Infanta Isabel o Cataluña, a l’atzar d’entre els que disposava la Trasatlántica aquell 1912.  Verdaguer va treure molt de profit d’aquells viatges que li van inspirar l’Atlàntida. Quin profit en trauran els meus oncles avis embarcats en un vapor que transporta càrrega i passatgers distribuïts en tres classes, 1a, 2a i 3a, aquesta última destinada als emigrants?

  De moment, la parella i els dos petits es troben apilats amb altres emigrants a la zona destinada als emigrants, potser amb més catalans i procedents d’altres territoris espanyols. L’inici del viatge podia ser molt il·lusionant malgrat les llàgrimes del comiat dels pares i germans. Veig l’àvia Dolors plorant a llàgrima viva al moment d’acomiadar la seva germana en companyia dels pares Pere Marcet i Maria Sellarès, mentre es prometen que s’escriuran sovint. O potser va ser del tot diferent, perquè la parella es va embarcar després de discutir fort amb els pares i germans que no entenien aquella decisió, i no es van prometre ni esperar res fins al cap d’alguns anys, tal volta quan El Tirso i la Vicenta ja havien aconseguit la condició social que demostra la fotografia d’ells dos al costat del flamant Ford del 1925 – 1930.

  El viatge devia durar uns 35 dies de Barcelona a Valparaíso, i la continuació després en tren fins a Santiago, un dia més. El trajecte podia haver estat el següent: sortida de Barcelona - Escales a Cadis i a Canàries - Travessa de l’Atlàntic - Escales a Montevideo i a Buenos Aires - Pas per l’Estret de Magallanes - Pujada del Pacífic xilè fins a Valparaíso - connexió amb tren cap a Santiago. El pas per l’Estret de Magallanes devia ser l’esdeveniment més intens, amb corrents i vents forts.

  La situació de l’economia xilena a les primeres dècades del S.XX estava marcada per una gran dependència del salitre (nitrats naturals), que era molt demandat a nivell internacional com a fertilitzant i per a la indústria armamentística.  Més del 50% dels ingressos fiscals de Xile provenien de les exportacions de salitre. Les principals explotacions eren al desert d’Atacama, i estaven dominades per capitals britànics i xilens. A partir dels anys 1920, la invenció del salitre sintètic a Alemanya va reduir dràsticament la demanda del producte natural, provocant una greu crisi. El crac del 1929 va desplomar els preus internacionals i va agreujar la caiguda de l’economia xilena. Això va derivar en atur massiu, conflictes socials i canvis polítics importants.

   Aquesta era la situació canviant amb què es van trobar els oncles avis a Xile a l’arribar el 1912. De tota manera, recordo que en les visites que ens van fer els seus fills o nets els anys 60 i 70 parlaven d’un negoci de benzineres que administraven a Santiago, el que voldria dir que l’economia domèstica, almenys potser per a una part de la família, havia millorat considerablement. Pel que fa a la seva vida social, puc suposar que al cap d’uns anys els oncles avis, els fills i els nets, tindrien alguna relació o participaven, més o menys esporàdicament, amb les activitats del Centre Català de Santiago, fundat el 1906 als salons del diari El Mercurio, donat que els catalans eren ja nombrosos en aquella ciutat a començaments del XX, amb moltes empreses i projectes culturals diversos.

   Recordo també que els pares i avis a Ullastrell comentaven els paquets d’ajuda i aliments que havien rebut dels familiars de Xile durant els anys de la fam de després de la guerra civil. El oncles avis tenien llavors 55 i 50 anys i ben segur que havien seguit preocupats els esdeveniments de la guerra civil a Catalunya i van contribuir a pal·liar, com bonament podien, la precarietat de pares, germans, germanes, oncles, ties, nebodes, nebots, renebots i renebodes d’Ullastrell.  

 

 

 

   En el punt del final de la guerra civil se m’enllacen amb aquesta memòria involuntària els fets, no viscuts personalment, de la desaparició de l’oncle Pere Bigordà, germà  de la mare, i de la fugida a França del meu altre oncle Josep Palet, marit de la tia Adelaida Bigordà, tots dos nebots de l’oncle avi Tirso Martínez i de la tia àvia Vicenta Marcet que llavors ja portaven 27 anys de residència a Santiago.

   L’enllaç dels fets es produeix per l’interrogant que sempre havia planat sobre la família respecte del destí de l’oncle Josep Palet després de la guerra. On va anar a parar i on va morir? De profundes conviccions republicanes, va ser incorporat durant la guerra a la 37ena brigada mixta de El Pardo, a Madrid, concretament al servei d’armeria, amb anades al front per revisar armes. Es guarden algunes cartes d’ell enviades al seu amic Joaquim Font Bigordà, de la 133ena brigada mixta a Osca. En elles parla sovint de casa seva, de Ca  l’Estevet  on vivia la seva dona, la meva tia Adelaida, amb el fill Josep de quatre  anys, el que en anys successius seria per nosaltres el noi de Ca l’Estevet, amic i company inseparable de tots els seus cosins i cosines. Diu que hi escriu sovint i en rep cartes. 

  Se'm fa difícil d'entendre que amb aquest antecedent, a poc més d'un any  d'acabar la guerra (l'última carta és del gener del 38), no mirés de quedar-se al poble d’Ullastrell quan va començar la retirada, més tenint en compte les ganes de tornar-hi que havia expressat al seu amic. La por a la repressió l´hi devia pesar molt i va optar per continuar camí cap a França.

   Avui tenim les dades que confirmen que Josep Palet Estruch, el meu oncle polític, marit de la meva tia Adelaida Bigordà Marcet, va ser internat al camp d’Argelers, i va morir el 28 de març de 1939 (poques setmanes després d’haver-se obert el camp de refugiats!), a l’edat de 30 anys, a l’antic Hospital Militar de Perpinyà, segons la llista del Memorial Democràtic publicada per la Generalitat. Sabem també que va ser inhumat a la fossa comuna més gran de l’exili al cementiri occidental de Perpinyà aquell mateix dia, on van anar a parar els cossos de 841 exiliats republicans, segons la llista  del Memorial que es va erigir el 2023 al cementiri i que es pot consultar ampliant la fotografia adjunta.

 

La lllista del Memorial del cementiri Occidental de Perpinyà

    

 El 4 d’agost de 1939, uns mesos després de morir l’oncle a Perpinyà, va salpar del port de Pauillac, prop de Bordeus, el vaixell Winnipeg que va arribar a Valparaíso el 3 de setembre, curiosament el mateix dia que esclatava oficialment la Segona Guerra Mundial a Europa. El poeta xilè Pablo Neruda, aleshores cònsol especial de Xile per a la immigració espanyola, va impulsar l’organització d’aquest vaixell per portar exiliats a Amèrica. Hi viatjaven espanyols (més de dos mil dos-cents) i catalans (més de quatre-cents), mestres, artesans, pagesos, obrers, intel·lectuals, professionals liberals... Entre els passatgers hi havia escriptors, pintors i científics, però també famílies humils que buscaven un futur digne.

   El Winnipeg va ser considerat el vaixell de l’esperança, perquè va salvar milers de persones de l’horror dels camps francesos i de la repressió franquista. Va esdevenir un símbol de solidaritat internacional i un dels episodis més recordats de l’exili republicà. La comunitat d’exiliats del Winnipeg va arrelar fortament a Xile, deixant una empremta en la seva vida social i cultural.

   Segur que els oncles avis Tirso Martínez i Vicenta Marcet haurien acollit amb el braços oberts al seu nebot Josep Palet desembarcant a Valparaíso aquell 3 de setembre, si hagués tingut la sort fe trobar-se entre els passatgers. I segur que al cap de poc temps s’hauria reunit amb ells la tia Adelaida i el noi de Ca l’Estevet. Hauria estat per a tots ells la repetició d’aquell primer viatge del 1912, amb un final encara més feliç i prometedor. La memòria involuntària pot suposar-ho i ajudar així a viure en el present, encara que els fets passats no van  anar d’aquesta manera. 

 

P.D. Les fotgrafies d'avis i besavis trobades a la xarxa procedeixen de les meves cosines Maria Bigordà i Maria Dolors Bigordà. Les dels oncles avis Tirso i Vicentona, així com el quadre genealògic de la família Xilena que vaig poder consultar, procedeixen de la família de Cal Fuster d'Ullastrell, d'on era originari en Tirso. Les cartes de l'oncle Josep Palet Estruch són una deferència del seu net Pere Palet.