Independència en la intimitat?

Fent ús d’un condicional intemporal Artur Mas no s’està de dir i de repetir que ell votaria a favor de la independència en un referéndum, però que ara no toca perquè molt probablement es perdria. D’aquí es dedueix que Artur Mas és independentista en la intimitat, que diu a qui ho vulgui o ho pugui entendre que la seva pulsió política més íntima l’empeny a la independència, però que per les circumstàncies que ara concorren és més convenient decantar-se pel dret a decidir, una mena de tertium quid que segons intenta explicar participa alhora de la naturalesa sobiranista i del realisme possibilista de l’acció política concreta. I ara ens presenta l’exemple de com funciona aquesta combinació de possibilisme i d’íntima pulsió per la independència, sostinguda pel sobiranisme, incluint en el seu programa electoral l’exigència del concert econòmic avalada per una consulta popular que no hauria de ser condicionada pel govern central. I hem d’entendre que en aquest exemple la consulta popular és a la sobirania el que el concert econòmic és al que es pot aconseguir amb una política realista.

Aquest plantejament híbrid només pot portar confusió, i la confusió quan es manté pot ratllar en l’engany. El concert econòmic és materialment i políticament impossible d’obtenir, i Artur Mas ho sap. Amb la mateixa lògica empírica amb què es pot defensar que una Catalunya independent és viable econòmicament, s’ha de tenir clar que Espanya no ho seria amb un altre concert econòmic, a més dels del País Basc i Navarra. Catalunya pot ser independent i funcionar económicament, però Espanya no pot sostenir-se amb un concert econòmic amb Catalunya de les mateixes característiques que el basc i el navarrès. És a dir, que de realisme la proposta d’Artur Mas no en té gens. I el projecte de consulta popular per avalar-ne la petició des del punt de vista del dret a decidir té més a veure amb un joc d’artifici per entretenir els sobiranistes amb falses expectatives que amb una possibilitat real de sotmetre a la decisió del poble un concert que cap govern central, ni el que hi ha ara ni cap altre, no pot concedir ni autoritzar. Prenent-li paraula diria que jo votaria en la intimitat pel concert econòmic, però sé que la consulta no es farà mai. Per què Artur Mas manté falses expectativas per mor d’un dret a decidir que no es pot concretar en res específic? Em recorda el personatge d’una de les narracions de Sergi Pàmies (“La bicicleta estàtica”) a qui extreuen la nostàlgia i l’esperança, com si fossin dos tumors malignes, per convertir-lo en un ser completament impertorbable ( per aconseguir l’ataràxia). La cirurgia d’Artur Mas és encara pitjor, perquè extreu als independentistes l’esperança d’un referèndum per la independència a curt o a mig termini, i en canvi els conserva la nostàlgia del dret a decidir, una nostalgia que només pot segregar frustració i malenconia, deixant-nos a tots amb un paladeig feliçment insípid. Ell, però, sí que resta impertorbable.