Unitat



No hauria de ser difícil conjuminar els dos aspectes de la manifestació del dissabte: l’institucional, que aplega el sentit del posicionament ferm del Govern català i del Parlament enfront de la Sentència del TC, i el dels partits polítics i societat civil que aplega en un sentit molt més ampli la reacció de tots els ciutadans, del color polític que siguin. Els dos aspectes no s’exclouen entre si. Van coincidir des d’un primer moment la invitació del president Montilla a tots els ciutadans, amb ple sentit institucional, a assistir a la manifestació, i la convocatòria dels organitzadors d’Omnium Cultural. Aquella coincidència inicial no s’hauria de trencar si de veritat es vol conservar el sentit unitari respectant la diversitat legítima de posicionaments polítics i sentiments de tota mena dels ciutadans. L’Estatut va sortir de les institucions catalanes, i la resposta ha de ser institucional; l’Estatut va ser discutit i refrendat pels ciutadans, i per tant la resposta també ha de ser ciutadana. Les dues parts han der ser prou valentes i decidides per aconseguir que la manifestació es vegi com una resposta conjunta que expressa el sentir majoritari de Catalunya en aquest moment. Les institucions, amb el president al davant, no han de fer escarafalls de segons quines consignes; tothom pot entendre que la seva presència a la manifestació respon a una exigència de responsabilitat des del Govern, que s’identifica amb el respecte al procediment estatutari i amb el refús de la majoria de la població a la manca de respecte del TC respecte d’aquest procés; els partits polítics i grups socials i ciutadans han d’entendre que encara que les seves posicions plurals poden anar molt més enllà de les reaccions institucionals coincideixen amb el Govern en un mínim denominador comú que fa possible l’expressió majoritària: el que els ciutadans vam refrendar no ho ha de modificar el TC. No és hora d’exclusions sinó de sumar i vertebrar sentiments.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu