Poemes a quatre mans (13) : Als meus pares - Homes

 

 

 

Als meus pares

 

Pares volguts, que sofriu cada dia

l’absència dels fills vostres benamats

i per camins d’espines feu la via

dolorosa, que fan els cors honrats.

 

Em sembla veure-us com sempre afanyats

no deixant el treball un sol instant,

i encara que teniu els ulls negats

els vostres cors segueixen confiant.

 

No us deixeu pas abatre per les penes,

passat el temporal ve la serena

que fa que surti més formós el sol.

I així no deixeu mai la confiança,

puix ja vindran els dies de bonança

que en l’avenir seran vostre consol.

 

B.A.

(“Endreces en l’absència”, 1937. Des del front de guerra)

 

 

Homes

 

Aixeca ell la copa, mira el teu retrat i diu:

ara et recordem! Que sigui així

i que siguin recordats

els bons esperits de la casa, ara i sempre !

 

(F. Hölderlin “El retrat de l’avi”)

 

Dels germans, pares i avis treballant a la vinya,

tots en dèiem “els homes”, els puntals de la casa

on es preuava més l’ordre de cada dia

que l’incert avenir d’un temps sense esperança.

 

Quan la vinya era lluny, al sortir de l’escola

jo portava el dinar als “homes” de la casa,

un cistell ple de flocs per l’escalfor de l’olla

que arribava mig buida i sovint refredada.

 

Una tarda d’hivern l’avi no va tornar

amb els homes de casa. Va ser el meu padrí

de qui vaig heretar orelles i cognom,

a més del seu nom propi que m’unia per sempre

al sabor del raïm i a l’aspror de la terra.

 

Bolcà el carro al revolt i estès sobre la pedra

quedà el cos del padrí al fons d’un mal barranc.

Recordo el meu germà tornant tot sol a casa,

menant d’esma el cavall agafat pel ronsal,

mentre giro la pàgina de la il·lusió d’infant

cap al primer dolor viscut secretament,

cap al temor arrelat al congost de la por

que cada tarda em deia, mirant a les moreres,

que ja no tornarien els homes de la feina.

 

En un paper perdut, quan no sabia escriure,

vaig voler retrobar el colrat rostre de l’avi

a la vora del foc, paraules fonedisses

que malden per reviure, penetrants com sagetes

d’un arc tensat per mans de més de seixanta anys.

 

En el pas al futur hi ha un camí interior

que em retorna als meus homes, a l’albor de pobresa

que lentament esclata sobre el mur del meu temps.

 

C.A.

(2013)

Pots escoltar els poemes :