Diari


Hi ha dies que llegir el diari és un pessigolleig de sensacions que circulen d’una notícia a una altra. Ahir, per exemple. El que anava llegint, amb calma, estava tot relacionat (era sens dubte la meva predisposició a veure-ho interrelacionat). L’acudit de Forges, sensacional: un estropell d’home, amb calçotets i samarreta, amb la pilositat penjant-li, abocat sobre la tv , mirant com un desganat persegueix una pilota, mentre al costat, entre mitjons, cendrers i llaunes de cervesa escampades, la senyora adverteix a la filla : “Hija mía, nunca te cases con un audiencio”. A continuació, un article formidable de la Margarita Rivière sobre la decadència de les classes mitges a Espanya, les que van sorgir del baby-boom, han assolit un cert nivell de benestar, paral-lel al grau d’il-lusió que els va generar l'accés a la modernitat i a la democràcia, però que ara estan perdent empenta i seguretat a marxes forçades en veure’s obligades a cuidar els pares, ja grans, els néts i els fills de més de trenta anys que continuen a casa: les pròximes generacions estaran en condicions de prendre el relleu de totes aquestes obligacions ? L’ ”Audiencio” de la tv de Forges és la pura encarnació del cansament i la decadència d’aquesta classe mitja. Més endavant, la punyalada tràgica, còmica i filosòfica de El Roto : un anònim (mitja figura) davant un mur de frontera (que pot ser qualsevol mur, quasevol frontera) que s’autoconvenç amb una afirmació lapidària: “el muro me protege de la otra parte de mí”. Arribo al decàleg que el Vaticà proposa als conductors catòlics (manament primer, naturalment : no mataràs), i que inclou unes suggerents opcions complementàries: resar el rosari en grup dins del cotxe, que pot ajudar a tranquil-litzar el conductor, i si aquest s’adorm es pot optar per contemplar els senyals religiosos a banda i banda de la carretera (creus, campanars, estàtues, esglésies ...); ja m’imagino el fervent conductor catòlic, més fervent que conductor, barrejant els ora pro nobis amb els senyals de circulació, confonent la stela matutina amb el disc de prohibit aparcar i enfrontant-se amb el guàrdia municipal sense miraments: ”vostè a mi no em pot multar perquè el seu codi de circulació no és el que jo utilitzo, el del Vaticà”. Qui no està per ave maries és l’Oriol Bohigas que parlant precisament de l’AVE i de la Sagrada Família desvia hàbilment i sàviament el tema cap al seu terreny: amb tantes alarmes potser serà que les obres de la mateixa Sagrada Família no es fan amb tots els requisits de seguretat, començant pels fonaments, que una obra de tanta envergadura exigeix, i seria paradoxal que es desviés ara el túnel del carrer Mallorca perquè més endavant l’acabés ocupant l’ampliació de l’església. Em suggereix que per evitar tant una cosa com l’altra els fervents conductors catòlics, seguint una de les opcions proposades en el Codi Vaticà de Circulació, podrien , per torns, és clar, donar voltes i voltes amb el cotxe al voltant de la Sagrada Família, i així es calmarien tots plegats admirant tan monumental senyal religiós, donant temps a reflexionar sobre la solució més adequada. Qui tampoc s’està d’orgues és l’assagista francès Marc Fumaroli (que per fer honor al seu nom apareix in efigie fumant plàcidament un puret), fustigador de la intervenció de l’Estat en el drigisme cultural (“El Estado cultural”, 1991), el qual, però, se’n riu de la despreocupació cultural que sembla tenir Sarkozy i aconsella en tot cas als governs que controlin les televisions dels “Audiencios” si de veritat volen vetllar per l’educació dels menuts. Seguint, el mea culpa de Laporta sobre la manca de control del vestuari, que, però, no pensa tocar ni Ronaldinyo, ni l’Eto’o ni l’entrenador, és a dir, ni els infractors ni l’encarregat de fer complir a casa el codi de circulació futbolístic (qui acabarà pagant els plats trencats pot ser Deco, el sofert treballador de classe mitja, estimulat pels carregats carajillos matiners : així no farà contents ni als “Audiencis” ni a les “Audiences” culés). Passant a l’economia, Solbes recomana als bancs i caixes que escurcin els terminis de les hipoteques, fins a 20 ó 25 anys, perquè 50 anys són massa: és veritat, massa per la decaiguda classe mitja que d’aquí cinquanta anys ja no hi serà, però massa poc per als mileuristes que han de destinar quasi el 40% del sou a la hipoteca. Qui en el seu moment no va tenir problemes d’hipoteca va ser l’empresari model De la Rosa, aconseguint en un tres i no res un préstec de 300.000.000 de pessetes de La Caixa, amb l’aval d’un admirador ingenu a qui tot seguit van embargar tretze finques de la seva mare per impagament: el fiscal, compassiu, li ha rebaixat la pena que demanava de sis anys a un any perquè ha arribat a un acord amb l’avalador ingenu per indemnitzar-lo. Finalment, els qui no haurien de tenir cap rebaixa són els directors de caixes que defrauden els immigrants amb comissions il-legals i milionàries justament per concedir-los hipoteques.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu