Vertigen virtual ?

Tot just estem a mig agost i els esdeveniments no paren de produir-se a una velocitat de vertigen, a casa nostra i a fora: l’ocupació salvatge de les pistes del Prat i les seves seqüeles a la Diputació Permanent del Parlament, on més aviat sembla que hi volin OVNIS o zombis buscant en plena canícula la quota de protagonisme electoralista, molt allunyats dels problemes de les persones que van patir el col-lapse; la mort a Mataró de la Mariona, la noia castellera dels Capgrossos; els incendis successius a l’Empordà; l’ocupació del Sud del Líban per Israel, i el llançament de míssils per Hezbolà, amb les seqüeles de centenars de morts civils i la inoperància de la ONU; la malaltia de Castro i les expectatives de canvi a Cuba; els incendis a Galícia i la sospita fonamentada de la seva intencionalitat en molts casos; l’amenaça terrorista de fer explotar avions comercials entre EEUU i el Regne Unit amb explosiu líquid o químic; l’arribada constant d’immigrants que moren per desenes en el seu intent; i per acabar-ho d’adobar, en el nivell prosaic de les coses més nostrades, les declaracions de Maragall el dia de l’entrada en vigor del nou Estatut dient que l’Estat és residual a Catalunya (això quan aquest Estatut que acabem de votar diu que la Generalitat és Estat: de quin planeta, vull dir de quin Estat, és en Maragall ?)

I mentrestant, com que aquest allau ens agafa de vacances, sembla com si tot passés estant la realitat entre parèntesi, com si es tractés de fets virtuals. Els diaris aprimats, les ràdios amb les neurones més fluixes que mai, els comentaristes habituals muts perquè ara no toca comentar res, la Tv dedicada a les seves sèries de llauna… El que de veritat passa ara serà, per imposició de l’organització dels media i de la seva divisió del treball en funció de les notícies que els interessa crear o mantenir, material de tertúlia inacabable després de les vacances. No podem canviar les coses només parlant-ne, però parlar-ne situant el relat dels fets en un moment posterior a l’actualitat en què es produeixen, perquè les nostres necessitats primàries viuen un tempo diferent, preestablert, buscant sobretot el profit personal, d’empresa o de grup, ens fa més xerrameques i també més irreals, ens acostuma a viure el que passa amb el pas canviat, en diferit i filtrat. Baixem un pas en l’escala de la racionalitat: d’homo sapiens a homo ludens, d’homo ludens a homo videns, i d’homo videns a homo virtualis. Algú deia que la vida és allò que passa al meu costat mentre jo estic oupat en altres coses. Doncs això mateix.