París, segons sembla





París és la suau veu benedictina
que es perd pel campanar de Saint Germain,
és Montmartre al Moulin de la Galette,
l’imperi visual del Sacré Coeur,
la bellesa impossible d’Afrodita,
el cor piramidal robat a Milo.

És fronda virginal a Notre Dame
i música estrident de restaurant
al barri dels llatins apilonats.
És vitrall encès a la Sainte Chapelle,
la vista a vol d’Eiffel a Champ de Mars,
el Sena pontejat de riba a riba
i els Elisées brunyits d’estrella a estrella.

París és Saint Eustache sobre Les Halles,
Manessier descobert al Pompidou,
és repòs al Marais de Place des Vosges,
Carnavalet difús en mil històries
i equilibri elegant a la Vendôme,
bronzejat pel Rei Sol mirant-se l’Òpera.

És Renoir i Millet a Quai d’Orsay,
i Rodin perseguint l’amor que fuig.
És l’arc superb, marbrat, de la Défense,
i el cansament que ens puja a tot el cos
quan lentament tornem a Campo Formio
i som els últims en deixar l’andana
abans de cloure el somni amb les mans balbes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9