Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

Si aturéssim el temps

Imatge
Si aturéssim els anys, si aturéssim els dies,
no hi hauria tardor ni vindria l’hivern,
no sentiria els passos que s’acosten per veure’m
ni l’esglai de no veure’t en l’espai d’uns instants.
No hi hauria menys vida més enllà de la vida,
no passaria el sol que em fa tèbies les hores,
no viuria l’absència ni em prendria el record
de les coses disperses pels tombants dels temps nostres.
Series tota tu present amb mi per sempre
en el mateix moment de veure’ns i besar-nos.
Després d’acaronar-nos a redós de la nit
pararíem el temps desafiant la fosca,
sentiríem només el batec tremolós
del teu cos i el meu cos com mesura de tot. C.A.

Nadal

Imatge
Perecoll


Nadal glaçat-Nadal ardent d'un flamareig que el llop no entén;
Nadal adust-Nadal en flor d'un bell infant nat sense plor;
Nadal cruel-Nadal que riu amb l'orb i i el pobre i el captiu !
Tot era clos, tothom dormia quan va esclafir el cant vehement; un dels pastors, tocat pel vent, va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia: Nadal, Nadal !
La Verge ha dit que sí al Pare, Déu és humà, Déu és germà; no serà mai que es digui en va Mare de Déu i nostra Mare a la que és mare sense tara. Nadal, Nadal !
Nadal encès ! l'amor és trist només per qui l'Amor no ha vist;
Nadal gemat ! qui s'ofereix a la Naixença, refloreix;
Nadal joiós ! qui viu minvat no hi morirà, si ha mai cridat Nadal, Nadal !
Carles Riba

Em falten els teus ulls

Imatge
El suau retall de l’aigua entre les pedres
calmosament desferma la mirada
dins la besllum lilosa a Portlligat,
però em falten els teus ulls, el teu esguard
varat a l’entrefosc del mateix mar.
Manllevo fins on puc d’aquests ulls meus
la claror que a tots dos ens pertanyia
per retenir la calma d’aquesta hora,
per retrobar-te al fons d’aquest paisatge
empeltada a la llum que em vivifica.
Busco els teus ulls que esbotzin l’horitzó
del cèrcol de la nit que em ve imposada,
que s’obrin amb els meus a la certesa
del matí lluminós rere les roques. C.A.

Presència

Imatge
Tot és encara ple de tu
i en el contorn de cada cosa
queda l’empremta del teu cos
com un alè de vida nova.
No hi ets però et sento a prop tothora
en aquest àmbit del silenci
on sóc tan sols el testimoni
del teu esclat de llum i absència
que et fa present a cada instant.
El buit del temps serenament
s’omple de tu, són perdurables
als nostres ulls tots els moments
nascuts per no morir, l’amor,
el goig i el pensament de tu. C.A.

Ciutat i Justícia

Imatge
L’acció de la Justícia no només té repercussions sobre els individus i els seus interessos particulars sinó també sobre els ciutadans i les institucions que els representen. Si a quelcom de real es remet la denominació de “Ciutat de la Justícia” que rep el conjunt d’edificis de l’Hospitalet que acullen tots els jutjats al servei de la ciutat de Barcelona serà perquè hem d’entendre que el que en aquests jutjats es resol afecta directament la vida personal i col.lectiva dels ciutadans. Massa sovint, però, els responsables de l’administració de justícia li retallen la dimensió i transcendència públiques (i per tant política i democràtica) i s’esforcen a tancar-la dins un àmbit estrany als ciutadans en el seu conjunt, dominat per especialistas que resolen, diuen, amb total imparcialitat, al marge de tota mena de pressions i utilitzant un llenguatge moltes vegades inintel.ligible, lluny de la comprensió comuna. La Justícia, ens diuen, fa la seva feina. El saqueig que ha patit El Palau és …

Àngels de la història

Imatge
Paul Klee:Angelus novus

El passat 26 de setembre van complir-se setanta anys del suïcidi del filòsof Walter Benjamin, pertanyent a l’anomenada Escola de Frankfurt, a Portbou, quan intentava fugirde l’escomesa nazi que el perseguia.

En el concepte de la història de W. Bejamin hi ha un fons que captiva i que depassa els paràmetres del materialisme històric de la filosofia marxista en la que s’inscriu. W. Benjamin va quedar visualment subjugat per una pintura de P. Klee, “Angelus Novus”, que descriu amb aquests termes en les seves "Tesis sobre la filosofia de la història":”representa un àngel que apareix com si estigués a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que el té esbalaït. Té els ulls i la boca molt oberts i les ales esteses. Aquest haurà de ser l’aspecte de l’àngel de la història. Gira el rostre vers el passat. On nosaltres veiem una sèrie de dades ell hi veu una catàstrofe que aplega incansablement ruïna sobre ruïna, amuntegades als seus peus. Voldria parar-se, desvetlla…

Tots contra Zapatero

Imatge
En l’aire indefinit de la vaga general (l'endemà cada part ha defensat que tot ha transcorregut segons les seves previsions) es dibuixa sense gaires matisos la convicció molt generalitzada que Zapatero està sol, que li han crescut tots els nans, els domèstics i els de fora, que el sobtat canvi de rumb en la política econòmica endegada a partir de maig d’enguany l’ha de precipitar fora del govern, probablement sense esgotar la legislatura. Les dretes han estat sempre, per definció, contràries a la vaga general, però aquesta vegada se la miren amb simpatia. Les contradiccions es donen per justificades si contribueixen al que elles, ara, també en diuen el canvi.

Veurem si Zapatero pot passar la tempesta sense que se l’emporti, si refent els ponts amb els sindicats i le seves bases socials milloren a curt termini les dades macroeconòmiques (reducció del dèficit, recuperació del consum, creixement del PIB, lenta disminució de l’atur, millora de les exportacions…) que li permetin esgotar…

Advocar per la discreció

Imatge
La discreció:C.M. Dubufé, 1820
Si en la vida en general la discreció, la sensatesa en el comportament, forma part de l’art de viure de manera tranquil.la i eficaç, sense massa pertorbacions, en algunes feines professionals, com ara la d’advocat, la discreció no només se li suposa sinó que se li exigeix expressament sota pena de sanció d’acord amb normes deontològiques. L’advocat se suposa que és discret, i si no ho és, si no és capaç de mantenir el secret de moltes intervencions en les que estan en joc l’interès econòmic i el benestar de les persones, se’l sanciona. Però passa que els límits deontològics de la discreció cada vegada són més laxos, i en la societat de la immediatesa i de la circulació indiscriminada d’informacions i d’opinions que ens ha tocat viure ser indiscret, obtenir protagonisme a partir de les dades d'un encàrrec professional, moltes vegades ja no es considera un defecte sinó que acaba presentant-se com una virtut, un senyal de la dedicació incondicional …

Administrar les pors

Imatge
La reacció d’una part de veïns contra el trasllat del Centre de Menors del Mas Sant Jordi a les dependències de la parròquia de la Mare de de Déu de Montserrat pot respondre a la percepció més o menys conscient, sempre subjectiva, d’un determinat risc per als interessos particulars, com ara d’augment de la inseguretat al carrer, de baralles, de danys a la propietat privada... És simptomàtic que un dels aspectes que han posat de relleu és que el pati de les noves dependències del Centre comunica amb els patis de les finques d’alguns veïns que no hi estan d’acord, donant a entendre que aquesta comunicació física portarà problemes. És del tot lícit, i fins convenient, expressar les pròpies pors, perquè la por, al cap i a la fi, és un sentiment normal d’autoconservació que com senyala el professor Daniel Innerarity en un article recent (“El miedo global”)pot contribuir a prendre mesures de protecció institucional, socialment consensuades, necessàries per mantenir la convivència. Bona part…

Aixa

Imatge
Canta, canta, mestre d’aixa,
que la fusta bé es rebaixa
al compàs del teu esforç
mentre l’eina omple de sons
les drassanes de la riba
i ens desvetlla melodies
que la mar guarda al seu si
per qui les vulgui sentir.

Fas cançons d’amors perduts
i de vides retrobades,
de pescadors i llaguts
tornant al port de la tarda,
d’esperances i neguits
sota la volta estrellada
quan el caliu de la nit
té gust de rom i abraçada.

Però la que ens agrada més
surt del tall de la teva aixa,
té veu de mestre i fuster,
tons del ribot que acompanya
cada gest del teu treball
per bastir una barca nova
amb quilla i proa brillant
com els ulls clars d’una dona.

Canta, canta, mestre d’aixa,
que la fusta bé es rebaixa
al compàs del teu esforç
mentre l’eina omple de sons
les drassanes de la riba
i ens desvetlla melodies
que la mar guarda al seu si
per qui les vulgui sentir.

Sense l’aixa i el teu cant
no hi hauria cel de barca
ni vela sobre la mar
rebent el bes de les aigües,
no sabríem les cançons
dels amors d’allà a l’Havana,
s’hauria fos la il.lusió
que…

Independència en la intimitat?

Imatge
Fent ús d’un condicional intemporal Artur Mas no s’està de dir i de repetir que ell votaria a favor de la independència en un referéndum, però que ara no toca perquè molt probablement es perdria. D’aquí es dedueix que Artur Mas és independentista en la intimitat, que diu a qui ho vulgui o ho pugui entendre que la seva pulsió política més íntima l’empeny a la independència, però que per les circumstàncies que ara concorren és més convenient decantar-se pel dret a decidir, una mena de tertium quid que segons intenta explicar participa alhora de la naturalesa sobiranista i del realisme possibilista de l’acció política concreta. I ara ens presenta l’exemple de com funciona aquesta combinació de possibilisme i d’íntima pulsió per la independència, sostinguda pel sobiranisme, incluint en el seu programa electoral l’exigència del concert econòmic avalada per una consulta popular que no hauria de ser condicionada pel govern central. I hem d’entendre que en aquest exemple la consulta popular é…

Catalunya, una herència

Imatge
Rellegint Carles Riba he trobat una senzilla composició, una tanka, que compara la pàtria amb una herència. Metàfora molt encertada en aquests moments, quan sembla que Catalunya s’hagi de prendre com un ens abstracte, com una aura etèria que ens ve graciosament donada, com un bé immaculat i immarcescible, una aspiració incondicional que procedeix de la llunyania dels temps i que té per si mateixa el dret de créixer i d'acréixer en qualsevol circumstància. Les herències no són res de tot això. Es poden acceptar o refusar, i mai no vénen perquè sí sinó perquè algú ho ha disposat lliurement. Moltes vegades van carregades de secrets, de sorpreses, de deutes, de reclamacions, de llegítimes i d’impostos per pagar, de tantes coses pendents que més val no acceptar-les perquè són realment folles. L’herència atorga ineludiblement al qui l’accepta un sentit d’identitat i de continuïtat amb els causants, els antecessors que l’han feta possible, amb el seu esforç i les seves limitacions, pe…

Aquest Tribunal és un perill

Imatge
El PP està manipulant el T. Constitucional fins a límits que no pot tolerar l’Estat de dret. Abans de dictar-se la sentència sobre l’Estatut ja va aturar amb males arts la renovació al Senat dels membres que tenen el càrrec caducat en aquest Tribunal, inclosa la presidenta. L’estratègia va consistir en què les CCAA del PP presentessin dos noms inacceptables, un d’ells (el d’Enrique López, portaveu de l’anterior Consell del Poder Judicial) sense complir els requisits mínims d’exercici temporal de magistrat per poder optar al càrrec. La Sentència de l’Estatut es va dictar, per tant, en situació de flagrant irregularitat de la composició del Tribunal, amb la conseqüència d’afegir desprestigi a la ja desprestigiada institució i de sumar un obstacle més a la configuració territorial i política de l’Estat . Ara continuen les males arts, que consisteixen en recórrer el veto del Senat al Sr Enrique López i fer que passi el temps perquè el TC no es renovi durant tot el que queda de legislatura…

Urriellu

Imatge
Molt més del que imagines se t’ofrena
i és més del que ara veus el que t’espera
perfent-se en l'infinit de cel i pedra
després de cada petja a la carena.

No és pels teus ulls que creix la llum serena,
ni és el teu pensament l’últim esquema
de la imatge que et prens com si fos teva,
com l’íntima raó d’allò que alena.

La memòria de l’aigua en el penyal
et parla d’antic glaç i roques noves,
ressona dintre teu des del seu temps
dient-te que no ets tu el foc germinal,
que tot és més del que vols i retrobes,
més enllà del que perds i el que retens. C.A.

De màscares i monarques

Imatge
Pilar Rahola ha volgut fer de Jasmina Reza i ha buscat el seu Sarkozy sota les màscares, reals o inventades, del seu particular monarca, l’Artur Mas. Perquè hi ha dues maneres de parlar d’un personatge polític, una presentant la seva línia de pensament, les seves limitacions, les seves ombres i les seves possibilitats, i una altra partint d’unes suposades màscares o tòpics que circulen amb més o menys fonament entorn del personatge i proposar-se desemmascarar-lo, revelar la veritat del que hi ha a sota o al darrrere, perquè aparegui la persona tal com realment és. La primera forma exigeix molta informació i demana una distància crítica, la segona en té prou amb una complicitat preestablerta, una recíproca entesa per parlar del que convé parlar. La primera forma tendeix a buscar l’objectivitat, mentre que la segona tendeix a fer l’apologia del personatge. No cal dir que Pilar Rahola s’ha decantat per la segona fòrmula i ha posat tota la seva saviesa periodística, i tota la seva agudesa…

Islàndia (i 4). Els camins de l'aigua

Imatge
Les primeres hores del dia setè les dediquem a voltar per la coquetona ciutat d’Akureiry, la capital del Nord, més aviat un poble elegant amb maneres urbanes totalment sostingudes. Passegem pel port, pel cèntric carrer comercial, i entrem a l’església, al capdamunt d’una pronunciada escalinata des d’on es domina el conjunt, amb vitralls traslladats des del londinenc Coventry a l’interior. La façana imita les columnes de lava del paisatge, vol ser una incrustació cultural de la singularitat del paisatge a la solemnitat del temple.

Camí de Glambaer, tornem a l’acompanyament amable del rumor de l’aigua, del riu serpentejant entre pastures de verd inacabables on ramats de cavalls i ovelles pasturen pacíficament. Diuen que els cavalls islandesos, d’aparença robusta però més aviat baixos, tenen el privilegi d’afegir a les modalitats de marxa dels cavalls d’arreu un galop especial que els permet recolzar-se simultàniament sobre dues potes laterals, el que els possibilita una particular embran…

Islàndia (3). La certesa del foc sota les pedres que cremen

Imatge
A hora matinera del cinquè dia sortim en direcció nord, cap al parc nacional de Jökullsargljufür. Fins al creuament amb la secundària 901 el paisatge es repeteix, amb cadenes de muntanyes ferruginoses revestides de verd a banda i banda, i amb l’acompanyament dels corrents d’aigua que oscil-len, pugen o baixen en un o altre costat. La vista ja s’ha acostumat a aquesta companyia. Però a partir del desviament a la 901 el canvi de paisatge és total. Comença el desert, que es fa més present a mida que la carretereta de grava puja i revolta entre extensions planes de pedres i roques de riolita misteriosament esteses sobre la superfície. Qui les hi ha deixat? Qui ha fet d’aquest altiplà una vastitud desèrtica que sobtadament ens captiva? A la carena, abans que la carretera comenci la baixada cap al poblet de Modrudalur, la vista se’ns en va: a primer pla, les ondulacions marronoses de la continuació del desert, després una línia verda, matisada, als peus de la cadena de punxes volcàniques, r…