Pessebre




Del meu pessebre vital
no en puc treure cap figura
perquè perdria el sentit
de tot allò que m’ajuda
des que va ser el meu Nadal.

Sense el nen perdria el fil
del que es renova i perdura,
s’esvaniria el desig
sense la verge fecunda,
sense Josep que somia
la culpa em dominaria.
Si se m’apagués l’estrella
perdria la nit amb ella
i el silenci que em captiva,
si el meu àngel no em parlés
no tindria inspiració
per emprendre el que puc fer,
sense l’esglai dels pastors
no em sorprendria el missatge
ni el so de cada paraula,
i si s’ensorrés la cova
perdria el lloc i el recer
de la casa que em conforta.

Conservo aquest vell pessebre
vivint al racó més tendre
del petit món que m’envolta,
a punt per donar i per rebre
el que ens uneix i ens conhorta.

C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Presó col.lectiva”

Mas no se sent cridat

Emmaús