El president Mas a la Universitat de Columbia

  
   Si quan acabi el procés algun interessat en la història cultural i política del país explora les fites dels darrers cinc anys per calibrar-ne el valor de les respectives aportacions a la causa de Catalunya, veurà que la intervenció del president Mas a la Universitat de Columbia el 8 d’abril de 2015 no té la mínima importància en ordre a fer comprendre a la societat i al govern nordamericà la realitat d’una Catalunya en progrés en el marc del procés sobiranista. Penso que aquesta intervenció del president és un acte fallit (i que els freudians em perdonin), tant des del punt de vista propagandístic como des del punt de vista cultural i estrictament polític i governamental, que no mereixerà cap lloc en la historiografia política recent del país, ni per la seva oportunitat, ni pel seu contingut ni per la seva repercussió. Tant en la forma (marc acadèmic amb presència limitada de representants de la Universitat, sense representants polítics rellevants) com en l’expressió de l’acte (un simple i esbiaixat discurs de vuit pàgines) s’ha donat tota l’aparença d’anar destinat al compliment, de grat o per força, d’una més de les pàgines previstes en el full de ruta acordat amb ERC. Després de llegir el discurs, en subratllaria quatre aspectes:
    1.- El president Mas s’ha presentat no com a representant del govern de la Generalitat sinó com a líder d’un moviment independentista que segons ell ha sortit de la base popular, és àmpliament majoritari en la societat catalana i no pot tenir cap mena de contrapartida fins a l’assoliment dels seus objectius. Tots tres aspectes són, almenys, una simplificació. Els nordamericans podrien entendre que el president Mas, com a líder nacionalista, expliqués els avantatges d’una resposta positiva a un plebiscit per la independència pactat amb el govern espanyol, com en el cas escocès, però no poden entendre que el president d’una Comunitat espanyola s’hagi convertit a l’independendentisme després d’aconseguir la presidència en virtut del pacte que l’uneix a l’estat espanyol. L’unilateralisme jurídic i polític en un assumpte intern de tanta transcendència no pot ser entès ni en l’àmbit acadèmic ni en l’àmbit governamental. Ho serà en tot cas, i a nivells perfectament descriptibles de simpatia, antipatia o escepticisme, com un intent aventurer de tirar endavant un moviment que s’autodefineix com de radicalitat democràtic.
    2.- El president Mas ha presentat la realitat democràtica d’aquest moviment de base independentista com a superadora de les limitacions de la democràcia espanyola que, segons afirma, és encara una democràcia jove i amb alguns vestigis del passat predomocràtic. El contrast pot resultar molt perillós si és té en compte que la democràcia catalana deriva i ha estat possible gràcies a la transició espanyola, i que els nordamericans tampoc poden entendre que de cop i volta en una comunitat espanyola sorgeixi un moviment messiànic i purificador que, separat de la resta, obrarà tots els miracles de la recuperació econòmica, de la lluita contra la corrupció i de la justícia social.
    3.- El president Mas ha pretès justificar el moviment independentista català, i l’unilateralisme que el dirigeix, amb una barreja de greuges i de somnis. Els greuges vénen exposats en cronologia històrica, apel.lant com de costum a la grandesa èpica del nostre passat, el que, però, no està exempt de les típiques notes folclòriques tan nostrades (com la referència al Barça, als germans Gasol o a les corrides de braus ), i els somnis, per connectar amb el preuat somni americà, són els d’una nova economia, unes noves estructures, una nova universitat, unes noves relacions internacionals, un nou futur en definitiva. A un nordamericà tant de somni li pot semblar una mica excessiu si no se li explica amb quins elements concrets es comença a treballar. Les eleccions plebiscitàries del 27S (presentades tal qual pel president) deixen automàticament de ser-ho si a un nordamericà se li explica que són les eleccions previstes a l’Estatut vigent d’autonomia i que hi concorren per separat els diferents partits polítics d’acord amb els seus respectius programes. D’altra banda, si bé els greuges són incontestables, en el context amb què el president els presenta, com la culminació d’un procés que ha abocat a un punt final amb l’Estat espanyol impossible de modificar, a un nordamericà tampoc se li pot escapar l’evidència que tants de greuges no han fet impossible el progrés de Catalunya en tots els àmbits durant la jove, i potser imperfecta, democràcia espanyola. I encara més si el mateix president subratlla aquest fet quan presenta la realitat present de Catalunya com una realitat enormement desenvolupada, creativa, oberta i solidària.
    4.- El president Mas ha faltat directament a la veritat afirmant que la majoria dels partits polítics catalans estan d’acord en fer que que les eleccions del 27S siguin unes eleccions plebiscitàries. Sóm més els partits que hi estan en contra que els que hi estan a favor. Una vegada més el president confon la seva voluntat amb la de la majoria, i no pot deixar de crear confusió a un nordamericà mínimament preparat (com se suposa que ho eren els estudiants i professors de la Columbia University assistents a la conferència) proclamar que si els partidaris de la independència tenen majoria Catalunya entrarà en un procés de transició cap a la independència immediatament després del vot, donant per fet que la legitimitat i la legalitat del procés li vindran donades des del moviment mateix, prescindint de qualsevol altra legitimitat i legalitat preestablertes.
    Si a algun estudiant o professor de la Columbia U. se li va ocórrer, per curiositat, comparar els mots inicials de la Constitució Nordamericana citats pel president Mas al final del seu discurs (“nosaltres, el poble”) amb el Títol Preliminar de la Constitució espanyola vigent (“la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”) sens dubte que devia somriure irònicament i arribar a la conclusió que el tema de la sobirania el té ben resolt la federació nordamericana, i que així podria ser també en una federació espanyola.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?