Vaivens d'una Sentència que ens fa mal



Si hom llegeix amb deteniment la Sentència del TC sobre l’Estatut s’adona que el procés del raonament en els aspectes més sensibles presenta un vaivé que busca la fonamentació en la pròpia doctrina del TC però que després torna amb interpretacions, complements i afegits que porten a conclusions molt restrictives respecte del contingut constitucional. Aquest movimemt de vaivé confirma el carácter polític de la Sentència que parteix d’un apriorisme, d’una interpretació forçada que té per finalitat reconduir la lectura de l’Estatut cap a una concepció unidimensional i greument simptomàtica de la Constitució, la que que es correspon amb el sentit més centralista i unitarista.

Examinem-ho. En la interpretació del terme “nació” en el preàmbul de l’Estatut, es remet a la doctrina anterior del TC recordant que “els preàmbuls no poden ser objecte directe d’un recurs d’inconstitucionalitat” (SSTC 36/1981, 150/1990, 212/1996 i 173/1998), però a continuació, en comptes de superar amb aquesta constatació la pretensió d’inconstitucionalitat del PP, recorre a un afegit secundari per subratllar el valor de pauta interpretativa dels preàmbuls, encara que no tinguin valor normatiu, i a partir d’aquí emprèn una delimitació doctrinal, unidimensional, del concepte de nació a la Constitució que el porta a interpretar de forma molt restrictiva, i quasi excloent, les categories de l’Estatut referents als “drets històrics”, “nació” i “ciutadania”, establint-ne un contingut només comprensible des de la indissolubilitat de la nació espanyola i de la radicació de la sobirania en el conjunt dels ciutadans espanyols. Constitucionalistes té l’Estat per demostrar que aquesta interpretació no s’avé amb una lectura mínimament oberta i inclusiva de la Constitució, però el que sorprèn es que s’hagi volgut entrar amb intencions tan netament reduccionistes a forçar la interpretació del terme nació del preàmbul (una simple constatació del Parlement de Catalunya, sense pretensió normativa) per enfrontar-lo a la “única nació que admet la Constitució”, malgrat la inequívoca declaració de l’article 1 de l’Estatut de considerar Catalunya com subjecte de Dret d’acord amb la Constitució.

El mateix moviment de vaivé es veu en la declaració d’inconstitucionalitat del caràcter preferent del català en les Administracions públiques i en els mitjans de comunicació públics de Catalunya. També aquí es recorda la doctrina anterior del TC (“Les llengües oficials constitueixen mitjans normals de comunicació en i entre els poders públics i en la relació entre els subjectes privats, amb plena validesa i efectes jurídics”, STC 82/1986), però a continuació s’estableix la prevenció que “la llengua pròpia de Catalunya no pot suposar un desequilibri del règim constitucional de cooficialitat d’ambdues llengües en perjudici del castellà”. Aquí la sorpresa es converteix en perplexitat, en comprovar que per salvaguardar l’equilibri de la cooficialitat s’hagi de recórrer a l’argument, artificial, del suposat perjudici al castellà, quan el caràcter de llengua pròpia del català, predicable des de la Constitució, fa que les institucions catalanes l’hagin de tenir com a preferent, o si es vol com a vehicular (com ho és en l`ensenyament), compatible amb el dret de lliure opció de llengua que el mateix Estatut estableix per respectar precisament el règim de cooficialitat.

Un tercer moviment de vaivé, encara més inquietant i perillós per les conseqüències que en el futur podria tenir, es troba en la interpretació del deure del coneixement del català i del caràcter vehicular d’aquest en l’ensenyament que estableix l’Estatut. Respecte del deure de coneixement del català la Sentència recorda la doctrina de la mateixa STC 82/1986 (“El fet que la Constitució no reconegui el dret a utilitzar les llengües cooficials distintes del castellà no impedeix que els Estatuts d’autonomia garanteixin aquest dret”), però a continuació defineix el concepte de deure de conèixer la llengua com un simple contrapunt de la facultat dels poders públics d’utilitzar-la com a mitjà de comunicació normal amb els ciutadans, sense que aquests puguin exigir-li la utilització d’una altra, i en aquest sentit considera que només el castellà és la llengua exigible i per tant l’única que els ciutadans espanyols tenen el deure de conèixer. És a dir, el que l’Estatut recull com un deure de normalitat que garanteix l’equivalència de tracte amb el castellà la Sentència ho converteix en una facultat impositiva dels poders públics que només estan obligats a utilitzar el castellà. La tergiversació i confusió conceptual a què dóna lloc aquest trasvasament interpretatiu resulta evident.

En quant a l’ús vehicular del català en l’ensenyament, la Sentència no pot sinó recordar la doctrina anterior del TC: ”no es pot posar en dubte la legitimitat constitucional d’un ensenyament en el que el vehicle de comunicació sigui la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma donat que aquesta conseqüència es deriva del art. 3 de la CE i del que es desposa en el respectiu Estatut“ i “el dret de tots a l’educació s’exerceix en el marc d’un sistema en el que els poders públics determinen els currículums dels diferents nivells, i per això l’activitat prestacional en aquesta matèria no pot estar condicionada per la lliure opció dels interessats de la llengua docent” ( STC 337/1994). Però a aquesta doctrina, utilitzant una vegada més el mètode de la complementació reduccionsita, se li afegeix una conseqüència que va molt més enllà del que objectivament reclama la declaració de constitucionalitat o inconstitucionalitat del dret de l’Estatut a establir el català com a llengua vehicular de l’ensenyament: la doctrina anterior no impedeix que el castellà hagi de ser també considerat llengua vehicular en l’ensenyament a tots els nivells. Allà on la doctrina anterior del TC aportava una solució per evitar el conflicte en l’ús de les dues llengües cooficials en l’ensenyament, reconeixent el dret a considerar com a vehicular la llengua pròpia, l’afegit d’aquesta Sentència, amb una declaració retòrica i extemporània a favor del reconeixement del castellà també com a llengua vehicular, aporta contradiccions susceptibles d’originar tota mena de conflictes en el futur. En la pràctica docent quotidiana, com poden les dues llengües ser considerades simultàniament com vehiculars? La contradicció, d’altra banda, també sembla evident si es té en compte que amb aquesta simultaneïtat teòrica, impossible a la pràctica, s’obre la porta perquè la lliure opció dels interessats en una de les llengües condicioni la prestació dels poders públics en aquesta matèria, extrem que justament volia evitar la doctrina anterior.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu