Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2007

Catalanismes

Imatge
Josep Clarà :"La model"

Trobo resumit en un fragment del Glossarid’Eugeni D’Ors (transcrit per Antoni María "La vida dels sentits") l’ideal del noucentisme als inicis del catalanisme pel que fa a la salvaguarda de la identitat de Barcelona (i doncs de Catalunya) davant la immigració, llavors substancialment diferent del fenomen actual : "És necessari que Barcelona pugui exercir una selecció sobre la seva població immigrant. És necessari que Barcelona tingui el dret a exigir a les persons que entren i acostumen a quedar-se certes condicions fisiològiques, certes condicions ètiques, certes condicions d’instrucció, potser també certes condicions econòmiques:un mínim de salut física, moral i social. El propòsit pot semblar antidemocràtic. Em deixa indiferent. També és indiferent a la viva democràcia dels Estats Units d’Amèrica del Nord, que practiquen rigorosament aquest proteccionisme de la raça". A mi no em deixa indiferent que aquests pressupòsits, amb tots…

Paisatge i memòria (i 4) : una gota de l'esponja tova de la terra

Imatge
Monet: Sobre el riu

“Ens travessa de cop la idea que podríem ajeure’ns allí, no pensar més en res, immersos en el mantell espès i l’olor de fulles tendres, la cara neta pel vent lleuger, la fressa dolça i perpètua dels pollancres a les orelles avesant-nos a la remor mateixa de la plenitud. Una certa base essencial per a la vida, precipita només en aquest immens volum de calma… El pensament evacua els seus aguaits carregosos i replega la xarxa de les seves antenes inútils; reflueix de tot arreu cap a la línia de dilució de la pura consciència d’ésser; no és ja res més, a les fronteres del cos, que una lleugera suor que no sembla feta sinó per refrescar-nos en evaporar-se progressivament, per dissipar en el no-res un excés de saba que puja, en l’espessa secreció vegetal, de l’apoplexia d’aquesta naturalesa verda, i d’aquesta argila que es recorda íntimament del mar… Aquest moment, en aquest indret exigu de la terra, enclou en nosaltres la seva totalitat i la seva suficiència - no existei…

Àngel captiu

Imatge
Shomvu Shakar, encadenat a la cabana dels seus pares, malalts de lepra, a la ciutat índia de Siliguri (Reuters, 14/06/07)

Shomvu, fràgil infant encadenat,
mires amunt i veus només el vol
de l’àliga que et fixa amb ull voraç
i t’enfosqueix el jorn de sol a sol.
Com Prometeu, els déus et fan pagar
l’haver-nos descobert l’abast del foc
on cremen els rostolls dels camps segats,
les engrunes del blat robat a cops.
Hèracles tornarà amb arc i sageta
per abatre l’ocell que t’amenaça,
per separar les cendres del caliu
i fondre amb el foc nou tota cadena:
de les baules roents eixiran ales
que aplegaran les garbes al teu niu.

C.A. Àngels: àngel d'àfricaàngel silentàngel del plor

Diari

Imatge
Hi ha dies que llegir el diari és un pessigolleig de sensacions que circulen d’una notícia a una altra. Ahir, per exemple. El que anava llegint, amb calma, estava tot relacionat (era sens dubte la meva predisposició a veure-ho interrelacionat). L’acudit de Forges, sensacional: un estropell d’home, amb calçotets i samarreta, amb la pilositat penjant-li, abocat sobre la tv , mirant com un desganat persegueix una pilota, mentre al costat, entre mitjons, cendrers i llaunes de cervesa escampades, la senyora adverteix a la filla : “Hija mía, nunca te cases con un audiencio”. A continuació, un article formidable de la Margarita Rivière sobre la decadència de les classes mitges a Espanya, les que van sorgir del baby-boom, han assolit un cert nivell de benestar, paral-lel al grau d’il-lusió que els va generar l'accés a la modernitat i a la democràcia, però que ara estan perdent empenta i seguretat a marxes forçades en veure’s obligades a cuidar els pares, ja grans, els néts i els fills de …

Paisatge i memòria (3) : l'equilibri entre l'aiguamoll i la torre

Imatge
Cézanne: "Llac d'Annecy"
"Les veus , que la tarda aïlla i torna més líquides, fan ressonar de retruc l’eco de la Roca que Beu; la torre quadrangular de la capella queda per fi a la vista per damunt dels canyissos: el bronze de la seva campana que toca lànguidament l’hora ressona sempre més proper del que esperàvem i sembla estirar sobre l’aigua, amortir sense pressa, les seves vibracions com una pedra que cau en una bassa. No és fins aquí que, emmarcades entre els rams plomosos de les canyes, reflectides sobre l’aigua tremolenca i trencades com un mosaic per les fulles de les castanyes d’aigua i dels nenúfars, no resulten aquestes parets de peregrinatge totalment indignes de ser contemplades, i mereixen el nom secret que els guardo en el meu record, nom que vaig furtar a un pobre poblat de la Brière: la Capella dels Aiguamolls. Una sensació de seguretat ha anat sempre unida a aquest nom i a aquesta imatge, i encara m’és difícil precisar-ne la causa: ¿ no deu ser que…

És possible parlar d'ETA i no fracassar en l'intent ?

Imatge
Eguiguren i Otegui

No em refereixo ja a la possibilitat d’esperar algun resultat concret de les converses amb ETA (fracassades una i altra vegada) sinó a la possibilitat de parlar sobre els plans i les intencions d’ETA, en aquests moments, amb un mínim de sentit i de coherència. Aquests dies les cròniques dels politòlegs van plenes d’opinions sobre el trencament de la treva: totes són pura hipòtesi, quan no meres suposicions, que a més no són coherents amb els seus propis plantejaments a l’hora d’extreure’n conseqüències de cara al futur pel que fa a l’acció de govern. Com a mostra, un exemple que recull molt bé l’opinió avui prevalent en els àmbits considerats més solvents sobre el tema: l’article de Jordi Sánchez , president de la Fundació Bofill, "ETA y Estado: absurdo por previsible"( El Pais, edició de Catalunya, de 11/06/07). Considera l’articulista que, salvades totes les circumstàncies concurrents, com ara el domini de l’estructura militar d’ETA sobre l’estructura pol…

Paisatge i memòria (2) : el pressentiment d'una altra joia per venir

Imatge
“Si hi ha una constant en la manera que tinc de reaccionar als accidents de l’ombra i de la llum que es distribueixen capritxosament tot al llarg del pas d’un dia és pròpiament els sentiment de joia i de calor, i , més encara potser, de promesa confusa d’una altra joia encara per venir, que no se’m separa mai del que anomeno, a falta de millor expressió, calma tardana - la calma, per exemple, de les llargues jornades de pluja que deixen filtrar, quan el vespre ja és a avançat, sota la tapa finalment alçada dels núvols, un raig groc que sembla miraculós de limpidesa -, la calma amarada i nòrdica d’alguns cels de Ruysdel- la calma crepuscular arran d’horitzó, més lluminosa, més càlida, que torno a veure de vegades al Louvre en un petit quadre de Ticià que em captiva: La Verge del conill. Una impressió tan distinta de reescalfament i de reconfort, si bé més vigorosa per a mi que potser per a d’altres en tals ocasions, no deixa de tenir algun lligam amb una imatge motriu impresa de ben an…

Ai, la lliga

Imatge
A saragossa el madrid
comença ballant la jota
i el barça mig adormit
s’entesta a donar la nota.

Entre el tamudo i la peña
l’espanyol arma un sidral
que ens deixa sense espardenya
i amb cara de carcamal.

Però el messi allarga la mà
i el rèflit no se n’adona:
el nostre déu català
torna a fer de maradona.

Mentrestant a saragossa
el madrid ja balla el xotis
i es treu un as de la bossa
empatant d’amagatotis.

A can barça altra vegada
el messi despentinat
marca d’una revolada,
aquest cop amb el calçat.

A saragossa de nou
el madrid fica la pota
i es convenç que costa un ou
canviar el xotis per la jota.

Ja ho tenim mig coll endins:
sota els cels barcelonins
veiem els déus argentins
portant la lliga a bocins.

Però heus aquí que a mitja glotis
se’ns embolica l’eufòria
i el bolero esdevé xotis
que du el tamudo a la glòria.

Ai, la lliga… ! :
per una mà la teníem
i amb una mà la tocàvem,
mes els déus, que són equànimes,
s’han cansat de fer anar el braç,
ja no volen donar ànims
a qui no se’n sent capaç.
Clavada com una espina,
fent tamudo…

Mossos

Imatge
Espectale insòlit el dels mossos d’esquadra manifestant-se (uns 4.000 del total dels 12.000 fins ara desplegats) per reclamar que es respecti la seva dignitat com a cos policial. Insòlit perquè es tracta d’un cos jove, encara en formació, en el que la població de Catalunya té dipositades moltes expectatives després del replegament dels cossos i forces de seguerat de l’Estat, i el que no es podia esperar en aquests moments és que sortissin al carrer proclamant que ells ho fan tot bé i que el que s’equivoca i ha de plegar és el Conseller d’Interior, el seu màxim responsable que tot just porta sis mesos al càrrec, simplement perquè algunes actuacions recents han posat en evidència determinades actuacions que ens fan desitjar una correcció immediata d’alguns comportaments amb relació a detencions (filmacions a la Comissaria de Les Corts), trasllat de presos (un detingut mort mentre intentava fugir del vehicle policial), utilització d’armes o instruments no reglamentaris (kubotan) i actuac…

Paisatge i memòria (1): el camí somiat de l'aigua

Imatge
Zhang Zeduan

"Cap pintura com la xinesa- i particularment la dels paisatigistes de l’època Song- ha estat obsedida pel tema de la barca solitària que va corrent amunt per una gorja boscosa. L’encant, sempre viu, lligat a tal imatge resulta sens dubte del contrast entre la idea d’escalada, o en tot cas d’esforç físic dur i d’avanç treballós, que evoca la costa dels vessants, i la planor, la facilitat irreal del camí d’aigua que s’escola indefinidament entre les roques: el sentiment de joia que neix, dins l’esperit del somniador, de la solució increïblement fàcil de les contradiccions pròpia dels somni, fondeja aquí de manera concreta en la realitat. Les branques dels arbres encimbellats sota els quals llisquem, les branques del pi amic que s’inclinen anguloses sobre l’aigua en les tintes xineses, accentuen el sentiment d’embriaguesa calmosa, i poden en qualsevol moment fer succeir al caprici d’una veta d’aigua contornejada per precipicis la intimitat protegida, la fuita atraient de…