Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2008

Blanc

Imatge
Josep Maria Codina El blanc es fa desitjar. La violació comença. ¿Deixar o no deixar el blanc? Però deixar-lo és sempre deixar-lo per a un altre. Tots els espais en blanc són per a mi, són per a vós, són per a qui primer hi arribi. Tot és possible. Tot s’amaga darrere el blanc. El blanc és sempre metàl.lic, acerat, i punxa els ulls. Uns vers sobre la quartilla, una taca sobre la carta, un color sobre la tela, són funcions elementals, essencials, necessàries. Però un vers en requereix un altre, una frase en demana una altra, un color sol amb el blanc resulta incestuós, provocatiu, ofensiu, immoral. És una copulació massa ostensible. ¿A qui es dirigeix principalment el blanc? ¿A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell? A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal violar el blanc. Allí la taca roja diu la seva sang, el blau diu el seu mar o el verd la seva entranya. Cal combatre la inhumanitat del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li

La incerta glòria de Josep Benet

Imatge
Catòlic militant al bàndol republicà, amb només divuit anys, sotmès a les més dures contradiccions per aquest fet, abans, durant i després de la guerra, Josep Benet és de la fusta d’en Cruells i en Soleràs , els protagonistes de la memorable novel.la de Joan Sales , " Incerta Glòria" . Com en Soleràs , estava convençut de la dignitat dels vençuts, dels crucificats: ens el podríem imaginar “doblegat sota un pes, el de la creu, marxant davant nostre, vençut entre els vençuts, com mostrant-nos el camí del fracàs; solidari de tots els dolors, de totes les derrotes, de totes les vergonyes”. Però com en Cruells , creia que cal administrar la misèria dels nostres mitjans, perquè “sigui quina sigui la nostra misèria, la vida és immensa”. Entre la creu i la felicitat. Per això lluità tota la seva vida, per recuperar la dignitat dels vençuts i participar en la reconstrució de les institucions i les persones (de “constructor de somnis”, el va qualificar la Montserrat Roig ). Con

La gravetat de Francesc Serés

Imatge
“La força de la gravetat “ ( Quaderns Crema 2006 ), del jove i ja madur literàriament Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1.972), és la força de la narració, la hipnosi d’uns escenaris transversals i diversos, en l’espai i en el temps, que de tan concrets són universals, d’uns personatges que de tan arrelats al seu lloc esdevenen incapaços de separar-se de les circumstàncies que els condicionen i els pesen com el plom, estirats cap avall per una doble força de la gravetat. El prototipus podria ser el protagonista d’un d’aquests disset contes (“La revolució” ), en Guiu Vidal , que el dia de la seva jubilació, després de treballar més de cinquanta anys al Vapor , està decidit a explicar als companys, en la festa de comiat, que en realitat havia estat un desgraciat, que havia malmès la seva vida dins d’aquella fàbrica, però al final acaba plorant com un nen, vençut per l’emoció, despertant només "un sentiment de pietat per aquell home, pensaven, que no se’n sabia avenir de deixar l

Ressorgiment

Imatge
¿Per què cerqueu entre els morts el qui és viu? (Lluc 24, 5) Si la fulla que cau del pensament de l'arbre s'uneix al fil de veu del tronc i de l'arrel, si la claror minvant amb el neguit de l'aire conserva en la penombra l'esclat del primer bes, si al lent pas de la nit segueix l'impuls de l'alba i al llast dels mals records el gust dels nous anhels, si la memòria ens vetlla al recer de la tarda i ens abrusa el desig l'horitzó que busquem, qui gosarà negar que tot és sorgiment? Sentencia la mort l'infantament dels dies, doncs l'arbre ressorgeix amb veu i pensament i el raig de sol naixent fendeix l'ombra adormida. Tota por morirà amb l'embat de la vida: tota albada és arrel, tot pur començament. C.A.

Paraules

Imatge
Paraules (cerquen música) Silencis, inicis, aigües. No hi ha, a la matinada, cap primavera sense aire. Les fulles de les paraules cauen, arremolinant-se, de la meva boca baixa. Silencis, inicis, aigües. El vent demana una flama i polsa els dits de la flauta. Paraules encar, paraules; cada vegada més blanques, cada vegada més aire, cada vegada més altes. Josep Palau i Fabre “Poemes de l’Alquimista” (volum I de l’Obra Lliterària Completa, Galàxia Gutenberg, p.70) Parla parla jo escolto parla’m va que no s’apagui la conversa cada paraula que dius fa de mà a l’espatlla i a l’orella a cada frase el benestar baixa pel braç l’ull es dispersa parla’m de què faràs demà de tu de mi de les paraules amb més paraules del matí de la tornada del jardí de tu i de mi d’quests divendres. Jaume Subirana, “Rapala”, Ed. 62, p. 25

Cassià

Imatge
Cassià representa la cara més amable i acollidora de l’Església, la que en els moments difícils del tardofranquisme va saber ser sensible a les exigències de canvi polític que proposava la societat (només cal recordar l’assemblea d’intel-lectuals a Montserrat el 1970 i el protagonisme directe que hi va assumir el mateix Cassià, com ha recordat Pere Portabella) i a les necessitats que sorgien d’una població en plena crisi econòmica (són els anys d'assentament i configuració dels barris, de les seves lluites i expectatives, de la unitat d’acció sindical, de les plataformes socials i polítiques també unitàries, de les reivindicacions de l’escola pública). Res a veure amb el rostre de la Conferència episcopal actual. Convé recordar-ho perquè s’acostuma a ficar tot el que té a veure amb l'Esgésia dins el mateix sac, i les generacions més joves ja no guarden memòria del compromís sincer d’una bona part de la gent d'Església d’aquell temps en totes aquestes realitats, obrint a tot

Paisatge després del sufragi

Imatge
Prop de la Plaça Colón va pensatiu el Rajoy. L’Aguirre i el Gallardón n’escruten el pas tristoi. Tanca els ulls creuant la plaça i veu bisbes i banderes , li ressonen crits de raça, veus de guerra a les trinxeres exalçant el “President,” voltat de cera i sotanes, de conxorxa complaent amb l’insult i les soflames. Veu les meses petitòries per combatre l’Estatut, i encerclat de palmatòries, clavat sobre el seu taüt, i en català per més inri, llegeix entre ciri i ciri: “Aquí jau el qui ha volgut confondre’ns amb ses cabòries, qui amb la llengua ens ha fotut escampant falses històries ”. Vora el mar Mediterrani, desmentint tots els presagis, s’ha notat com un tsunami inundant-nos de sufragis que omplen el pesecé, fan saltar els ulls del Montilla i a la Chacón li van bé per dir que aquí res perilla. Emportats pel remolí s’esvaeixen els problemes del solar barceloní, Rodalies i altres penes, com l’Ave i l’ave-maria, els túnels i els talls de llum, que tot de cop, qui ho diria, s’han esvanit

Jornada electoral

Imatge
Quan Zapatero juga a Catalunya, juga a casa. Només cal veure els resultats. Partit d’anada a Madrid: PSOE 15 , PP 18 . Partit de tornada a Catalunya: PSC 25 , PP 7 . És a dir, salva l’eliminatòria per la golejada al partit de tornada. S’ensumava que podria ser així en la prèvia del Sant Jordi (la casa de Felipe). Tot i els problemes de casa (rodalies, talls de llum, tripartit...), que els mitjans exploten i interpreten amb certa malvolença provinciana, només per buscar el càstig, el públic, que és qui els pateix, demostra que busca la solució allà on creu que hi ha els instruments per fer-la efectiva. Això que en diuen vot útil és com un penal que transformat en gol dóna els tres punts, i que té sempre la seva justificació en una jugada anterior que per a uns mereix la màxima pena i per als altres el màxim benefici. Es podria discutir molt sobre quina ha estat aquí la jugada anterior, però el que és clar és que tant el públic com l’àrbitre l’han vista i no l’han deixada passar. De to

Set

Imatge
Tàpies "L'aigua que fuig, és sols la meva set?" ( Maria-Mercè Marçal ) "Como el agua que de la sed se aparta, o el pan del hambre por igual ahora (que yo sed y hambre, y ellos agua y pan)" ( Carlos Germán Belli ) Què esdevindrà la set si l’aigua és fosa? Què mantindrà la fam sense l’espiga? On pararà l’amor si el bes s’enyora? Què guanyarà la mort sense la vida? Hi ha sempre algun ressò que s’empenyora conservant el record de l’aura antiga, com un corrent profund que ens agombola anant del pur deler a la font viva. Doncs l’aigua vol la set tot just adolla i el pa espera les mans que el facin llesca, mentre el desig a poc a poc avança entre l’impuls primer que no el sadolla i el pas asserenat de treva en treva, podrint-se en el ferment de la mancança. C.A.

Debat bis

Imatge
Del segon debat (que en bona part va ser repetició dels arguments del primer, llevat potser de l'esforç de Zapatero per distanciar-se amb una bateria de propostes concretes), caço al vol dos compromisos: el de Zapatero al parlar de política de seguretat, en el sentit de comprometre’s solemnement a donar suport al Govern en matèria de terrorisme, sense condicions, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, és a dir, també en el cas que Rajoy sigui el nou president de Govern; i el de Rajoy en la declaració final, a l’afirmar amb to solemne que no voldrà que la pròxima legislatura sigui de tensió (encara que no va aclarir si això es donaria només si ell guanyés el govern; si s'entengués amb aquesta condició, més que un compromís hi hauríem de veure una amenaça, la de la continuació de la crispació). El compromís de Zapatero no tindrem ocasió de verificar-lo si continua ell mateix sent el president del Govern. De tota manera, està en la lína del que va practicar quan estava a l