Temps de reinventar-se



   Benvolgut Cinto:
   He entrat en aquella edat, en la que el meu amic Alfred Rubio deia: “La de començar a mirar les coses per segona vegada amb noves preguntes”, és una manera de dir que hi ha moments a la vida que hem de ser capaços de replantejar-nos les coses, de seguir fent preguntes, i d’anar a fons per entendre la realitat que ens envolta, el món en el que vivim i ser capaços de donar noves respostes.
   No és fàcil aquesta tasca de fer-se noves preguntes i sobretot el repte d’haver de donar respostes adients. Això demana estar disposats a canviar algunes de les nostres actituds, a modificar conductes i comportaments, i a replantejar idees de tota la vida per deixar pas a nous criteris i visions. En aquest casos sempre trobem obstacles que ens impedeixen afrontar qualsevol canvi personal o social. Hi ha dificultats de tipus intern, doncs no volem que res canviï, perquè vivim en una situació de benestar, les coses ens van prou be i no sentim cap necessitat de que hi hagi d’haver canvis. Altres dificultats son de tipus extern, la crisi que patim, la situació global y estructural de la societats a la que vivim, de cap manera facilita que es puguin donar determinats tipus de canvis a la vida de les persones.
   La nostra societat s’ha inventat un nou concepte per expressar aquesta acció: Re-inventarse. És una d’aquestes paraules que s’han posat de moda i que es van iniciar al món de l’economia i que desprès s’han estès a les diferents esferes de la vida social i cultural. Jo crec Cinto, que això de reinventar-se s’ha de fer a l’edat de preguntar-se les coses per segona o tercera vegada, perquè a la primera edat de la vida, encara no ens hem inventat, és a dir, encara no hem assolit aquella maduresa que ens permeti qüestionar-nos i replantejar-nos el que hem elaborat i realitzat durant una llarga etapa de la vida. Com a molt podem qüestionar el que han fet els altres, els que ens precedeixen.
   Però si son importants els canvis personals, encara em sembla més urgent que les institucions i la societat en general es reinventin. Desprès d’escoltar als tertulians de diferents mitjans de comunicació, i als nostres politics quan debaten al parlament, estic convençut que hem de fer una reflexió més ample, convocant als diferents grups que formen el teixit social, per ser capaços de trobar noves formes d’economia, de política, d’ètica social. No hi ha dubte que abans era relativament senzill mantenir una convivència intercultural perquè la diversitat era petita i la immensa majoria érem fills d’una mateixa realitat cultural. Ara hem d’obrir-nos i obrir les xarxes de veïns, de ciutadans perquè hem d’encaixar nous paràmetres, noves maneres de fer, de pregar, de cuinar, d’entendre la familia, la salut i la mort. Cal que tots, els del país d’acollida i els nous vinguts, fem un treball de reinventar-nos per trobar-nos a la mateixa plaça del poble i ser capaços de conviure.
   En el moments que estem vivint cal que reinventem la vida social, especialment en els països desenvolupats que son els que tenim més preguntes sobre la taula i els que menys temps dediquem a cercar respostes. Les noves tecnologies ens han instal•lat en la perspectiva de la velocitat, però l’experiència ens diu que la presa no es bona consellera si volem edificar noves estructures, reinventar els paradigmes. I d’altra banda, hem de tenir la creativitat de no crear coses definitives, doncs els temps que vivim ens diu que no podem quedar atrapats en estructures estàtiques, sinó que hem de tenir la capacitat de detectar els fluxos de vida de futur, és a dir, albirar cap a on aniran els esdeveniments per adaptar-nos a cada moment a les demandes de les persones. El criteri per reinventar-se és el bé de les persones, no allò que li convé al mercat o a certs poders ocults o visibles.
   Com diu el Dr. Francesc Torralba citant a al Poeta Antonio Machado: “la passivitat no es la finalitat de l’existència humana”. Podem passar per aquest món de moltes maneres, però un cop acabem de passar, hem de procurar que aquest món sigui una mica millor. I això ens demana reinventar-nos sovint, i entre totes les coses que haurem de fer, potser la més difícil serà que els que es mirem el món per primera vegada, dialoguin més sovint amb els que se’l mirem per segona vegada. Perquè aquesta tasca de reinventar-se que se’ns demana en aquest moment, no es només una tasca intercultural, sinó també, i segurament més que mai, intergeneracional.
Una abraçada cordial
Jordi Cusso

   Benvolgut Jordi
   Em planteges avui la necessitat de reinventar-nos, sobretot a partir d’una determinada edat de la vida, i em dius que aquesta reinvenció hauria de tenir lloc tant a nivell personal com a nivell social, perquè és evident que les estructures socials es rovellen com les nostres trajectòries personals si no aconseguim aportar-hi nova saba. Entenc, però, que aquesta necessitat de reinventar-nos de què parles l’hauríem de portar a terme de forma profunda, tranquil.la i constant, sense perdre de vista les arrels que ens han ajudat a ser el que som.
   Penso que la societat moderna, a partir d’un moment, va confondre la necessitat de reinvenció amb la recerca accelerada de noves identitats, com si el nostre ser en el món, i la relació amb els altres, pogués tenir moltes cares diferents, cap de les quals hagués de guardar relació amb les anteriors. Fa temps em va frapar una cita de Joseph Brodsky a “On grief and reason”, que et reprodueixo íntegrament perquè expressa exactament el que vull dir quan em refereixo a la recerca d’identitats substitutives que sempre acaba conduint al buit personal: "Us avorrireu de la feina, dels cònjuges, dels amants o les amants, de la vista que ofereix la vostra finestra, dels mobles o el paper de la vostra habitació, dels vostres pensaments, de vosaltres mateixos. Per tant, intentareu trobar maneres d'evadir-vos. A banda de servir-vos dels fòtils gratificants que he esmentat abans, podeu dedicar-vos a canviar de feina, de residència, de companyia, de país, de clima, podeu dedicar-vos a la promiscuïtat, a l'alcohol, a viatjar, a les lliçons de cuina, a les drogues, a la psicoanàlisi. De fet, podeu ajuntar totes aquestes coses, i pot ser que funcioni una estona. Fins que arribi el dia, és clar, que us despertareu a la vostra habitació envoltats d'una nova família i un paper de paret diferent, en un país i un clima diferents, amb una pila de factures de la vostra agència de viatges i del psiquiatre, però tindreu la mateixa sensació de cansament en veure la claror del dia que entra per la finestra...".
   De tota manera no podem sostreure’ns a l’atracció pel canvi constant, perquè la necessitem per refer el pensament, les relacions, el propi substrat personal, per incidir en les desigualtats, per millorar les prestacions professionals i laborals de tota mena, per entendre en definitiva el món i deixar-lo en millors condicions a les generacions futures. En un dels seus pensaments breus el moralista i assagista J. Joubert, del S. XVIII, parla dels qui sempre busquen superar les limitacions actuals com “d’aquells que amb el món no en tenen prou: els sants, els conqueridors, els poetes i tots els aficionats als llibres". Com si les costures del que ens rodeja se’ns fessin petites a partir d’un moment i ens veiéssim obigats a trobar noves fronteres. És curiós que als idealistes que són els sants, els conqueridors i els poetes, Joubert hi afegeix tots els aficionats als llibres, és a dir, els que senten curiositat per augmentar el coneixement. Avui hi afegiria els aficionats a internet, a viatjar, a fer noves amistats. I ens hi hauríem d’afegir nosaltre mateixos perquè en molts sentits no ens satisfà el món que tenim i el voldríem canviar.
   Sí, Jordi, a la llista d’aquells que amb el món no en tenim prou i mirem de donar-li la volta deixant constància del que pensem, del que critiquem, del que volem , del que esperem, en definitiva de tot el que ens passa i veiem al nostre costat perquè aquest món no ens acaba d’agradar, també hi som nosaltres. Però aquest deixar constància i donar-li la volta al món es produeix sempre des d’un angle molt reduït i simplificador, des d’una perspectiva subjectiva i molt limitada. I és que sense simplificar el que veiem i el que ens passa no ens podem comunicar. El mateix fet d’escriure’ns aquestes cartes consisteix en deixar constància d’alguna cosa que no podem eludir i al mateix temps sentir nostàlgia del que es perd mentre ho escrivim. Justament per connotar aquesta limitació fonamental que afecta les formes de creació i de comunicació parlem de la mort del subjecte, del jo que només es fa sentir com un vague substrat entremig de l’enrevessat món de sensacions i elaboracions que no pot ni pretén dominar perquè queden fora del seu abast, i fins de la seva comprensió, tan bon punt surten del propi àmbit de creació i deixen de pertànyer-li. Fixa´t en la paradoxa: hem de fer front a la necessitat de reinventar-nos i al mateix temps hem de constatar que el nostre jo tendeix a desaparèixer i assistim impotents al fenonem social de la mort del subjecte.
   Sempre es queden curtes les nostres expectatives de canviar el món, les nostres esperances, els nostres projectes, i al cap i a la fi hem d’admetre que és el món el que no para de canviar-nos a nosaltres. George Steiner senyala aquest desajust com una de les raons de la tristesa del pensament inherent a la condició humana, una més a afegir a la que et vaig comentar en una carta anterior. Et deixo amb la seva reflexió: “En general, l’anticipació, la fantasia i la imatge sobrepassen la realització... Als desitjos satisfets hi segueix una reveladora buidor, una tristesa de la sacietat (Goethe i Proust són els exploradors despietats d’aquesta accídia). La famosa tristor post coitum i el desig del cigarret després de l’orgasme són precisament la mesura que s’estableix entre l’expectativa i la substància, entre la imatge fabulada i el fet empíric. L’eros humà està emparentat amb la tristesa fins a la mort. Si els nostres processos de pensament (i de comunicació, afegiria) fossin menys urgents, menys gràfics, menys hipnòtics, les desil.lusions constants, la massa gris de la nàusea encastada al cor de l’ésser, ens deixaria menys desarmats”.
   Una abraçada,
   Cinto




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat