Paisatge i memòria (1): el camí somiat de l'aigua

Zhang Zeduan

"Cap pintura com la xinesa- i particularment la dels paisatigistes de l’època Song- ha estat obsedida pel tema de la barca solitària que va corrent amunt per una gorja boscosa. L’encant, sempre viu, lligat a tal imatge resulta sens dubte del contrast entre la idea d’escalada, o en tot cas d’esforç físic dur i d’avanç treballós, que evoca la costa dels vessants, i la planor, la facilitat irreal del camí d’aigua que s’escola indefinidament entre les roques: el sentiment de joia que neix, dins l’esperit del somniador, de la solució increïblement fàcil de les contradiccions pròpia dels somni, fondeja aquí de manera concreta en la realitat. Les branques dels arbres encimbellats sota els quals llisquem, les branques del pi amic que s’inclinen anguloses sobre l’aigua en les tintes xineses, accentuen el sentiment d’embriaguesa calmosa, i poden en qualsevol moment fer succeir al caprici d’una veta d’aigua contornejada per precipicis la intimitat protegida, la fuita atraient de les voltes d’arbres que cobreixen, talment una glorieta, un canal que s’escola recte fins a l’horitzó. Ens abandonem ulls clucs a l’aigua que, inexhauriblement, obre els camins; cap excursió és més captivadora que aquella on el benestar inherent a tot viatge a flor d’aigua es duplica amb la seguretat màgica lligada al fil d’Ariadna. Així, durant llargs minuts, la barca progressa en el silenci glauc; al mateix temps que el sol, els penyasegats deturen el menor alè d’aire. Al mig de l’excursió de l’Evre, aquests moments de silenci, en la meva memòria, s’hi posen com un punt llarg d’orgue; aquest silenci, un dit sobre els llavis, dret i immòbil, mig materialitzat en el buc d’aquests estrets plens de presències paganes, és veritablement el geni del lloc qui l’imposa.”

(Julien Gracq ,

”Les aigües estretes”, Quaderns crema, 2007, pp 43-44)

Per anar riu avall, fes click aquí i espera´t un moment, que l'aigua et portarà.