Paisatge i memòria (i 4) : una gota de l'esponja tova de la terra

Monet: Sobre el riu

“Ens travessa de cop la idea que podríem ajeure’ns allí, no pensar més en res, immersos en el mantell espès i l’olor de fulles tendres, la cara neta pel vent lleuger, la fressa dolça i perpètua dels pollancres a les orelles avesant-nos a la remor mateixa de la plenitud. Una certa base essencial per a la vida, precipita només en aquest immens volum de calma… El pensament evacua els seus aguaits carregosos i replega la xarxa de les seves antenes inútils; reflueix de tot arreu cap a la línia de dilució de la pura consciència d’ésser; no és ja res més, a les fronteres del cos, que una lleugera suor que no sembla feta sinó per refrescar-nos en evaporar-se progressivament, per dissipar en el no-res un excés de saba que puja, en l’espessa secreció vegetal, de l’apoplexia d’aquesta naturalesa verda, i d’aquesta argila que es recorda íntimament del mar… Aquest moment, en aquest indret exigu de la terra, enclou en nosaltres la seva totalitat i la seva suficiència - no existeix ja cap altre lloc, mai no hi ha hagut cap altre lloc -, tota cosa està en comunió perfecta dins el permeable; ens sentim allà, en els llindars atraients de l’absorció, una gota entre les gotes, espremuda, un moment abans de retornar-hi, de l’esponja tova de la terra”

Lucien Gracq, “La migdiada al Flandes holandès” (dins “Les aigües estretes”, Quaderns crema 2007, pp 68-70)