Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2012

Tankes mallorquines

Imatge
Vora la Seu
mira el marbre novell
la pedra antiga
quan balla el rosetó
la dansa de la llum.

Amb llum de mar,
encimats a Ses Ànimes,
s’abracen fort
el pi i l’oliverar
seguint els sons de l’aigua.

Sons de paraules
fendeixen l’aire pur
a Miramar
i amb el vigor de Llull
foraden el rocam.

Rocam nevat,
emmirallat al Gorg
Blau i glaçat,
bevent-se el cel obert
amb mans del Puig Major.

Milers de mans
s’enlairen de la pedra
a Sa Calobre
per fer present al cel
la memòria de l’aigua.

Memòria erecta
al Cap de Formentor
que fita al lluny,
sobre la roca esquerpa,
l’arrel i el cant de l’arbre.

El cant del dia
s’apaga a S’Albufera
i a poc a poc
va desgranant els tons
de sa claror darrera.

C.A.

Sobirans de palangana

Imatge
Mentre l’Alícia treu pit
al país de meravelles
i ens assenyala amb el dit
el seu paradís d’estrelles,
lliure del tot de cabòries,
sense taxes ni memòries,
els convergents sobirans
miren cap a una altra banda,
i per rentar-se les mans
demanen la palangana
als servidors del pepé.
És tan plaent l’ablució,
s’hi troben tan i tan bé,
que en el mateix balneari
veuen junts la solució,
les pautes de l’ideari
per viure i no prendre mal:
la reforma laboral
que amb menys cost i menys desfici
porta el mateix benefici.

I, doncs, la sobirania?
Queda per un altre dia…

C.A.

Garzón o la cacera magistral

Imatge
Set magistrats del suprem
varen sortir de cacera,
se suposa que amb bon tremp
i amb empenta matinera.
El bosc de Gürtel es troba
en un antre corronyaire
on els caçadors amb toga
havien d’allisar l’aire
perseguint el porc senglar:
així ho posava el cartell
quan la veda s’aixecà
perquè hi entrés el tropell.

Però heus aquí que a la contrada
vivia un paó acolorit,
amb la ploma estarrufada,
blau i verd, molt eixerit,
que es deia (i encara es diu)
“Garzón”, l’estrella emplomada,
si bé garsa per perdiu
ens donà alguna vegada.
I aquell paó estarrufat,
pensant que res passaria,
es ficà al tros acotat
per provar com lluiria.

Els caçadors quan el veuen
es mirem i no s’ho creuen,
els hi creix un pam el nas
i bandejant els senglars
ensumen que és el moment
d’esplomar el paó valent.
Qui dispara?, es pregunten,
però de cop tots ja l’apunten
i deixen descolorit
aquell gall tan presumit.

I la gent d’aquell indret,
que volia fer neteja,
proclama que no hi ha dret,
i crida i s’angunieja:
quina justícia és aquesta
que deixa lliure el senglar?…

El noi de Ca L'Estevet

Imatge
El dimarts vam enterrar el Noi de Ca L'Estevet a Ullastrell. Cosí germà, fill de la tia Adelaida i de l’oncle que no vaig arribar a conèixer, desaparegut durant la guerra. Es deia Josep, però tothom el coneixia com el Noi, apel.latiu que va conservar tota la vida, inconfusiblement associat a la funció de pal de paller de la família, el nen nascut poc abans de començar la guerra i que passa a ser noi, el puntal del precari grup familiar que ha de tirar endavant com pot, i així el comencen a veure i el veuran sempre els veïns del poble. De Nois amb aquestes connotacions n’hi ha arreu, encara que comencen a desaparèixer, mentre que de Noies que hagin conservat tota la vida aquest apel.latiu no en conec cap.

Anant al poble, comentàvem que dels vuit fills del Noi només en reconeixeríem els tres grans, i dels catorze néts n’hem perdut completament la pista. Del Noi m’ha quedat el seu saber estar, aquella subtil elegància de les persones senzilles que mai no es fan notar però que sempre t…