Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2015

Àngel de Bhaktapur

Imatge
Et vam veure content a la plaça Taumadhi, jugaves empenyent la pilota de goma, de sobte et paraves, estrenyies els llavis,  aixecaves les mans i tornaves a córrer. A l'extrem de la plaça, com si fos un presagi, Garuda, el déu ocell del temple Nyatapola, seguia complaent des del seu escenari el volar del teu somni sobre un sòl que tremola. Avui aquell ocell que enlairava Vishnú protegint la ciutat, és sols un munt de pedres, una massa esventrada dins el sot de la plaça. Però el senyal dels teus dits ens diu que seràs tu l'ocell que s'alçarà per protegir el nou temple, els somnis als teus peus seran les teves ales. C.A. (El terratrèmol al Nepal ha destruït molts monuments del patrimoni històric de les ciutats medievals de Katmandú i Bhaktapur, entre ells el temple de Nyatapola)

Juan Goytisolo i Podemos: un gall en una peça contundent

Imatge
      El discurs de Juan Goytisolo a la cerimònia de lliurament del Premi Cervantes 2014 és una peça contundent, en el fons i en   la forma, en un marc encotillat pel protocol, des de la perspectiva de la seva trajectòria compromesa amb la justícia social. Per això crida l’atenció que després d’afirmar amb contundència a l’inici del seu discurs, recordant Manuel Azaña, que “la vejez de lo nuevo se reitera a lo largo del tiempo con su ilusión de frescura marchita”, acabi proclamant: “digamos bien alto que podemos”, utilitzant no una figura literària sinó una explícita referència a un partit polític concret que es distingeix per la seva novetat i que s’autoqualifica de partit fresc contra la política antiga.    No podria ser que també en el cas de Podemos s'acabés confirmant el que el mateix Goytisolo sosté, és a dir, que la vellesa del que és nou es reitera al llarg del temps amb la seva il.lusió de frescor pansida? Aquest gall polític al si del discurs li resta part

Professor mort a classe, a mans d'un menor

Imatge
      Segurament que ara, amb la mort d’un professor a mans d’un menor de tretze anys a l’Institut Joan Fuster de Barcelona, causada amb arma blanca (ballesta o ganivet) i en circumstàncies que els mitjans exposen de manera encara contradictòria, es tornarà a demanar que es redueixi l’edat de responsabilitat penal dels menors, tal i com ja va succeir fa un anys anys a rel de la participació de menors de tretze anys en agressions sexuals de les que van ser víctimes també menors, a Isla Cristina (Huelva) i a Baena (Còrdova).    Vivim en una societat tan accelerada que la normativa penal ens apareix progressivament més i més insuficient i inadequada per fer front a les conseqüències d’aquesta acceleració, però paradoxalment exigim cada vegada més d’aquesta normativa que ens resolgui els problemes socials que es creen per tot un cúmul de causes que desborden àmpliament l’àmbit penal. És com si a un ordinador antic li exigíssim les prestacions d’un ordinador d’última generació. E

Temps de reinventar-se

Imatge
   Benvolgut Cinto:    He entrat en aquella edat, en la que el meu amic Alfred Rubio deia: “La de començar a mirar les coses per segona vegada amb noves preguntes”, és una manera de dir que hi ha moments a la vida que hem de ser capaços de replantejar-nos les coses, de seguir fent preguntes, i d’anar a fons per entendre la realitat que ens envolta, el món en el que vivim i ser capaços de donar noves respostes.    No és fàcil aquesta tasca de fer-se noves preguntes i sobretot el repte d’haver de donar respostes adients. Això demana estar disposats a canviar algunes de les nostres actituds, a modificar conductes i comportaments, i a replantejar idees de tota la vida per deixar pas a nous criteris i visions. En aquest casos sempre trobem obstacles que ens impedeixen afrontar qualsevol canvi personal o social. Hi ha dificultats de tipus intern, doncs no volem que res canviï, perquè vivim en una situació de benestar, les coses ens van prou be i no sentim cap necessitat de que hi ha

El president Mas a la Universitat de Columbia

Imatge
      Si quan acabi el procés algun interessat en la història cultural i política del país explora les fites dels darrers cinc anys per calibrar-ne el valor de les respectives aportacions a la causa de Catalunya, veurà que la intervenció del president Mas a la Universitat de Columbia el 8 d’abril de 2015 no té la mínima importància en ordre a fer comprendre a la societat i al govern nordamericà la realitat d’una Catalunya en progrés en el marc del procés sobiranista. Penso que aquesta intervenció del president és un acte fallit (i que els freudians em perdonin), tant des del punt de vista propagandístic como des del punt de vista cultural i estrictament polític i governamental, que no mereixerà cap lloc en la historiografia política recent del país, ni per la seva oportunitat, ni pel seu contingut ni per la seva repercussió. Tant en la forma (marc acadèmic amb presència limitada de representants de la Universitat, sense representants polítics rellevants) com en l’expressió de l

Mas, a una carta

Imatge
     Amb l’ampliació del full de ruta cap a la independència, el president Mas i Convergència uneixen la seva sort a la d’Esquerra Republicana. Va apostar pel pujolisme al joc del pacte fiscal, després pel decisionisme amb el dret de fotre al camp. Ho ha anat perdent quasi tot al pòquer sobiranista, i com que ja tant li fot el llegat catalanista decideix jugar més fort pel poc que encara li resta envidant la seva sort amb l’única tria que queda després d’haver-se confós amb l’escala de colors. Ho fia tot a una carta, a la carta enverinada   d’Esquerra Republicana. Si l’envit és un farol per allargar la jugada, s’haurà   quedat ben bé sol amb l’herència empenyorada, i quan ensenyi la carta al final de la partida la gent ja n’estarà farta: ho engegarà tot a dida. C.A.