Catalanismes

Josep Clarà : "La model"

Trobo resumit en un fragment del Glossari d’Eugeni D’Ors (transcrit per Antoni Marí a "La vida dels sentits") l’ideal del noucentisme als inicis del catalanisme pel que fa a la salvaguarda de la identitat de Barcelona (i doncs de Catalunya) davant la immigració, llavors substancialment diferent del fenomen actual : "És necessari que Barcelona pugui exercir una selecció sobre la seva població immigrant. És necessari que Barcelona tingui el dret a exigir a les persons que entren i acostumen a quedar-se certes condicions fisiològiques, certes condicions ètiques, certes condicions d’instrucció, potser també certes condicions econòmiques:un mínim de salut física, moral i social. El propòsit pot semblar antidemocràtic. Em deixa indiferent. També és indiferent a la viva democràcia dels Estats Units d’Amèrica del Nord, que practiquen rigorosament aquest proteccionisme de la raça". A mi no em deixa indiferent que aquests pressupòsits, amb tots els matisos que es vulguin, despullats de la seva carnadura més xenòfoba i clarament racista, continuïn vigents, tant més com més extensa i global s’ha fet la immigració, aquí i fora d’aquí.


¿No seria hora d’anar sortint del món enclaustrat dels ideals noucentistes, que van ser eficaços als orígens del catalanisme però que fa temps que han quedat en gran part obsolets? Ferran Mascarell ("Nuevos y viejos catalanismos") ho acaba de recordar: el problema del catalanisme ara és que no ha assumit que els vells pressupostos de què va partir (la moderna nació cultural catalana enfrontada a la vella Espanya immersa a la crisi del 98) ja no serveixen, perquè avui Espanya és un Estat modern on s’ha realitzat en gran part el procés de modernització social i econòmica que justament el catalanisme buscava; la societat civil catalana ha deixat de ser la més forta i avançada d’Espanya; a molts altres llocs d’Espanya, i sobretot a Madrid, s’ha estructurat un societat civil forta, disposada a defensar els seus interessos de present i de futur. Amb virtuts i defectes tots ens hem fet grans, i ja és hora de plantejar-nos, diu Mascarell, què volem ser: independents, federalistes o autonomistes més o menys reformistes. Per això, conclou, cal recuperar el tradicional sentit de la realitat, reconèixer les coses tal com són, i no dubtar a reinventar Catalunya com una nació metròpoli, jugant seriosament les cartes de la innovació, l’educació i la cultura.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?