Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

Privilegis raonables en perjudici de la raó

Imatge
 “M’estimo més plànyar-me de la meva fortuna que avergonyir-me de la meva victòria” (Quint Curci a “Història d’Alexandre el Gran)

En el seu assaig sobre “L’hora perillosa dels parlaments” Montaigne recorda que la guerra té naturalment molts privilegis raonables en perjudici de la raó, i per això recorda la cita de Ciceró segons la qual “ningú hauria de fer res dirigit a aprofitar-se de la ignorància d’un altre”. Els que ens trobem al mig de la confrontació entre la determinació independentista i l’immobilisme governamental ens hem de limitar a deixar constància, de moment, de l´ús que les parts en conflicte fan dels respectius privilegis, que des d’un determinat punt de vista poden semblar raonables, en perjudici de la raó, aprofitant tots els subterfugis que l’astúcia (de moment només l’astúcia) els proporciona enfront dels arguments interessats o directament ignorants i tergiversats. En la fase final del procés l’independentisme ha afegit al privilegi raonable del principi de l’autodet…

La por pel patrimoni com a símptoma

Imatge
Quan el Conseller Baiget deia que aguantaria anar a la presó peró no que anessin contra el seu patrimoni, en realitat no mostrava una simple reacció de covardia davant la possibilitat que li toquessin la butxaca sinó que posava de manifest dues evidències que segurament havia madurat pensant en les circumstàncies d’aquesta fase final del procés.   Primera, que la promesa de declaració d’independència dins de les quaranta-vuit hores següents a la victòria del sí en el referèndum és una entelèquia, un missatge als il.lusos i desprevinguts que es poden arribar a creure que dins la primera quinzena d’octubre serem un estat independent en el que la legislació de l’Estat espanyol ja no hi tindrà res a fer. Ell no s’ho creu i per això tem pel seu patrimoni, perquè sap que l’aplicació de la legislació de l’Estat espanyol podria resultar-li perjudicial esprés de l’1 d’Octubre. I segona, que el que s’està fent des del Govern de la Generalitat buscant el xoc frontal contra la legislació de l’Es…

La llei i l’embut

Imatge
Aquí tenim una llei i aquí tenim un embut, si ho barregem tot alhora tindrem la llei de l’embut.
La recepta és ben senzilla: posa a coure uns drets humans (l’autodeterminació n’és la millor imitació), deixa que faci xup-xup a foc lent en els mitjans adobats amb tertulians, l’hi apuges el to verbal amb un toc de puigdemont i unes gotes de la cup perquè prengui més bon gust; en fas un bon joc de mans quan ho fiques dins del tub i el primer plat dels humans serà el de la independència, l’única opció necessària de la cuina primigènia. La resta són accessoris (els síndics electorals, les urnes, meses i cens…), elements ornamentals per guarnir el plat del final, la declaració formal de la nostra independència.
Has d’evitar el Parlament, retorçar-li el Reglament, aprofitar tant com puguis la majoria absoluta i anar de pressa, de pressa, perquè tot en un moment passi ràpid per l’embut i no s’adoni la gent de l’afrau que li has fotut.
Amb aquests ingredients ben trinxats i salpebrats, afegint-hi propaganda per convèncer els espanta…

Pou de glaç

Imatge
Sota el cristall del pou hi quedava un tresor, la veu de l’alquimista que desglaçava a glops els arcans més secrets de vida, sexe i mort amb l’atàvic conjur de la força dels mots. S’elevava en la nit com l’esveltíssim pi que sotja el fons del pou quan s’hi congela l’ànima, l’alquímia del poeta vetllant ran del camí, la penetrant paraula de Josep Palau i Fabre.
C.A.
Canyamars. Pou de glaç 9 de juliol de 2017. Poesia i + Recital de Miquel Gelabert i Jaume Mallofré

No seria com sempre

Imatge
A la presentació de l’esborrany de la Llei de Referèndum abans d’ahir al Teatre Nacional es va repetir amb insistència que la votació del dia 1 d’Octubre seria com sempre, com qualsevol altra de les votacions que hem celebrat en democràcia. Si anés a votar l’1 d’octubre no seria com sempre, perquè mai com fins ara no se m’havia dit que la gestió democràtica de la discrepància significa apel.lar al dret d’autodeterminació com el primer dels drets humans (!?), sinó que anava a votar en virtut d’un acord susbscrit per tots els representants polítics d’aquest país des de la instauració de la democràcia segons el qual tenim el dret a escollir i a decidir. Si anés a votar l’1 d’octubre no seria com sempre, perquè mai no se m’havia dit, i jo no ho havia experimentat, que havíem fet tots els esforços possibles abans de tirar pel dret i recórrer a l’autodeterminació unilateral contra l’Estat, sinó que havíem participat activament en la millora de l’autogovern amb la confiança de superar les di…

Els costos de retorn del referèndum unilateral

Imatge
Digui el que digui el Govern de la Generalitat el proper dimarts dia 4, el referèndum unilateral no podrà tenir les garanties mínimes de celebració i el seu resultat seria en tot cas ineficaç jurídicament i políticament en ordre a una declaració unilateral d’independència. Això ho saben les dues parts. De tota manera, si es convoca el referèndum malgrat la manca absoluta de garanties i es va endavant amb els mitjans que siguin, el que caldria preveure serien les passes que a partir d’un moment s’hauran de donar cap enrere, tant de part del Govern de la Generalitat como de part del Govern central. Ara les dues parts es veuen amb cor de mantenir el repte recíproc posant l’accent en les respectives capacitats unilaterals, en la legitimitat constitucional i en la suposada legitimitat democràtica. Arribarà un moment, a partir de l’1O, en què ja no servirà de res l’apel.lació a aquestes legitimitats sinó que les dues parts s’hauran de plantejar políticament com sortir-se’n de la situació …

Urnofòbia i urnofília

Imatge
En el camp de la urnofòbia persisteixen els urnòfobs i en el camp de la urnofília els sempre addictes urnòfils.
En l’extrem dels anomòfils els seguidors més demòfils, els més bregats hispanòfobs, els savis catalanòfils, els filòsofs pocessòfils, i els herois referendòfils a base de paperofília amb vocació d’halteròfils.
A l’altre extrem els demòfobs, els suposats anomòfobs, els imputats hispanòfils, els traïdors catalanòfobs, els filòsofs processòfobs, i els errats referendòfobs a base de paperofòbia amb vocació d’halteròfobs
Entre l’un i l’altre extrem pantofília o pantofòbia, i en l’entremig res de res, ni una trista mitja fília ni una trista mitja fòbia, ni una trista mitja pizza. Això sí, a banda i banda llepafils i llepaculs i sobretot llepacups.
C.A.

Persistència

Imatge
Ahir vadir Puigdemint a l’acte de presa de posició de dos nous membres de la Comissió Jurídica Assessora : “Tot el que vingui de la convicció, el compromís i la persistència ens acosta més a la justícia que la idea de renúnciao resignació, que és el que alguns voldrien, però no els donarem cap tipus d’oportunitat ni possibilitat”. I fent un paral.lelisme amb la lluita contra ETAen els trenta anys de l’atemptat d’Hipercor va afegir: “Si no fos per la persistència de moltes persones, també anònimes, aquest combat no s’hagués guanyat… D’aquí uns anys direm el mateix, hem aconseguit tot elque el poble de Catalunya es va proposar perquè vam persistir i perquè no ens vam resignar i perquè no vam renunciar”. No sé si les víctimes de l’atemptat d’Hipercor poden sentir-se ofeses per aquest paral.lelisme de suposada persistència en circumstàncies totalment diferents, quan és clar que el seu perjudici personal, i la seva superació, no té directament res a veure amb la persistència independentista…

L’hort dels cirerers

Imatge
Montserrat, la Serra de l’Obac i Sant Llorenç, les matrius indelebles del meu primer paisatge tallat amb el cisell dels ulls i els sentiments, a l’hort de Cal Gepic, per sobre les brancades, circumden la mirada en un redol immens que enclou els cirerers a l’ombra de les cases i guarda els vells records dins un silenci dens perdent-se en la quietud i la remor dels arbres.
Vells horts d’un vesprejar rogenc com les cireres, tan lluny i tan a prop dels pares i els germans movent-se atrafegats pel Carrer de la Serra, albirant amb els ulls el futur d’unes mans que s’havien fet joves amb el fruit de la terra i maldaven per créixer remuntant la carena. 
C.A.

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

Imatge
En un referèndum com el que pensa convocar el president de la Generalitat el subjecte consultat és el cos electoral en la seva integritat i materialment és un instrument de participació política. Amb aquestes notes resulta indiscutible que el referèndum a celebrar hauria de reunir de manera imperativa tots els requisits d’una consulta electoral encara que el que es proposi sigui la resposta a una pregunta amb el sí o amb el no. No estem, per tant, davant d’un procediment que es pugui improvisar o que pugui tenir adherències o singularitats pròpies en funció de les circumstàncies del moment o del lloc de celebració sinó davant d’un marc d’exigències inesquivables que flueixen de la transcendència del fet referendari en si mateix, més si tenim en compte le seves conseqüències, i dels antecedents de la legislació pròpia, estatal i internacional, sense les quals el referèndum no podria ser reconegut des de cap instància. No s’hi valdria apel.lar al dret internacional per jusitificar un hi…

Data i pregunta

Imatge
Amb la data i la pregunta ja tenim ben a tocar el designi de les urnes, el somni republicà que un dia la Forcadell proclamà en el Parlament esborronant-nos la pell i trasbalsant-nos la ment.
La data ja és cosa certa i la pregunta depèn de si tindrem paperetes per senyalar el que volem, però una dada és ben segura: hi hagi o no hi hagi papers la resposta a la pregunta no vindrà dels botiflers, vindrà dels republicans que s’han batut per la causa durant una colla d’anys amb valor i sense pausa.
Alguns potser dubtaran si volen el nou estat en format republicà o en format de virreinat. Hi ha fins i tot qui voldria que el procés no acabés mai, una infinita parida amb sota, cavall i rei. La Constitució en tot cas ja té a punt el president per treure´l del seu cabàs així que arribi el moment.
Amb la data i la pregunta no necessitem cap llei ni ens convé tenir cap Junta, nosaltres ja som la llei i quan serem convocats en qüestió de moments serem tots legalitzats com per art d’encantament.
Amb la data i la pregunta el procés fa un g…

La fi del Pacte Nacional i el cant del cigne

Imatge
A la pàgina oficial del Pacte Nacional pel Referèndun es llegeix: “A proposta del Parlament de Catalunya, i amb l’impuls del Govern de Catalunya, el dia 23 de desembre de 2016 es constituí el Pacte Nacional pel Referèndum, que aplega milers d’entitats socials, culturals i polítiques, amb el propòsit d’impulsar un pacte entre els governs de l’Estat i de la Generalitat que permeti la celebració d’un Referèndum eficaç i vinculant, perquè la ciutadania catalana pugui votar sobre el seu futur polític com a nació”. La constitució, doncs, del PNR encara no fa mig any obeeix a un impuls del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat amb la voluntat d’aplegar la representació d’amplis sectors de la ciutadania catalana per obtenir un referèndum pactat, eficaç i vinculant. Després de le feina feta per la coordinadora del PNR, amb l’aportació de més de cinc-centes mil signatures a favor del manifest promogut per la pròpia entitat i el recolzament d’algunes personalitats internacionals…