Paisatge i memòria (2) : el pressentiment d'una altra joia per venir

“Si hi ha una constant en la manera que tinc de reaccionar als accidents de l’ombra i de la llum que es distribueixen capritxosament tot al llarg del pas d’un dia és pròpiament els sentiment de joia i de calor, i , més encara potser, de promesa confusa d’una altra joia encara per venir, que no se’m separa mai del que anomeno, a falta de millor expressió, calma tardana - la calma, per exemple, de les llargues jornades de pluja que deixen filtrar, quan el vespre ja és a avançat, sota la tapa finalment alçada dels núvols, un raig groc que sembla miraculós de limpidesa -, la calma amarada i nòrdica d’alguns cels de Ruysdel - la calma crepuscular arran d’horitzó, més lluminosa, més càlida, que torno a veure de vegades al Louvre en un petit quadre de Ticià que em captiva: La Verge del conill. Una impressió tan distinta de reescalfament i de reconfort, si bé més vigorosa per a mi que potser per a d’altres en tals ocasions, no deixa de tenir algun lligam amb una imatge motriu impresa de ben antic en nosaltres i sens dubte de natura religiosa: la imatge d’una altra vida pressentida que no pot mostrar-se en tota la seva esplendor si no és més enllà d’un cert “passatge obscur”, lloc d’exili o vall de tenebres. Potser també (la imatge del dia cap al capvespre representa ordinàriament el curs de la vida) la suggestió optimista d’una aturada possible en el declivi, i fins i tot d’una inversió del curs del temps, es produeixi en la nostra íntima percepció per aquesta regeneració, per aquest rejoveniment del sol de la tarda. No tinc, en tot cas, gaire dubtes que una memòria més alta dins nostre avala la realitat d’aquestes promeses vagues i al mateix temps vehements que ens fan a cada instant l’hora, el temps i l’estació.”

(Julien Gracq, “Les aigües estretes “, Quaderns crema, 2007, pp 44-46)

Ticià: La Verge del conill

Paisatges: S.van Ruysdael