És possible parlar d'ETA i no fracassar en l'intent ?

Eguiguren i Otegui

No em refereixo ja a la possibilitat d’esperar algun resultat concret de les converses amb ETA (fracassades una i altra vegada) sinó a la possibilitat de parlar sobre els plans i les intencions d’ETA, en aquests moments, amb un mínim de sentit i de coherència. Aquests dies les cròniques dels politòlegs van plenes d’opinions sobre el trencament de la treva: totes són pura hipòtesi, quan no meres suposicions, que a més no són coherents amb els seus propis plantejaments a l’hora d’extreure’n conseqüències de cara al futur pel que fa a l’acció de govern. Com a mostra, un exemple que recull molt bé l’opinió avui prevalent en els àmbits considerats més solvents sobre el tema: l’article de Jordi Sánchez , president de la Fundació Bofill, "ETA y Estado: absurdo por previsible"( El Pais, edició de Catalunya, de 11/06/07). Considera l’articulista que, salvades totes les circumstàncies concurrents, com ara el domini de l’estructura militar d’ETA sobre l’estructura política, i les pressions que han plogut sobre el govern de part del PP i el seu entorn, a ETA li ha faltat "voluntat" i al Govern "professionalitat". Acaba sostenint que en el final previsible, i quasi fatalista, del procés, al govern li ha faltat decisió, imaginació, al no haver assumit el risc d’utilitzar noves estratègies, i ara tornem al de sempre, sense que s’hagi fet res perquè l’entorn social d’ETA s’allunyi de la seva lògica. Molt bé: però és coherent admetre de principi que ETA exerceix el poder de decisió dins l’esquerra abertzale i arribar a la conclusió que el govern havia d’emprendre una estratègia més arriscada, com la supressió de la llei de partits polítics per fer possible la legalització de Batasuna, i altres mesures equivalents? Havia de començar cedint el govern després de reconèixer aquest predomini d’ETA en la direcció política del procés ? En aquest context què vol dir parlar de"voluntat" d’ETA i de "professionalitat" del govern ? Pot un govern ser professional i al mateix temps plegar-se a l’orientació del full de ruta del procés que fixa l’organització terrorista ?

Caldria mesurar el sentit i el contingut de cada paraula a l´hora de deixar anar conclusions tan contundents, per no crear equívocs que afegeixen més confusió al tema. Fins on és possible de resseguir amb un mínim de detall l’itinerari de les converses amb ETA (vegi’s el treball de Luis R. Aizpeolea a El Pais, Domingo, de 10/06/07: "Así fue el diálogo con ETA"), els punts cabdals són els següents: a la cita de Ginebra de 21 de juny de 2005, entre Josu Ternera i el president del PSE Jesús Eguiguren, amb la intervenció del Centre internacional de Diàleg Henri Dunant, assistint-hi el segon amb l’aval parlamentari del Congrés que havia aprovat (amb la sola oposició del PP) el diàleg amb ETA si donava mostres inequívoques d’abandonar la violència i amb la condició de què les qüestions polítiques les resolguessin els partits, s’hi havia arribat després de constatar en moltes trobades prèvies informals entre el mateix Eguiguren i Otegi que la causa del fracàs de les treves anteriors havia estat el no distingir entre el procés de pau i el procés polític; l’exposició d’Otegui a l’assemblea d’Anoeta el novembre del 2004 és coherent amb la necessitat d’aquesta distinció: va proposar la doble mesa i que ETA assumís ser representada per Batasuna en la mesa política, admetent que en el futur polític d’Euskadi hi havien de participar els partits exclosos en el pacte de Lizarra; al cap de 22 dies de discussió a Ginebra es va arribar al principi d’acord segons el qual ETA anunciaria una treva indefinida i permanent (posteriorment va quedar només en "permanent" per la connotació amb l’anunci que havia fet l’IRA), sense que formessin part de les bases d’aquest acord ni el dret d’autodeterminació ni Navarra, comprometent-se el govern en el termini de sis mesos (no els va tardar), després de l’anunci de la treva, a declarar que es respectarien les decisions que sobre el seu futur prengués lliurement la ciutadania basca en absència de violència; les bases, recollides pel Centre de Diàleg en funció de notari, recollien que es relaxaria l’activitat policial si cessaven realment les accions terroristes i que Batasuna s’acolliria a la legalitat per legalitzar-se, respectant la vigència de la llei de partits; entre el 3 i el 12 de novembre de 2005 es va produir una segona tanda de reunions a les afores d’Oslo, també amb l’assistència del Centre de Diàleg, que van ratificar les bases de juliol; el comunicat d’ETA de 22 de març de 2006, proclamant la treva, es va ajustar a les bases del principi d’acord; Zapatero, declarat oficialment l’inici del diàleg al Congrés el 29 de juny, volia aprofitar aquell estiu per posar en marxa la mesa tècnica amb ETA, el procés de pau per presos i havia preparat un pla d’apropament i inclús d’excarceracions de presos (si Aznar ho havia fet, per què no ho havia de fer ell partint d’aquestes bases?); el juliol els representants de la banda no van voler iniciar la mesa tècnica i van exigir que es configurés la mesa política, amb la necessitat urgent que Batasuna fos legalitzada, i aquesta, pressionada per les seves bases, no es va acollir a la llei de partits i va continuar en la il-legalitat; el govern, malgrat el canvi de ruta, va decidir continuar i va entrar el líder del PNB, Jon Imaz, en les converses amb Batasuna, arribant-se en una trobada tripartita (PSE, PNB i Batasuna) a Loiola a un esborrany d’acord que els representants de Batasuna, després d’evacuar consultes, van refusar, exigint un òrgan comú entre Navarra i Euskadi amb capacitat legislativa en el termini de deu anys (era el 10 de novembre de 2006); la primera quinzena de desembre es produeix un altre intent entre Eguiguren i un exministre de González i dos joves militants d’ETA (ja no Ternera): ETA ja no es conformava amb la mesa tècnica sinó que es presentava com la tutora del procés polític integral, per sobre de Batasuna, exigint el dret d’autodeterminació i el procés d’unió amb Navarra, malgrat que es va comprometre a no trencar el procés ( ho incompleix amb la bomba de Barajas el 30 de desembre) ; després de Barajas, Batasuna encara va mantenir tres reunions amb el PNB en les que va plantejar un referèndum sobre Euskadi i Navarra per al 2010, amb l’exigència que el PSE hi fes campanya a favor (el PNB s'hi va plantar , i el comentari de Jon Imaz no va poder ser més explícit :"la crisi obeeix a la resistència d’ETA a abandonar el vell paper de garant o tutor dels acords polítics entre partits a Euskadi i, en el fons, a un vertigen i por de l’esquerra radical a fer política sense el tutelatge de les armes")

Resumint, el que va començar objectivament com un procés per buscar una sortida dialogada a la violència d’ETA sobre el compromís de considerar la situació dels presos i l’assetjament a la banda a canvi d’un cessament total de les accions terroristes, amb la participació de tots els partits polítics , inclosa Batasuna (no ETA) que s’havia de legalitzar respectant els principis de refús de la violència de la llei de partits, en una mesa política autònoma que sense contraprestacions a la violència trobés formes per expressar sense exclusions la voluntat real dels bascos, va acabar convertint-se per voluntat exclusiva d’ETA en un pla d’exigències polítiques prèvies, atenent a la unió de Navarra i Euskadi, al dret d’autodeteminació i a la supressió de la llei de partits, que es contradeien amb les bases de l’inici del procés i que naturalment eren inassumbibles per tots i cadascun dels partits democràtics. El procés de negociació tècnica amb ETA només podia ser legítim, i en aquesta legitimitat s’hi jugava l’autèntica professionalitat del govern entesa com acció de govern responsable, si es partia de la base que ETA no podia imposar cap condició política i que el seu objectiu era la desaparició completa de la banda. Costa molt trobar elements en tots aquests antecedents per atribuir al govern falta de "professionalitat". Parlar d’ETA és conceptualment perillós, i aquesta perillositat segurament que és una mostra més de la seva expansió contaminant en tots els ordres. Però és que, a més, el fracàs està assegurat quan es volen posar a un mateix nivell les raons del govern amb unes suposades "raons" de la banda: quan fem això anem de cap al precipici.