Cassià
Cassià representa la cara més amable i acollidora de l’Església, la que en els moments difícils del tardofranquisme va saber ser sensible a les exigències de canvi polític que proposava la societat (només cal recordar l’assemblea d’intel-lectuals a Montserrat el 1970 i el protagonisme directe que hi va assumir el mateix Cassià, com ha recordat Pere Portabella) i a les necessitats que sorgien d’una població en plena crisi econòmica (són els anys d'assentament i configuració dels barris, de les seves lluites i expectatives, de la unitat d’acció sindical, de les plataformes socials i polítiques també unitàries, de les reivindicacions de l’escola pública). Res a veure amb el rostre de la Conferència episcopal actual. Convé recordar-ho perquè s’acostuma a ficar tot el que té a veure amb l'Esgésia dins el mateix sac, i les generacions més joves ja no guarden memòria del compromís sincer d’una bona part de la gent d'Església d’aquell temps en totes aquestes realitats, obrint a tothom les portes de les parròquies. Els anys que va ser abat Cassià (del 1.966 al 1.989) senyalen justament l’arrencada de l’esperit del Concili Vaticà, amb la renovació d’acció i de doctrina que va suscitar, i l’entrada lenta, però inapel.lable, en el desencant dels anys posteriors a la transició i la recuperació dels moviments més lights i menys compromesos amb els signes dels temps. Són aquests movimentes els que de fa anys porten la veu cantant a l’Església (tipus Opus Dei, Kikos, moviment catecumenal, comunió i alliberament ...), moviments que conserven la pell d’un cert espiritualisme, tirant a integrista, però que han perdut l’encarnadura del compromís. Perdura, no obstant, en sectors minoritaris, l'esperit més evangèlic d'aquella Església compromesa, sovint enfrontada a la jerarquia.
Cassià, de manera específica, representa aquest compromís a Montserrat, amb tot el que el monestir sempre ha significat per Catalunya. A Montserrat tothom s’hi troba bé. Perquè Montserrat no és només un lloc, una muntanya, una verge morena i una cremallera: és un camí, un recolliment, una esperança, un desig, la cristal.lització dels esforços de tots, vinguin d’on vinguin i busquin el que busquin, perquè tots mereixen ser reconeguts. És entranyable la imatge de Cassià aquests últims dies tocant l’orgue de la basílica, recollit, senzill, fràgil, conservant encara aquell rostre que expressava a ulls plens bondat i ganes d’escoltar. És la faç de la serenor i l’acolliment. Descansi en pau.
Cassià, de manera específica, representa aquest compromís a Montserrat, amb tot el que el monestir sempre ha significat per Catalunya. A Montserrat tothom s’hi troba bé. Perquè Montserrat no és només un lloc, una muntanya, una verge morena i una cremallera: és un camí, un recolliment, una esperança, un desig, la cristal.lització dels esforços de tots, vinguin d’on vinguin i busquin el que busquin, perquè tots mereixen ser reconeguts. És entranyable la imatge de Cassià aquests últims dies tocant l’orgue de la basílica, recollit, senzill, fràgil, conservant encara aquell rostre que expressava a ulls plens bondat i ganes d’escoltar. És la faç de la serenor i l’acolliment. Descansi en pau.
Comentaris