Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2006

París, segons sembla

Imatge
París és la suau veu benedictina que es perd pel campanar de Saint Germain, és Montmartre al Moulin de la Galette, l’imperi visual del Sacré Coeur, la bellesa impossible d’Afrodita, el cor piramidal robat a Milo. És fronda virginal a Notre Dame i música estrident de restaurant al barri dels llatins apilonats. És vitrall encès a la Sainte Chapelle, la vista a vol d’Eiffel a Champ de Mars, el Sena pontejat de riba a riba i els Elisées brunyits d’estrella a estrella. París és Saint Eustache sobre Les Halles, Manessier descobert al Pompidou, és repòs al Marais de Place des Vosges, Carnavalet difús en mil històries i equilibri elegant a la Vendôme, bronzejat pel Rei Sol mirant-se l’Òpera. És Renoir i Millet a Quai d’Orsay, i Rodin perseguint l’amor que fuig. És l’arc superb, marbrat, de la Défense, i el cansament que ens puja a tot el cos quan lentament tornem a Campo Formio i som els últims en deixar l’andana abans de cloure el somni amb les mans balbes.

Spinoza i els okupes

Imatge
Confesso que no sento gaires simpaties pels okupes, però m'ha cridat l'atenció el grafiti que fa uns dies va aparèixer en una façana del carrer Madoz, molt a la vora de casa: okupa i gaudeix. Segurament que el que ho va escriure no ho sabia, però guarda un paral-lelisme conceptual sorprenent amb el "bene agere ac laetari" ( actua i sigues feliç ) de Spinoza. Trobar-se bé, gaudir, sentir-se feliç amb el que es fa, continua sent el desideratum i la preokupació de tothom al llarg dels segles. Si els okupes busquen el gaudi amb les okupacions, que m'ho expliquin, que em podria interessar, sobretot si, com intueixo, es pot distingir entre el gaudi de compartir un espai en comú i el gaudi d'okupar per fotre algú altre.

Vertigen virtual ?

Tot just estem a mig agost i els esdeveniments no paren de produir-se a una velocitat de vertigen, a casa nostra i a fora: l’ocupació salvatge de les pistes del Prat i les seves seqüeles a la Diputació Permanent del Parlament, on més aviat sembla que hi volin OVNIS o zombis buscant en plena canícula la quota de protagonisme electoralista, molt allunyats dels problemes de les persones que van patir el col-lapse; la mort a Mataró de la Mariona, la noia castellera dels Capgrossos; els incendis successius a l’Empordà; l’ocupació del Sud del Líban per Israel, i el llançament de míssils per Hezbolà, amb les seqüeles de centenars de morts civils i la inoperància de la ONU; la malaltia de Castro i les expectatives de canvi a Cuba; els incendis a Galícia i la sospita fonamentada de la seva intencionalitat en molts casos; l’amenaça terrorista de fer explotar avions comercials entre EEUU i el Regne Unit amb explosiu líquid o químic; l’arribada constant d’immigrants que moren per desenes en el

Mariona

Imatge
Dol. Dolor infinit, dolor al cor dels teus pares, dels teus companys, de la teva ciutat. Vam veure com queies però no podíem saber que la dissort ens deixaria aquest buit abans de coronar la gesta, allà on s'enlairen i s'uneixen l'esglai i l'alegria, la mà desclosa al vent amb el moment més àlgid de la festa.